Es pot jutjar un gos per mossegar una persona?

BarcelonaL’Avril és una advocada amant de les causes perdudes a qui el seu superior suplica que, per favor, guanyi almenys un judici. Tanmateix, no es pot resistir a acceptar el cas d’un home a qui els tribunals amenacen amb matar el seu gos per haver mossegat i desfigurat la cara d’una dona. La condemna sembla segura, però el cas pren un gir quan l’Avril convenç el jutge que si és la vida del gos la que està en joc, és l’animal a qui s’hauria de jutjar, no l’amo. Així arrenca El juicio del perro, que arriba als cinemes aquest divendres i que, tot estirant les situacions fins a l’absurd, planteja un debat engrescador sobre el paper de les mascotes en la nostra societat, un tema cada vegada més rellevant: segons un cens de 2023, a Catalunya hi ha 1.254.211 gossos; és a dir, un per cada 6,3 persones.

L’actriu Laetitia Dosch (París, 1980), que interpreta l’Avril, és també la directora d’un film que s’inspira en un cas real que va arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans: el d’un home processat pels atacs del seu gos a altres persones. “Va ser un bon sidral, amb tot de manifestacions i peticions públiques d’un bàndol i l’altre –explica Dosch–. Però davant la llei, un gos es considera una cosa, així que era l’amo a qui es jutjava. I se’m va ocórrer: i si algú demostrés que un gos no és una cosa i pot tenir el seu judici? Sembla una bogeria, però no deixa d’abordar la qüestió de com la humanitat es relaciona amb la resta d’espècies. Estem acostumats a una manera de menjar i de vestir que seria inviable si consideréssim els animals individus”.

El més curiós de l’aproximació al debat del film és que no intenta humanitzar el gos, estratègia habitual dels animalistes, sinó mirar de comprendre’l en tota la seva dimensió evolutiva d’animal salvatge domesticat, una contradicció que en la pel·lícula miren de desxifrar filòsofs, experts i religiosos. “Tothom té el seu punt de vista i parla en nom del gos, però ningú l’entén de veritat perquè, en el fons, el gos és un misteri i no som ningú per jutjar una altra espècie –assegura Dosch–. Els gossos coneixen els seus amos molt millor que els amos els seus gossos”, diu, tot afegint que conèixer un animal requereix “temps i disponibilitat” que molts amos no tenen. “Tenir una relació respectuosa amb un gos és una feinada, així que la relació que establim els humans amb ells és: «Vull manyagues, vine! Ja no en vull, marxa!». En el fons, utilitzem el seu amor”.

La reflexió sobre el comportament basat en la fidelitat, el conformisme i l’afecte incondicional que s’espera dels gossos porta a desplegar en el film un paral·lelisme inquietant entre gossos i dones. “No hem d’oblidar que fins fa uns 150 anys les dones eren considerades possessions davant la llei, igual que els gossos –apunta la directora–. No és estrany, per tant, que les relacions entre homes i dones encara estiguin marcades per expectatives de submissió”. Val a dir que el film de Dosch imprimeix lleugeresa i humor als temes que tracta, amb un to que fluctua entre la comèdia esperpèntica i el drama sentimental. “Per a mi és una pel·lícula seriosa amb bromes, perquè és tan important fer riure com fer pensar”, resumeix.

Anatomia d’un gosset

El juicio del perro és el debut com a directora de Dosch, que es va donar a conèixer com a actriu als primers treballs de Justine Triet (Anatomia d’una caiguda), el migmetratge Noia entremaliada noi dolent (2012) i el llarg La batalla de Solferino (2013), en què Dosch interpretava personatges que es deien també Laetitia i que tenien molt a veure amb ella. “La Justine era la meva amiga, així que s’inspirava en les coses de què parlàvem –explica–. Ella necessitava escriure a partir del que coneixia, però crec que ara treballa més a partir de la ficció”. Casualitats de la vida, hi ha molts punts de contacte entre El juicio del perro i Anatomia d’una caiguda, on també hi ha un judici sonat amb un gos que hi juga un paper clau. “I també una persona cega, un nen... És cert que hi ha coincidències, però també que són dues pel·lícules molt diferents”.

Dosch acaba de passar uns dies viatjant per Catalunya i la resta de l’Estat, un viatge motivat pel visionat inspirador de la sèrie La mesías: “És el millor que he vist aquest any, sigui en sèries o en cinema –assegura–. És tan creativa, tan profunda...”. L’actriu i directora s’ha quedat amb ganes de conèixer els Javis, creadors de la sèrie. “Però tornaré a Catalunya, n’estic segura: encara he de veure Montserrat, que és molt important a La mesías”.