Júlia Colom: “Abans, el cant no era un art sinó una eina de producció”
Cantant. Presenta el disc ‘Miramar’ al castell de Montjuïc
BarcelonaJúlia Colom (Valldemossa, 1997) canta tonades mallorquines per fer reviure totes les persones que ja les han cantat abans. El seu nom sona des de fa anys en el panorama musical, però fins ara no havia passat per cap estudi de gravació. No li feia falta. Per a ella, la música té a veure sobretot amb l’oralitat. Aquest any ha publicat el primer disc, Miramar (La Castanya, 2023), que combina temes propis i cançons populars de Mallorca. El dijous 3 d’agost el presentarà al cicle Sala Barcelona, al castell de Montjuïc.
Quan vas començar a cantar?
— Vinc d’una família bastant tradicional, celebrem totes les festivitats. I la música popular sempre ha format part de la nostra quotidianitat. El meu avi era cantador. I un dia, quan tenia set anys, em va dir: “Vine aquí, que t’ensenyaré el Cant de la Sibil·la”. Aquest cant em va obrir les portes de tot el que ha vingut després.
Què vols dir?
— No soc una persona gaire espiritual. De fet, no ho soc gens. Però el Cant de la Sibil·la em fa connectar profundament amb la història familiar. S’ha transmès oralment de generació en generació. El meu rebesavi el va ensenyar al meu avi. El meu avi, al meu pare i a mi… És un cant tel·lúric, amb una càrrega espiritual molt forta.
A Miramar cantes tonades mallorquines. ¿També t’han arribat per tradició familiar?
— Algunes sí. Però volia aprendre’n més i vaig anar a trobar gent gran de l’illa. La Tonada de collir figues me la va ensenyar Antònia Mussola de Sa Pobla. I Que m’abrasava és una cançó de l’arxiu d’Alan Lomax, un musicòleg nord-americà que als anys seixanta va recórrer mig món, poble per poble, per recollir música tradicional de diferents territoris. Gràcies a ell, tenim un bon arxiu de músiques mallorquines antigues.
Moltes tonades parlen de la feina. Tonada de segar, Tonada de collir figues…
— És que abans la gent es passava la vida treballant! No hi havia tant d’oci com ara. Sí que feien festes, sí que cantaven les gloses de Sant Antoni, però només en dies puntuals. El cant no era concebut com un art, sinó com una eina de producció. Els ritmes musicals servien perquè tots els treballadors anessin a l’una, perquè executessin els moviments alhora. Quan van arribar les primeres ràdios, la gent va deixar de cantar. I amb els tractors i les màquines, que feien enrenou, les tonades també van anar a menys. És curiós com ha canviat el paper de la música aquestes últimes dècades.
¿Cantes aquestes cançons amb la voluntat explícita de salvar el patrimoni musical?
— No, no, jo simplement he seguit el fil d’una tradició familiar. Soc una tia jove, estic connectada amb el que passa avui dia, però per a mi és natural cantar aquestes cançons. No les he après a YouTube. Per la vida que he tingut, pel lloc on he crescut, aquesta tradició forma part de la meva vida. El meu cercle social té una consciència identitària molt forta. Segurament som una minoria, però encara gaudim d’aquestes cançons en el dia a dia. Ens connecten amb les persones que ja les han cantades abans. I ens fan sentir que no estem sols.
De fet, durant molts anys només has fet concerts en directe. Per què ara, finalment, has decidit gravar un disc?
— Si no tens res enregistrat, molts programadors no et fan confiança. En un moment donat m’hi vaig veure obligada. Si volia continuar fent concerts, havia de gravar almenys una cançó. No podia esperar a tenir un disc acabat i vaig publicar Camí amunt. Però això no vol dir que de cop em comencés a prendre la música més seriosament. Abans ja donava una importància total als meus projectes. Simplement, em vaig adaptar al funcionament de la indústria musical.
I per què l’has titulat Miramar?
— Miramar és un monestir de la serra de Tramuntana, a prop de Valldemossa, que és on he crescut. Sempre hi anava de petita. Ramon Llull hi va fundar un col·legi de missioners, és un lloc amb un aire molt màgic. Però al mateix temps ha estat ultraexplotat per l'hostaleria. Hostal Miramar, Restaurant Miramar, Souvenir Miramar… Molts establiments turístics se n’han apropiat. És un topònim que reflecteix les dues cares de Mallorca: un paradís idíl·lic, però també un lloc amb una pressió turística brutal. Si fotografies una cala de Mallorca sense turistes ni cases, només mostraràs una part de la realitat. És important ensenyar-les totes dues.
¿És una relació d’amor-odi?
— Una mica, sí. El que compartim molts illencs que hem vingut a Barcelona és la sensació d’estar desubicats. A Mallorca, cadascú ocupa un centre de gravetat concret. I quan vens a Barcelona tot canvia. Vivim una gran dicotomia.
¿Et fa por que t’encasellin com la noia mallorquina que canta música tradicional?
— No em molesta, de moment. Però és veritat que per a molts catalans soc “sa mallorquina”. Em veuen com una artista curiosa. Sé que hi ha músics de Mallorca que estan farts d’aquest exotisme, d’aquesta fascinació per l’accent mallorquí. Per què no ens poden prendre igual de seriosament que a qualsevol altre artista? Però a mi encara em falta perspectiva per valorar-ho.
El teu disc coincideix amb altres propostes d’artistes joves que també s’inspiren en la música tradicional dels Països Catalans. Penso, per exemple, en La Maria, Joana Dark, Anna Ferrer, Mar Grimalt, Marala i un llarg etcètera. A què es deu, aquesta tendència?
— Té a veure sobretot amb la manera actual de consumir cultura. Es produeix tanta música que els temes es cremen molt ràpidament. I hi ha persones que necessiten sentir que es poden aferrar a la música. És a dir, no només hi ha un circuit d’artistes interessats pel passat, sinó que cada vegada hi ha més públic amb aquesta sensibilitat.
Què en queda, de la Júlia Colom que va estudiar jazz al Taller de Músics?
— Ja no faig concerts de jazz, però encara n’escolto molt. Tot el que escoltem entra al nostre ADN musical. El jazz m’ha fet entendre la música més en diagonal, des de la profunditat de l’harmonia, de la improvisació i del ritme.
Com vius el gir polític cap a la dreta a Mallorca després de les eleccions municipals?
— Estic preocupada, per descomptat. És una mica fort que a Mallorca les administracions públiques no donin espai a la cultura feta en la llengua pròpia. Però no és sorprenent. Si han guanyat els que han guanyat, faran el que havien dit que farien.