Julià Panadès Julià : “Amb l’art es pot parlar de moltes coses que no tenen a veure amb l’art”

PalmaFill de psicòleg i mestra de ioga. Com ha influït aquest fet a la vostra vida i a la vostra manera d’entendre l’art?

Des de petit, tenir la seva biblioteca ja em va influir en certa manera, perquè vas agafant llibres i llegeixes innocentment, abans que res mogut per la curiositat. També he de dir que hi havia coses que no entenia gaire i el meu pare m’anava donant llibres que pensava que eren més bons d’entendre. Els meus pares són de la generació dels 60, varen ser uns hippies. Tot plegat, crec que m’ha donat una actitud crítica davant la vida i en conseqüència envers l’art, on valors com la llibertat, la naturalesa o el que és social són primordials. Una manera de ser i d’entendre l’art que sempre m’ha duit a intentar anar més enllà, a transcendir les idees preconcebudes enfrontant la realitat que ens volen imposar. De tota manera, diria que l’art sempre ha estat relacionat amb la psicologia i l’espiritualitat. Per exemple, m’interessa com Jean Dubuffet va posar atenció en l’art lliure de preocupacions intel·lectuals produït per pacients d’hospitals psiquiàtrics, el que s’anomenà ‘art brut’.

A les vostres obres jugau amb elements de la natura, objectes trobats... Per què us atreu especialment aquesta mena de diàleg?

Tant a casa com a l’escola on vaig estudiar Primària, el Rafal Vell, em varen inculcar el respecte per la natura. Els meus pares no em deixaven veure gaire la tele, però sempre varen potenciar la meva creativitat jugant i fent cabanyes al bosc de casa. Record el meu pare ensenyant-me a fer arcs i fletxes, per a mi era el millor. A l’escola, des de petits ens ensenyaven a reciclar i sempre fèiem activitats en què creàvem coses reutilitzant materials, des de petit sempre he estat un gran col·leccionista de tot, des de llaunes fins a minerals o des de fotos antigues fins a plomes d’animals. Supòs que aquesta passió per l’objecte també hi deu haver tingut alguna cosa a veure. Crec que les coses naturals i les coses velles tenen certa energia i memòria.

Com veis el fet que una peça que heu creat amb objectes trobats pugui arribar al mercat a preus tan desorbitats? És difícil viure amb aquesta contradicció?

Una cosa és el que pens i una altra és el seu valor de mercat, aquí ja s’escapa de les meves mans. Sempre he estat una mica barallat amb l’economia, els números no són el meu fort [riu]. Sovint he tingut el mateix problema quan un galerista em diu: “Quin preu posam a aquesta peça?”. Doncs no ho sé, la feina està feta, ja he tret de mi el que volia. Tanmateix no puc viure d’això. Qui ho vulgui comprar és lliure, però jo preferesc gastar els doblers en un viatge [riu].

Un dels vostres projectes, Altares y Totems playeros, són construccions site specific a la platja. Els altars són llocs en els quals se celebren rituals religiosos, ofrenes... Com ho heu contextualitzat al món de l’art contemporani?

Aquesta acció de fer altars amb el plàstic que trob a la platja va començar com un passatemps. Som de la Colònia de Sant Jordi i estic molt lligat a les seves platges. Fer aquestes petites instal·lacions m’entreté, m’imagín que faig rituals màgics en contra d’aquells que embruten la mar o per protegir-la. Una vegada fet l’altar, li faig una foto amb el mòbil i recull els plàstics per llençar-los al fems. És un gest mínim, però me’n vaig tot satisfet. Contextualitzat amb l’art contemporani, podem parlar de l’herència de moviments com el ready-made, que va iniciar Duchamp i pel qual un objecte mundà es converteix en un objecte sagrat. Es podria dir que reflecteix idees del moviment situacionista que reivindicava el temps lliure i l’espai públic. També és ironitzar un poc amb la religió, fer un altar amb fems per una banda i, d’altra banda, fer crítica de la brutor de les platges i el poc respecte que tenim pel medi ambient.

Han començat a sentir-se veus crítiques amb el fet que es facin intervencions artístiques a l’entorn natural, i una de les raons és que es dona una nova forma estètica i són invasives per a l’ecosistema natural. Quin esment parau a l’hora de treballar en aquest entorn?

Tinc amics que quan va sortir aquesta notícia m’ho enviaren fent broma [riu], però és clar, hi ha una diferència amb el que faig. Aquestes intervencions que es critiquen són les que es fan en pedres o elements de la natura, en el meu cas és amb fems i quan he acabat la intervenció, un pic documentada, ho recull tot i ho tir. He de dir, tanmateix, que estic molt d’acord amb aquestes veus crítiques.

Cada vegada veim més artistes implicats en el món artístic educatiu. N’heu tingut qualque experiència?

A Bilbao, a través d’un concurs d’intervenció a l’espai públic en què vaig ser seleccionat, vaig tutoritzar un grup d’estudiants per crear les seves pròpies intervencions. Actualment tinc dues propostes entre mans. Una és fer una activitat amb nins a partir del projecte Altares playeros per anar a crear altars a la platja alhora que la netejam. I una altra, explicar el meu treball escultòric i d’assemblatge, amb objectes trobats, a alumnes d’un curs que es realitzarà a l’escola Massana de Barcelona. Són experiències que acosten la meva feina a la gent, pròximes a la mediació. Però, a més, m’interessen molt les idees que volen introduir l’art a la pedagogia general.

Fa dos anys inauguràreu, juntament amb Caterina Mas, TACA, un espai independent i multifuncional on s’alternen projectes propis amb col·laboracions externes i es presenten edicions limitades d’artistes i col·lectius. Com ho feis per poder autogestionar l’espai?

[riu] És complicat. Ara mateix podríem dir que és ‘por amor al arte’, quasi com fer art, que en el meu cas no en puc viure, però vas fent. Bàsicament, allò de què vivim són les inauguracions, les quatre cerveses que venem i qualque mes es ven una peça seriada. També tenim la sort de tenir un lloguer baix, però hi ha mesos que hem de posar els doblers de la nostra butxaca. Però bé... llavors parles amb la gent i t’anima a continuar. I veus com s’obren altres espais alternatius, que, encara que tenen altres condicions, et fan entendre que hi ha una necessitat d’aquesta mena d’espais més lliures fora del circuit oficial o institucional.

Heu tingut la visita, en qualque moment, d’algun càrrec públic interessant-se per aquest espai i la feina que hi feis?

En una Nit de l’Art va venir l’anterior batle, José Hila. Ens vàrem fer una foto i em va dir: “Aquí és on hi ha el poble, aquestes propostes són les que fan ciutat”. Després van partir i ja no en sé res més. He de dir que jo tampoc no els he anat a cercar.

Hi ha artistes que es neguen a treballar amb galeries per diversos motius. No és el vostre cas, perquè sí que heu exposat a diverses galeries. Quins beneficis us ha aportat aquest fet en la vostra carrera professional?

He de dir que no té res a veure com entenc l’art avui dia amb com l’entenia quan vaig fer la primera exposició. Abans pensava que, si no exposava en una galeria, no era ningú. Li donava un valor que ara no li don, pots ser un bon artista i no treballar amb galeria. En principi, les galeries havien de ser les intermediàries en la venda d’obra, però des de la crisi s’ha complicat molt vendre alguna cosa. La classe mitjana va deixar de comprar, els preus a les galeries són inaccessibles, normalment s’ho pot permetre la gent a qui li sobren els doblers. Treballar-hi m’ha ajudat a entendre com funciona aquest món i quins actors i factors hi intervenen. A més, anar a fires amb la galeria Fran Reus m’ha aportat certa visibilitat. Finalment, tot i que les fires no són el millor lloc per veure art, s’hi aprèn molt i s’hi fan contactes.

Quan us presentau a un certamen, què n’esperau després? Més visibilitat i reconeixement? Contau-me la vostra experiència...

Quan comences et fa molta il·lusió presentar-t’hi i que t’agafin. Aquest món està muntat de manera que segons els certàmens on et seleccionen el teu CV guanya reconeixement. Segons la institució i el jurat, hi ha certàmens que legitimen més que d’altres i la visibilitat que et donen sol ser equitativa. I, encara que no guanyis o que el certamen en què t’han seleccionat no tingui transcendència, també pot suposar una pujada d’ego. Per la meva manera de fer, em costava molt assenyalar els límits del meu treball i fer dossiers per poder entrar dins les estructures institucionals dels certàmens. Ara bé, els premis són importants perquè, com que no puc viure de les vendes, em poden solucionar un parell de mesos.

I, si no hi guanyau per viure, per què continuau?

A mi m’apassiona l’art, però em deman si, davant la saturació del planeta, realment necessitam més coses? M’agraden molt les teories de menys és més i cada vegada crec més en altres formes d’art que tenen més a veure amb el factor social. No vol dir que deixi de fer coses perquè per a mi és una necessitat, però el mercat de l’art cada vegada l’entenc menys. L’art és una contradicció constant, és una actitud davant la vida, una manera de solucionar problemes, amb l’art es pot parlar de moltes coses que no tenen a veure amb l’art.

De quin projecte us sentiu més satisfet?

Potser no és un projecte, més aviat és una eina. Instagram pot semblar una beneitura perquè es veu tot superficial i és quasi la llança del neoliberalisme, però ara que no tinc estudi per fer-hi feina, les fotos que faig són com acotacions de pensaments i espontaneïtat. Entenc aquesta eina com una manera de connectar art i vida. L’art és la vida, el meu temps d’oci, de feina... Són aquests punts de relació, com estàs contant la teva vida. Extrapolant-ho, crec que això està relacionat amb un artista que admir molt, Isidoro Valcárcel, que parla de l’estetització d’allò quotidià, de diluir l’exercici artístic en allò que em succeeix. Instagram, en certa manera, reflecteix aquesta idea.

Per acabar... Hi ha qualque cosa que no es podrà convertir mai en art?

Diria que tot i res. Supòs que tot depèn del context i de la intenció de la cosa.