El viatge de Juliane Banse amb un àngel de la guarda a la Schubertíada

Juliane Banse i Wolfram Rieger

Schubertíada. Canònica de Vilabertran. 21 agost 2020

Exercir la crítica musical no eximeix de tenir prejudicis, idees preconcebudes que poden condicionar la percepció d'allò que es té al davant, d'allò que es "critica", i sense que aquest ofici hagi de ser sinònim de judici. Evidentment, s'imposa un pòsit d'objectivitat i assumir que hom no és infal·lible. Però de vegades –és inevitable– es manté el pes d'aquell prejudici. A qui signa aquestes ratlles, per exemple, sempre li ha costat emocionar-se amb el Winterreise de Schubert si el cicle no és cantat per un baríton. I especialment si la interpretació va a càrrec d'una veu femenina. Serveixi aquest preàmbul per desar les cartes descobertes damunt de la taula a l'hora de fer front al debut de la soprano Juliane Banse amb les vint-i-quatre cançons que integren el Winterreise, ofert divendres a Vilabertran. Un cicle amb el que el 1993 s'inaugurava precisament la Schubertíada a càrrec d'una intèrpret femenina (Brigitte Fassbänder), en aquella ocasió acompanyada al piano per Wolfram Rieger, que ara ha tornat a la Canònica de la vila de l'Alt Empordà.

Juliane Banse ha cantat vint vegades en el marc de la Schubertíada i sempre s'ha disitingit per una tècnica i musicalitat inqüestionables, que han anat madurant amb el temps. L'excel·lència ha estat sempre marca de la casa, i en aquesta ocasió s'ha tornat a demostrar. El petit lapsus (una entrada en fals) a Irrlicht no rebaixa ni un grau el bon nivell global de la soprano alemanya, que va exhibir un estat vocal extraordinari. Certament, els extrems de la tessitura no són immaculats, però la sensibilitat i el bon gust flueixen amb generositat al llarg i ample de la seva interpretació.

I, amb tot, aquest Winterreise va estar concebut, si no des de la fredor, sí des d'un cert distanciament emocional. Com si fos conscient de la gran tradició baritonal que hi ha al darrere, Banse opta per una narrativitat distant, com si expliqués des de fora el viatge del poeta, despullant el dramatisme dels versos de Müller i la tardorenca música de Schubert. És, penso, una opció honesta i encertada, ben servida amb una interpretació estudiada, nítida i pulcra. Però que no emociona (prejudicis? Potser sí...)

Una nit única en matèria pianística

I si Banse ha actuat en vint ocasions a Vilabertran, Wolfram Rieger ho ha fet quaranta-dues vegades. En el concert de divendres es va erigir com un veritable àngel de la guarda, capaç de fer del seu Winterreise una cosa senzillament única. Ja des de la modulació al mode major de la darrera estrofa de l'inicial Gute Nacht vam constatar que viuríem una nit única en matèria pianística. Rieger genera sons hipnòtics amb la seva pulsació prodigiosa (els compassos inicials d'Auf dem Flusse), de perfectes acabats (Im Dorfe), amb ús magistral del pedal (Die Krähe) i aconseguint que el silenci segueixi formant part del discurs musical al final del conclusiu Leiermann. Aquestes coses solen passar a Vilabertran...