Julio Manrique: "L'avorriment és un enemic de l'art i de la vida"

BarcelonaDesprés de trenta anys de carrera, un dels artistes més populars de l'escena teatral, Julio Manrique (Barcelona, 1973), ha assumit la direcció del Teatre Lliure aquest febrer. Ensenyarà les cartes de la seva primera temporada al juny, però abans ha volgut explicar el projecte artístic amb què va guanyar un concurs públic a l'octubre. Manrique se sent fill del teatre que ara capitaneja, perquè hi va actuar quan tot just començava a fer d'actor, amb 20 anys, a l’Enemic de classe que va dirigir Josep Maria Mestres, s’hi va foguejar com a director amb La forma de les coses i s’hi va consagrar amb grans produccions com El curiós incident del gos a mitjanit i L’ànec salvatge.

Projecte de direcció del Teatre Lliure de Julio Manrique

Per què vol dirigir el Teatre Lliure?

— Ostres! És una pregunta com de psicoanalista, no? És veritat que fa poc vaig fer 50 anys i, nel mezzo del cammin della mia vita, sents que has madurat una mica, també en qüestions personals. I perquè el Lliure me l’estimo molt, hi tinc una història molt emocionant i significativa.

Pensa que Julio Manrique, vostè i el seu teatre, poden ser un revulsiu?

— La raó per la qual estic aquí té a veure amb la meva trajectòria. Sí, sí, el millor que tinc a oferir no és la meva dilatada experiència com a gestor, sinó la meva experiència en el món del teatre, actuant i dirigint, des de l’escenari. Vull seguir connectat a l’escenari i vull que el Teatre Lliure estigui molt connectat a l'escenari. M’agradaria que això li donés personalitat. Vull que el Lliure el defineixi molt, molt, molt el que passa a l'escenari, i que això impregni tota la casa perquè estic convençut que, per fer equip, una clau és involucrar tothom en el projecte artístic.

Vol dir que seguirà dirigint.

— Vull ser feliç fent la meva feina i això vol dir que necessitaré seguir sent artista, o sigui dirigint o actuant. No tinc ni idea de què, però seguiré fent-ho amb sentit comú, mesura i responsabilitat.

Al projecte parla de posar el teatre al centre. És una cosa que hauríem de donar per descomptat però és cert que, d’una banda, els teatres estan canviant en continguts i, de l’altra, les xifres també són molt al centre.

— Al final, per a què vols els diners? Sobretot per fer bon teatre, teatre que entusiasmi, que inspiri, que generi referents, que ens connecti, que ens faci pensar, tot plegat crec que va d'això. El teatre serveix per vincular-nos a la societat. Jo estimo el teatre i crec en el seu poder transformador, en el seu poder il·lusionant, en el seu poder d'encantar, també de desencantar. Hi crec fermament, sí. De vegades la gent va al teatre o mira una sèrie per desconnectar, i no ho jutjaré, jo també ho he fet. A mi m’agradaria que el que féssim des del Teatre Lliure no fos avorrit, sisplau, perquè l'avorriment és un enemic de l'art i de la vida, però sí que servís per connectar, que és una experiència encara millor que la desconnexió. Quan una cosa t'arriba al cap i al cor al mateix temps, és quan surts i dius: "Hòstia, d'acord, crec en això, hi tornaré, val la pena". M’agradaria que passés sovint això al Lliure.

Com serà la pròxima temporada del Lliure? Començarà amb una festa a la plaça Margarida Xirgu?

— [Riu] No puc dir noms i cognoms, però, tot i ser feta una mica a correcuita, crec que representarà bé el projecte i potser algunes coses sorprendran. Jo no volia fer un programa tancat, sinó una mena de declaració d’intencions a l’espera d'entrar aquí i conèixer la casa, veure, escoltar. I vaig escriure això de la festa perquè la plaça és un espai supertemptador, perquè m'agraden les festes, perquè crec que hem de portar una mica d'alegria, al teatre en general i a aquest teatre en particular, i aquesta plaça collonuda que tenim aquí entre tres equipaments destinats a les arts escèniques és ideal per fer una festassa, però no sé si serà possible.

Quan se’n va el Juan Carlos Martel del Lliure fa un avís: el Lliure té 9,5 milions i el 70% se’n va a l’estructura. Com s'ho farà?

— La sensació és que aquesta casa és gran i que la gent li pressuposa un múscul que després no es correspon exactament amb els seus recursos econòmics, que en té. Crec que amb els recursos que hi ha es pot desplegar un contingut interessant. De fet, el 2024-25 incrementem el nivell de produccions pròpies, però és veritat que has de caminar per la corda fluixa per arribar-hi. Jo no he fet números, no sé si en necessitaríem el doble. Segur que ens aniria molt bé tenir més recursos i, com que això és una fundació, es poden obtenir no només de les administracions, sinó també de patrocinis. Crec que els diners s'aconsegueixen seduint la gent i involucrant-los en el projecte, convencent-los que això serà l'hòstia, que val molt la pena en un sentit cultural i des d'una perspectiva pública, i fer que no tinguin més remei que sumar-s'hi perquè trobin que funciona. Aquest és el tipus de política que estic intentant desplegar jo.

Al programa fa èmfasi en què cal que els treballadors remin en la mateixa direcció. El mateix Martel deia que aquí s’havia sentit sol. Des de fora, com ho veia?

— M’agradaria ser respectuós i no definir el meu projecte a partir de, ni en oposició als anteriors. Però sí que fer pinya em semblava important. S’havien fet públics alguns conflictes interns de la casa i la meva aposta per posar-hi remei passa per l’escolta, la confiança i els punts de trobada. Aquí hi ha gent molt competent que sap fer molt bé la seva feina i és important saber delegar i confiar-hi. És impossible liderar bé cap mena de projecte si no confies en l'equip que tens. A nivell humà, tots necessitem ser reconeguts, sentir que qui tenim al davant creu en nosaltres, i potser sona hippie, però de vegades això opera en forma de miracle. Jo parlo molt d’equip. Tots hem de remar en la mateixa direcció, els treballadors, els representants de les administracions, els membres de la junta... Crec que serà la manera d’arribar a port i també serà la forma que treballar aquí dintre sigui més divertit.

Parlem de canvis concrets. Funcionaran les tres sales?

— Sí. A mi m'agradaria recuperar l'Espai Lliure com un espai d'exhibició igual que el Lliure de Gràcia. Li tinc molta estima a la sala, jo hi vaig debutar com a director i en aquella època hi vam descobrir el Daniel Veronese, la Carol López, hi van passar coses molt xules, i crec que poden tornar a passar. Es produiran espectacles nous, s'apostarà per creadors joves o companyies, i seran espectacles sostinguts en el temps. Serà el lloc idoni per al projecte amb l'Institut del Teatre, que m'agradaria que tingui més amplitud i que en surtin apostes fortes que ens fem molt nostres. Crec molt en el treball en xarxa, en buscar bons còmplices i que el Lliure sigui un soci desitjable.

Apunta algunes aliances internacionals, noms com Wajdi Mouawad, Ivo Van Hove i Gabriel Calderón.

— Crec que és important internacionalitzar el Lliure, no només des del punt de vista del que portem, sinó treure gent d'aquí i projectar-la fora. Gent que pel tipus de teatre que fa, incloent-hi el teatre de text, tens la sensació que amb una mica d'empenta i creant les xarxes adequades podríem exportar. Això també m'il·lusiona.

També parla de fer més funcions i fer gires.

— El primer que vaig explicar quan vaig entrar en aquesta casa és que creiem en el públic, que volem el públic, doncs som-hi. Fins allà on puguem, alhora cuidant la gent. Quan sigui possible fer sis funcions a la setmana ho farem. Els períodes d’exhibició tendiran a ser de cinc o sis setmanes. Farem un esforç de producció i coproducció, i també hi ha alguns cicles o programes que no seguiran.

Es refereix a les activitats paral·leles, que tenien un gruix molt important?

— Era una aposta amb uns perquès forts i interessants al darrere, però generava un frenesí que jo vull convertir en una altra cosa. Jo vull que la programació del Lliure sigui més simple.

L’Escola de Pensament no seguirà.

— No. Jo crec que la teoria va darrere la pràctica. Primer viu tu la teva experiència, treu les teves conclusions i després, si t'interessa molt, llegeixes el professor o escoltes el doctor que té coses importantíssimes a dir sobre allò. Les activitats estaran molt connectades amb la programació.

Serà un Lliure contemporani.

— Sí, és el teatre que m'agrada, que m'interessa, que intento fer. Però teatre contemporani també pot ser repertori. De fet, hi haurà repertori, clàssics amb una mirada contemporània, no farem arqueologia. Ho dèiem amb el Juan Mayorga, sovint els clàssics són les obres que ens han fet espectadors de teatre, que ens han despertat la vocació, que fan que estiguem parlant ara de teatre. Estem parlant d'obres que travessen el temps, i hi ha alguna raó darrere d'això, i també un misteri. Hi ha obres d'art que són més grans que els seus creadors.

Al projecte parlava de crear una companyia jove i això ja està transmutant en una altra cosa, oi?

Sí, en una iniciativa pionera, que és més específica i que ens té com bojos a la Clàudia Cedó i a mi. Ella fa més de quinze anys que treballa amb Escenaris Especials i ha fet espectacles molt bonics, com Mare de sucre, que a mi em va emocionar moltíssim. Crec que hi ha un terreny per recórrer des del teatre per treballar amb artistes amb diversitat funcional o neurodiversitat, gent que tenen mirades, percepcions sobre el món diferents de les normatives, cossos i veus diferents. Per fer això, necessites assistència, coaches, transports, habitatges tutelats, cal un esforç extra. Vull que des del Lliure es posin aquests mitjans per fer un projecte amb artistes amb diversitat funcional, que ens obri la mirada a tots i que ens faci rebentar el cor, i que ens resulti molt inspirador, que sigui una passa endavant.

S'acompanya de gent que ha estat el seu pinyol els últims anys. L'Ivan Benet és l’adjunt a la direcció i al consell assessor hi ha Cristina Genebat i David Selvas, i Clàudia Cedó i Francesc Casadesús.

— És gent en la qual confio al màxim. Amb la Cristina i el David ens hem acompanyat de fa molts anys i són persones que m’interessen artísticament i humanament, pel lloc des del qual pensen les coses. I de la Clàudia i el Cesc m'interessa el seu recorregut professional. És un equip extern que ha estat importantíssim per ajudar-me a pensar i ho han fet per amor a l’art i per confiança en el projecte. Com que el David té una productora, la Cristina és la meva parella i el Francesc és director del Grec, per no aixecar suspicàcies, tots van decidir no cobrar, i la Clàudia només pel transport des de Banyoles. És important deixar clar que ells no treuen res del Lliure, només hi aporten.

Qui s’imagina de públic del Lliure?

— El més heterogeni, ampli i transversal. L’estratègia de programació molt centrada en un grup concret de gent es fa molt en l'audiovisual. Jo no tinc l'obsessió d'anar a buscar el públic jove, entre altres coses perquè als joves, com el meu fill de 21 anys, els fa ràbia que els classifiquin i reaccionen dient: "Deixa d'escarrassar-te en intentar parlar el meu idioma i tu senzillament intenta fer alguna cosa interessant que, com que no soc idiota, m'interessarà". Jo confio en la programació que estem dissenyant, m'agradaria que rebentés algoritmes i m'agradaria que es barregés el públic i es trobés en una sala compartint la mateixa experiència.