Juníper Serra, sant, però no tant

PalmaSant, sí, i sens dubte home de capacitats excepcionals en molts d’aspectes. Però Juníper Serra fou, també, molt caparrut. No es mossegava la llengua en veure’s contrariat, fins al punt de fer caure un alt comandament militar. Va ser delator de persones davant el Sant Ofici, i inquisidor ell mateix. Les seves predicacions deixarien astorats els catòlics dels nostres dies. Els ‘indis’ (nadius americans) de les seves missions foren tractats com a infants i sovint sotmesos a un zel excessiu. I va ser, en definitiva, amb la coartada de la cristianització, un instrument de la colonització espanyola. Repassam alguns d’aquests aspectes seus, potser no tan positius, quan està a punt de celebrar-se la seva festivitat, el 28 d’agost, dia del seu traspàs. Ho feim seguint sobretot l’exhaustiva biografia que li va dedicar el també franciscà Maynard G. Geiger.

És ben sabut que Juníper va néixer a Petra, el 1713, de família de pagesos, de nom de fonts Miquel Josep, i va arribar a catedràtic de Filosofia, a Palma, gràcies a la seva entrada com a religiós. Aquesta era pràcticament l’única sortida possible perquè una persona d’origen modest pujàs en l’escala social. Si bé sempre s’ha emfatitzat la seva humilitat, potser no fou sempre així: el 1744, un col·lega seu, Miquel Ramonell, es queixava que el petrer pretenia –deia– “precedència de lloc”.

De la vida –i miracles– de Serra va escriure una crònica el també franciscà mallorquí Francesc Palou, bon amic seu i company en l’aventura americana. Ara bé, com a font fidedigna presenta algunes deficiències importants. No hi ha manera de contrastar-ne les informacions, perquè es deixa dates, llocs i noms. De qualque episodi no gaire gloriós, ni tan sols en parla.

A Serra ens l’imaginam anant d’aquí cap allà tots aquells anys que va ser a Amèrica fundant una missió darrere una altra. Però això no és exactament així. Va viure una primera etapa com a evangelitzador a Sierra Gorda, a Mèxic, del 1750 al 1758. I una segona, la més coneguda, a Califòrnia, des del 1767 fins a la seva mort, el 1784. Enmig, hi ha nou anys que va dedicar a altres activitats, entre les quals la no gaire caritativa d’inquisidor.

Certament, al franciscà el movien motius desinteressats: guanyar per allò que ell considerava la fe veritable la població indígena, encara pagana. I, sens dubte, els va estimar amb fraternitat cristiana i de passada els va millorar les condicions materials. Ara bé, Juníper, com la resta d’europeus de l’època, els tractava com a menors d’edat. Als missioners els corresponia “el maneig, comandament, càstig i criança” dels aborígens. Són paraules textuals seves.

Sermons a cops de cadena

En aquella primera etapa a Mèxic, el 1752, es produí un episodi en la vida de Serra no gaire edificant als ulls actuals, quan es va oferir a donar noms –i els va donar– a la Inquisició de suposats bruixots i adoradors del dimoni que havia localitzat a Sierra Gorda. No eren indis –el Sant Ofici no tenia jurisdicció sobre ells–, sinó colons espanyols. Demanava que s’anomenàs un inquisidor per aturar aquells crims. El temible tribunal degué pensar que no hi havia ningú millor que el mateix Serra, així que el designaren per a aquest càrrec. El seu amic Palou també fou comissari del Sant Ofici.

A Sierra Gorda, als ‘indis’ se’ls congregava a toc de campana. Tots estaven obligats a assistir als oficis sacres i, per si de cas, se’n passava llista. Els missioners disputaven entre ells pels aborígens, com si fossin de la seva propietat, i s’acusaven mútuament d’apropiar-se d’aquells que eren sota el seu comandament. Com a conseqüència, alguns d’aquests conversos fugien de les missions: es queixaven del menjar, del treball, d’haver d’assistir a les cerimònies religioses i dels càstigs si no ho feien. Sembla que allò no era el paradís harmoniós que després ens han pintat. Tampoc no és que la vida dels pagesos illencs de la mateixa època fos envejable.

Del 1758 al 1767, Serra va interrompre la seva marató evangelitzadora per quedar lligat al col·legi de San Fernando, a Ciutat de Mèxic, que servia de quarter general als franciscans per a la formació de missioners. En aquest període destacà la seva actuació com a predicador, amb sermons interminables; tant, que el seu incondicional Palou admet que els fidels s’avorrien. I amb una posada en escena per impressionar els oients, que seria inconcebible avui dia. En una d’aquelles prèdiques, va treure una cadena i s’hi va començar a copejar l’esquena. Un home del públic li va agafar la cadena de les mans i el va començar a imitar, amb tant d’entusiasme que va morir de les ferides. També feia servir una pedra o un ciri encès per ferir-se el pit, si bé sempre de manera calculada per no provocar-se un dany important.

Aquesta vida –relativament– assossegada del franciscà es va trencar de manera definitiva quan el rei Carles III va expulsar els jesuïtes dels seus dominis. Eren un incordi per als monarques absoluts pel seu esperit crític. Qualcú havia d’omplir el buit que deixaven a les missions, així que les autoritats espanyoles pensaren, un altre pic, en els franciscans. Aviat, però, es va presentar una aventura encara més ambiciosa i complicada: la colonització de l’Alta Califòrnia, sobre la qual no existia un control efectiu de les autoritats espanyoles. L’enviat de la Corona José de Gálvez es va entrevistar amb el franciscà mallorquí per encarregar-li aquella nova empresa.

La llegenda diu que, quan Gálvez desgranava a Serra els noms que es posarien a les futures poblacions, el mallorquí, com a bon franciscà, li va demanar si no se’n dedicaria una a Il Poverello d’Assís, a la qual cosa el funcionari hauria respost: “Que ell trobi el port que porti el seu nom”. Preciosa rondalla per donar emoció a l’origen de la que avui és una de les ciutats que més surten a les pel·lícules, però per desgràcia falsa. San Francisco ja era el topònim reservat per a la següent fundació, després de San Carlos, en honor del rei d’Espanya –és clar. Aquesta localitat, San Carlos, ara Carmel, va ser la base d’operacions del mallorquí, on va morir el 1784 i on està enterrat. L’il·lustre veí Clint Eastwood en va ser el batle del 1986 al 1988.

“Individu ridícul i emprenyador”

Què se li havia perdut a Espanya, aleshores potència en declivi, en aquella ruta cap al nord? La versió oficial: guanyar per a la fe catòlica els ‘indis’ d’aquell territori. La vertadera raó: aturar els peus a la tsarina Caterina la Gran. Des d’Alaska, que llavors era colònia seva, els russos baixaven per la costa del Pacífic i amenaçaven de controlar un bon port –justament el futur San Francisco– i plantar-se davant els nassos dels espanyols. Era necessari aturar-los, i per això es va fer servir una operació mixta, militar i religiosa: Juníper i els seus missioners es convertien, així, en instrument de la política de Carles III.

Aleshores, Serra tenia ja 56 anys, edat més que avançada per a l’època. Se li va suggerir que podia ser un llast per a l’expedició i que potser convenia enviar Palou en el seu lloc, que era deu anys més jove. Però Serra es va mostrar tan caparrut com era. Confiava que Déu li donaria forces. I si era la seva voluntat que morís en el camí, aleshores es deia “gustós” que així fos.

Se suposava que els espanyols eren els civilitzats i els ‘indis’, els bàrbars. Però el comportament d’una part dels soldats fou veritablement salvatge. Un d’ells va violar l’esposa d’un dirigent indígena: com que aquests els atacaren en venjança, mataren el marit i en penjaren el cap d’un pal. La violència contra les ‘índies’ era habitual. Serra va demanar que bastàs la denúncia d’un missioner per castigar-los, si bé Gálvez li va respondre –cosa prou raonable– que no tots els franciscans eren tan íntegres per acceptar la seva paraula com a prova suficient.

La relació entre soldats i missioners, en aquella empresa colonitzadora, va ser de tot manco harmoniosa. Serra va xocar pràcticament des del primer moment amb el cap militar, el català Pere Fages, per raó de qui era que comanava. El nostre sant no es mossegava la llengua en qualificar Fages “d’individu ridícul i emprenyador”: es va entrevistar amb el virrei i va aconseguir que el cessassin. A continuació, també es va enfrontar amb el seu successor, Fernando Rivera. I després, afegeix l’investigador Tomàs Vibot, amb el comandant general Teodoro de Croix i amb el governador Felipe Neve. Sempre ho va fer en desacord amb la seva política sobre les missions, fins al punt que Neve afirmava del missioner: “Atropella les decisions del govern i es comporta amb molt despotisme”.

Els ‘indis’ més desconfiats tampoc no es mostraren gaire contents amb els nouvinguts. Es produïren uns quants atacs més contra les missions. Vibot conta que Rivera hi desfermà una repressió ferotge, fent servir la tortura contra els detinguts. Una altra vegada, els missioners s’enfrontaren als soldats: un d’ells excomunicà Rivera per haver violat el dret d’asil, mentre que Serra va obtenir del virrei una amnistia –vaja, es veu que això no és un invent d’ara.

Serra va continuar la tasca fins a la seva mort, si bé una part de les seves energies les va haver de dedicar, no tant a l’acció, com a la paperassa, ja que, després de tot, es tractava d’una empresa de la Corona. Els franciscans –i els soldats– havien pres un altre territori per a la monarquia hispànica. Ara bé, el beneficiari seria un nou poder polític que havia sorgit per aquells mateixos anys: els Estats Units d’Amèrica. Us sonen?