Justícia per a María Blanchard, "la millor pintora cubista"

MàlagaLa pintora navarresa María Blanchard (Santander, 1881 - París, 1932) va ser una dona menuda i geperuda, víctima d’una malaltia genètica, la cifoescoliosi, que la va marcar des d’abans de néixer. Mentre que a Madrid, on la família es va traslladar des de Santander, havia de suportar les burles dels nens i que li volguessin fregar bitllets de loteria pel gep, a París el seu físic va quedar en segon pla i va trobar reconeixement, així com l'amistat i el suport d’altres artistes. Un d'ells, el mexicà Diego Rivera, recordava que Blanchard no aconseguia amagar “un cap realment bellíssim” ni amb unes ulleres amb vidres sense graduació ni amb uns cabells despentinats.

A més de Rivera, Blanchard va coincidir a París amb altres grans noms de l'art com Juan Gris, Metzinger, Lipchitz i Jean Cocteau. Això no va impedir que rebés crítiques masclistes i cruels quan va morir i que el seu llegat fos menystingut i caigués en l’ostracisme per ser una dona artista i, a més, patir una discapacitat. Per això, és important reivindicar-la amb la retrospectiva que li dedica el Museu Picasso de Màlaga fins al 29 de setembre, titulada María Blanchard. Pintora malgrat el cubisme. 

Per a José Lebrero, comissari de la mostra i director artístic del museu entre els anys 2009 i 2023, Blanchard és “la millor pintora cubista i l’artista espanyola més important de la primera meitat del segle XX”. D’aquesta exposició, que compta amb el patrocini de la Fundació Unicaja, assegura que fa “justícia museística” a l’artista després de les retrospectives que li van dedicar el Museu Reina Sofia l’any 2013 i, als anys 80, l’antic Museu d’Art Modern de Madrid. L’exposició inclou una vuitantena d’obres d’unes cinquanta col·leccions públiques i privades, nacionals i internacionals, entre les quals destaquen La combregant, L’espanyola, La dama del ventall, La tiradora de cartes i Noia en una finestra oberta, aquesta última una figura femenina que surt per primera vegada del Courtauld Institute de Londres. 

Una pintora entre homes avantguardistes i al mateix temps carrinclons

El recorregut està dividit en tres àmbits: l’etapa inicial de formació a Cantàbria i a Madrid, la cubista i per la qual Blanchard és més reconeguda, i la posterior del retorn a l’ordre, plena d’uns personatges moltes vegades humils, impregnats d’uns colors i una llum metàl·lics molt característics. A París, Blanchard es va reafirmar i va començar a signar amb el segon cognom, com havia fet Picasso, però al mateix temps no va deixar de ser una expatriada i el seu encaix social i en el terreny de l’art, amb l’aparició del surrealisme, va ser fràgil. “Es va integrar a la ciutat, però no entre les dones que eren escriptores i actrius, que podien viure amb unes llibertats que en altres llocs no es tenien; sinó en el cercle d’artistes cubistes, que eren tots homes nascuts al segle XIX, dels quals ella no seria ni model, ni musa, ni amant, ni esposa”, explica el comissari. 

María Blanchard va viatjar per primera vegada a París l’any 1909, decebuda per les crítiques que la seva obra rebia a Madrid, on va tornar durant els anys de la Primera Guerra Mundial. Amb tan poc temps les coses no havien canviat gaire, i arran de les crítiques ferotges que va rebre en l’exposició col·lectiva pionera del cubisme organitzada per Ramón Gómez de la Serna, titulada Els pintors íntegres, es va instal·lar definitivament a la capital francesa el 1916. Els seus últims anys no van ser fàcils: va ser un pes acollir la seva germana Carmen i els tres fills, que vivien un mal moment econòmic, i així i tot no va deixar de tenir cura d’un reguitzell de pobres a qui ajudava. “La lluita de María Blanchard va ser dura, aspra, punxosa, com una branca d’alzina. I malgrat això, no va ser mai una ressentida, sinó tot el contrari, dolça, pietosa i verge”, va dir García Lorca d'ella en un homenatge pòstum.