La justícia segons Clint Eastwood

A Harry el brut (Don Siegel, 1971), Clint Eastwood interpretava un policia frustrat amb el sistema judicial que acaba impartint la seva pròpia justícia, un posicionament pioner en l’anomenat cinema de vigilants que crítics com Roger Ebert o Pauline Kael no van dubtar a qualificar de “feixista”. Més de mig segle després, als 94 anys, l’Eastwood director reflexiona a Jurado nº 2 sobre la justícia a través d’una història molt diferent, la d’un home a punt de ser pare que, mentre presta servei com a jurat, s’adona que ell és l’autor del crim que s’està jutjant. El precís guió del debutant Jonathan A. Abrams situa el protagonista en una cruïlla ètica: assumir la culpabilitat i anar a la presó per un atropellament del qual ni tan sols n’era conscient o maniobrar des de dins del jurat per aconseguir l’absolució de l’acusat.

No és la primera vegada que el cinema d’Eastwood explora la tensa relació entre la justícia i la veritat. A Mitjanit al jardí del bé i del mal (1997), el marxant d’art absolt de l’assassinat del seu jove amant era qüestionat pel seu amic periodista: “¿Em diràs el que va passar de veritat?” “La veritat, com l’art, depèn de l’ull amb què es mira”, responia el personatge interpretat per Kevin Spacey, una idea que Eastwood desplegaria posteriorment en el díptic bèl·lic sobre la batalla d’Iwo Jima format per Banderes dels nostres pares (2006) i Cartes des d’Iwo Jima (2006). En la seva nova pel·lícula, els punts de vista enfrontats són els de la fiscal del cas i el protagonista –Toni Colette i Nicholas Hoult, que fa 22 anys eren mare i fill a Un nen gran–; ella, ambiciosa i convençuda de la infal·libilitat del sistema judicial; ell, empès a dinamitar-lo en favor d’una justícia natural i la possibilitat d'una redempció.

Al llarg de les quasi dues hores de Jurado nº 2, que passen volant, la pel·lícula acompanya en la seva odissea personal el protagonista, que no deixa de ser un mirall distorsionat del Henry Fonda de Dotze homes sense pietat (Sidney Lumet, 1958). En comptes de defensar un sistema basat en el sentit comú i la raó, Eastwood posa el focus en la responsabilitat individual com a fonament bàsic de la justícia, una idea força de la cultura política nord-americana que, d’alguna manera, ja planava com a excusa sobre el comportament violent de Harry Callahan. No és, per tant, una revisió d’arquetips o ideologies caduques –un exercici que Eastwood sí que feia a Sense perdó o Grand Torino–, sinó un nou exemple de la capacitat del director per retratar la fracturada psique dels Estats Units i la seva relació ambivalent amb la veritat. Que s’estreni pocs dies abans de les eleccions nord-americanes, a les quals pica l’ullet, afegeix capes i complexitat a aquest apassionant thriller moral, la classe d’entreteniment adult que Hollywood ja només ofereix amb comptagotes i que Eastwood filma amb la classe i transparència d’un mestre que ja no té res a demostrar.