Kafka a Mallorca

PalmaEstava jo tan content, preparant la maleta per anar de vacances de Pasqua, quan em telefona la nora per dir-me que a ca seva s’havia presentat un individu d’una immobiliària, que mostrava un paper del Jutjat en què deia que el pis estava embargat i se subhastava el proper mes de maig. Així que venia a veure si li podia interessar. Què? Però si aquest pis és nostre i està pagat i no devem res a ningú i… Telefono a una amiga advocada, qui em recomana treure una nota del Registre de la propietat i, efectivament, el pis embargat. Primera nit d’insomni.

L’endemà al matí ens personem al Registre de la Propietat corresponent amb tot de papers justificatius de la situació, i ens diu l’oficial que algú l’ha cagada, però que ells només transcriuen el que els diu el Jutjat i, per tant, ai las, no poden esborrar la nota fins a rebre ordres. Paral·lelament, amb la informació extreta d’una fotografia feta amb el mòbil, robada al de la immobiliària en un descuit, havia telefonat a un amic que recordava que havia treballat al Banco Popular, amb el qual suposadament jo tenia el deute, i va explicar el cas a l’advocat de l’empresa. Però, ai las, el banc ja l’havia subrogat a un fons voltor de Sevilla. Bé, ell no va fer servir exactament aquesta paraula, però en aquestes altures tothom sap el que això significa.

El mateix dia, i ja amb més informació obtinguda per internet sobre la persona que té, o millor dit tenia, perquè en aquell moment ja era un difunt, un deute amb el banc Popular, ens presentem al Jutjat número 1 de Ciutat per intentar explicar la confusió. Amb cara de pomes agres ens escolta la funcionària corresponent a la lletra Ll del meu primer llinatge i, desgraciadament, de l’individu en recerca, un tal Pedro Llinás García, de nacionalitat estrangera, com es pot col·legir del DNI, que, naturalment, no presenta cap coincidència amb el meu ni en número ni lletra ni res. Però si jo som Pere Melcior Llinàs Garcia, aquí i a la Xina Popular! És que ningú s’ha pres la molèstia de contrastar ni això ni el lloc de naixement ni l’adreça? La meva dona, revivint algun episodi de resistència juvenil, agafa una cadira, seu i diu que d’allà no se’n va fins que no s’aclareixin els fets.

- Senyora, això no és tan senzill i requereix el seu temps.

- Sí, però, que ha estat fàcil i automàtic, a causa d’un deute d’uns quaranta mil euros, posar en subhasta un habitatge del qual som copropietària i ningú m’ha avisat, i això que som funcionària i fa més de trenta anys que faig feina al mateix lloc, on se’m pot localitzar fàcilment si es vol.

Silenci per resposta. Segona nit d’insomni.

Decideixo presentar una instància al jutge demanant l’anul·lació del procediment per una possible confusió d’identitats. Cap resposta.

Com que no s’hi podia fer gran cosa, i seguint el consell de l’empleat del Registre, bastant més amable per cert que el personal del Jutjat, partírem de viatge per no perdre aquest obsequi de jubilació que caducava al final del mes. Entre festiu i festiu, telefonades a Sevilla i espera de telefonades del Registre, segons ens havien promès si es presentava qualque novetat. En el Campo de Criptana els molins se’m figuraven buròcrates insensibles i gegantins contra els quals jo lluitava, talment un il·lús Quixot sense gaires possibilitats de vèncer. Altres nits d’insomni, i ja són… hem perdut el compte.

En tornar a l’illa, més visites al Registre i al Jutjat. Però, ai las, la nostra funcionària havia agafat les vacances i les altres no en varen voler saber res i, com en el relat de Larra, ens entimaren un “vuelva usted mañana”.

Amb tot això ja ens sabíem quasi tota la biografia del senyor Pedro Llinás, un argentí que havia nomenat hereu un conegut seu que regentava un restaurant a Palma. L’hereu, en saber el que comportava l’herència enverinada, hi havia renunciat. Però als bancs això poc els importa i volen cobrar, sigui d’on sigui. Per això, quan, durant el viatge, un segon agent immobiliari es va tornar a presentar a ca el meu fill amb el mateix propòsit, la nora el va convidar a passar per explicar-li tot l’embolic. La cara del personatge va ser tot un poema i va fugir cametes em valguin.

Decidim escriure una segona instància, aquesta vegada ja amb les dades comprovades, sol·licitant una resposta per escrit. Cap resposta.

Passats uns dies finalment vàrem aconseguir parlar amb la secretària del Jutjat, que era la que havia de signar la resolució. Ens tranquil·litzà dient-nos que tot s’arreglaria al seu temps. Efectivament, al final del mes d’abril el procurador ens va remetre la resolució de cancel·lació de l’embargament que li havia arribat del Jutjat. Però encara s’havia de corregir la nota registral, cosa que només es podia fer en arribar-los a ells l’escrit del Jutjat, no la nostra còpia. Semblava que tot havia d’acabar bé, però encara teníem l’ai al cor. Després de tot el procediment, al lloc web del Ministeri de Justícia, encara hi figurava el nostre pis com a objecte de subhasta; i és per això que el dia dels fets ens hi presentàrem un poc abans de l’hora prevista. La funcionària ens va rebre amb el somriure del moix d’Alícia al país de les meravelles, sense explicar-se què hi fèiem, allà, si tot s’havia compost. Li replicàrem que la subhasta continuava convocada, i si es presentava algú?

- Li direm que s’ha anul·lat.

I tan tranquils! Com que la nostra amiga ens va desaconsellar presentar una denúncia pel mal funcionament de l’Administració i una reclamació pels danys i perjudicis, ja que els mals de cap i les nits d’insomni són impossibles d’avaluar, ens conformàrem adreçant un escrit al president del Banco Popular com a primer responsable dels fets. Encara ara esperem una resposta.

La setmana passada em telefonen de Gesif, “la agencia de gestión de cobros y gestión de deudas con más experiencia en el ámbito nacional”, tal com es presenten al seu web. Demanaven pel senyor Pedro Llinás. Agg! Fins quan ens ha de perseguir el fantasma d’aquest senyor?