Karl Lagerfeld: el dissenyador darrere el personatge

Barcelona“Només m’agrada el camí que condueix a l’èxit”, confessava Lagerfeld en una entrevista a Le Figaro l’any 2001. Sense floritures ni marxes forçades, el modista només volia dissenyar peces per fer felices les dones que les portessin. Les seves idees estaven en constant moviment, l’horroritzava la institucionalització de la moda, no es considerava artista i tampoc feia art, simplement creava per desafiar la permanència i modernitzar la indústria. Amb unes ulleres de sol negres que li permetien observar sense ser observat, cabell blanc platí estilitzat amb una cua de cavall baixa i sempre vestit amb trajo clàssic, Karl aprèn a viure sota el seu personatge.

Un relat manipulat

La biografia, titulada Karl, escrita per Marie Ottavi i publicada per l’editorial Superflua, revisita les fites professionals més destacables del dissenyador entrellaçant-les amb les relacions personals i amoroses que van marcar la seva vida. L’autora fa un treball de camp molt extens –entrevista el mateix Karl Lagerfeld i la princesa Carolina de Mònaco, íntima amiga del modista– per tal de desxifrar un personatge molt controvertit i opac. Karl utilitzava la confusió per evitar revelar la informació que, d’una manera o altra, l’havia fet patir al llarg de la seva vida: la vinculació de la seva família amb el nazisme, la inexistent relació amb les seves germanes, la competitivitat amb el dissenyador Yves Saint-Laurent o l’amor tumultuós amb Jacques de Bascher. Ja des de ben petit la seva mare va remarcar-li la importància de crear-se un personatge i de mantenir-se hermètic. El vincle amb ella, Elizabeth Lagerfeld, marcarà el ritme del seu desenvolupament. Elizabeth, que mai va assistir a les desfilades del seu fill, serà la primera en menysprear-lo i alhora impulsar-lo cap a la seva professió: la de modista.

Lagerfeld abandona Hamburg el 1952 després d’un intent frustrat per dedicar-se a la il·lustració i s’instal·la a París en un entorn dominat per les siluetes fluides i alliberades de Coco Chanel i el New Look entallat de Dior. El seu primer flirteig amb l’alta costura no es produeix fins al 1954, en un concurs de figurins de moda en el qual participa juntament amb Yves Mathieu-Saint-Laurent. Tots dos superen la prova amb èxit i es converteixen en els aprenents de Pierre Balmain i Hubert de Givenchy.

 Els anys a Chloé i Fendi

L’ascens de Lagerfeld al poder és lent i progressiu. Després d’uns primers anys com a alumne de Pierre Balmain i Jacques Patou, inicia un camí en solitari fins que rep la proposta de dirigir la casa de modes francesa Chloé. El creixement descarat de la firma es deu a les creacions prolífiques d’estil bohemi i romàntic que idea Lagerfeld, que “aporta lleugeresa i modernitat” a la roba, segons constata la periodista de moda Suzy Menkes. En el terreny de la cosmètica, Karl serà el primer dissenyador que presentarà un perfum, Chloé, sota el segell de Parfums Lagerfeld. Simultàniament, també s’encarrega de Fendi, la firma italiana que dirigirà fins al dia de la seva mort. Allà introdueix el tractament de les pells, “en desmitifica l'ús i deixa de considerar-les una joia; les converteix en un article de moda, i això dona un nou estatus a la marca”, detalla Ottavi. Lagerfeld modelava la indumentària des de la certesa que les seves creacions havien de representar tots els seus desitjos. “M’atrau tot el que encara no he creat”, confessava. En aquell moment, encara no havia arribat a Chanel.

La renaixença d'una gran 'maison'

L’aterratge de Lagerfeld a Chanel es produeix l’any 1983, disposat a “canviar-ho tot sense modificar res”, constata Marie Ottavi. L’herència de Mademoiselle Coco continuava viva, però en plena entrada dels anys 80 la casa necessitava rejovenir-se i adoptar un aire més fresc. En la seva primera desfilada, el 25 de gener del 1983, Lagerfeld posa les bases de tot el que representarà la firma durant més de 30 anys. La passarel·la obre amb la silueta més icònica del guarda-roba de Chanel, el vestit de sastre, un codi inconfusible que s’anirà reinventant al llarg de les temporades. Seguint en la línia iconogràfica, el dissenyador serà el primer a submergir-se en els arxius històrics de la firma per detectar els elements que calia modernitzar. Entre ells hi trobem les cadenes, les camèlies, el tweed o la doble C del logo, un llegat de codis que permeten que l’hegemonia i la unicitat de la firma s’hagi mantingui al llarg de les dècades.

Una moda viva

La maison francesa evoluciona sense descans durant els 30 anys capitanejats per Lagerfeld. Les passarel·les llueixen top models de la talla d’Inès de La Fressange (anys 80) o Claudia Schiffer (anys 90) que se succeeixen en harmonia amb l’estil predominant de l’època. L’ostentació i atreviment dels 80 muta cap al minimalisme i l’estil urbà dels 90, en què els codis de la cultura underground esdevenen la seva principal inspiració. “Karl Lagerfeld digereix tant contracorrents estètiques com subcultures emergents”, constata Ottavi, i aprofita cada temporada per renovar els clàssics de la firma sense perdre de vista les tendències. Havia entès que la seva tasca consistia en crear alguna cosa efímera i després girar full. Conscient del valor dels complements, Lagerfeld aprofita també la direcció creativa de Fendi per presentar un dels bolsos més icònics de la casa italiana: el Baguette.

Entre una cosa i l’altra, la competència només fa que augmentar: John Galliano al capdavant de Dior, Alexander McQueen a Givenchy i el renaixement de clàssics com Balenciaga i Gucci. La concepció performativa de la moda arrela en les millors firmes i Lagerfeld no n’és una excepció. A mesura que avancen els 2000, les desfilades de Chanel són cada vegada més representatives del zetgeist del moment. El que les fa especials és que mai passen de moda, però sempre són creacions a l’última. Aquesta eternitat i alhora modernitat que traspuen les creacions de Lagerfeld és possible gràcies al seu univers mental, que a part de donar forma al seu personatge, també alimenta els seus dissenys. Les creacions no cessaran fins al febrer del 2019, quan mor d’un càncer de pàncrees a París. Ell que havia estat tot un mestre de les grans passarel·les demana que no se li dediqui cap mena de cerimònia. “No vull que ningú em vegi mort”, reclama. Ni tan sols aleshores va deixar caure la màscara.