Katerina Ismailova

PalmaImpressionant l’estrena de la temporada al Liceu, amb una Lady Macbeth de Mtsensk de les que deixen empremta a la memòria. Cert que és molt difícil que aquesta exuberant òpera de Dmitri Xostakóvitx no ho faci com així també va succeir des de la seva primera representació al teatre Maly de Leningrad. L’èxit es repetia pertot arreu on es continuava representant, fins al dia que un encuriosit Stalin la va voler veure. Va partir abans que acabàs, cridant enfurismat “això no és música, és renou”. Dos dies després, al diari Pradva, una crítica sense signar dictaminava el seu destí. A més de considerar que es tractava d’una “successió de sons dissonants i envitricollats”, la frase final era demolidora, definitiva: “Aquest és un joc que pot acabar molt malament”. Tan així va ser que el compositor la va retirar de la circulació fins gairebé trenta anys després, revisada i amb el nom de la protagonista, Katerina Ismailova, com a títol, que a mi particularment em sembla molt més adient.

El temps ho col·loca tot al seu lloc i arriba actualment a tots els teatres del món tal com la va concebre l’autor. I, per descomptat, així va succeir amb Àlex Ollé al capdavant de la direcció artística i ja sense cap tipus de lligam amb la formació que el va encimbellar. Una espectacular sèrie de panells que van fent girar manualment, per canviar la ubicació de l’acció, presideixen un escenari que no es pot veure sencer si no estàs a la part central de la sala. A terra, dos pams d’aigua permeten moltes lectures argumentals i fins i tot, metafísiques, però realment fan més nosa que companyia i, sobretot, més renou de l’aconsellable. És a dir, estèticament impecable, tant, com poc funcional.

No hi va haver gaires xiulets quan Ollé i el seu equip sortiren a saludar, cosa que també es podria atribuir a moltes i variades raons, però ens quedarem amb la més senzilla i glamurosa. El públic es va entusiasmar tant amb la música de Xostakóvitx sota la impecable i implacable batuta d’un Josep Pons, que encara que sembli impossible millora a cada una de les seves intervencions, que oblidà per complet els “petits detalls” de la posada en escena. L’orquestra, per tant, va funcionar al nivell que exigeix la rica, poderosa i calidoscòpica partitura, o sigui, a l’estratosfera. Tant és així, que es fa difícil, per no dir impossible, destacar un moment o un altre de les seves intervencions, ja que significaria infravalorar la resta de les que queden sense emfatitzar. Del que no hi ha dubte és que vàrem ser testimonis d’un gran monument musical, on brillaren totes i cadascuna de les seves immenses i polifòniques característiques.

Una altra de les raons per condonar els excessos en els moments de sexe explícit, que ja resulten prou perceptibles, si no evidents, musicalment, la podríem atribuir a la descomunal interpretació del personatge, indiscutible protagonista, que assoleix Sara Jakubiak en tots els seus vessants i registres, tant vocals com dramàtics. Creïble i vigorosa, omple l’escenari i la història des de la seva primera aparició. Bona química amb Pavel Cernoch com a Serguei, que també és fonamental en tan sagnants i cruels episodis. I si la resta de participants no varen minvar ni la qualitat del conjunt ni el resultat final, seria injust no destacar el cor del Liceu, el qual, també va fer oblidar algunes llacunes argumentals que no va terraplenar l’aigualosa dramatúrgia.