Katharina Wagner i el seu gir argumental a una òpera romàntica, amb polèmica inclosa

Lohengrin és una obra sensacional, una obra mestra sense pal·liatius i que serveix de frontissa entre el romanticisme historicista i la conceptualització atemporal del mite que Richard Wagner emprendria a partir d’aleshores. A aquestes alçades, gairebé ningú no l’aborda des del realisme històric, tot i que Wagner es va basar en uns fets que es remunten al segle X i que el 1850, quan es va estrenar la peça a Weimar, l'escenografia i el vestuari devien reconstruir aquella Alta Edat Mitjana. Els temps han canviat i avui la millor opció és deixar-se de cartó pedra i recórrer a la conceptualització pròpia del regietheater, del qual al Liceu hem tingut bones mostres, fins i tot en aquesta òpera: el genial (i controvertit) muntatge signat per Peter Konwitschny vist al teatre de la Rambla el 2000 i el 2006 n’és una bona mostra.

Katharina Wagner segueix la mateixa tendència, en un espectacle que té com a principal novetat el gir argumental amb la subversió moral dels personatges. Lohengrin no és un cavaller pur imbuït de la gràcia del Graal, sinó un personatge tòxic, un psicòpata de manual i un paranoic que veu fantasmes, sobretot després que (durant el primer preludi) hagi assassinat Gottfried, germà d’Elsa. A partir d’aquí, tot canvia per als qui voldrien una mirada tradicional, perquè Ortrud i Telramund malden per fer veure la veritat a la desgraciada Elsa. Hi ha bones idees, una narració clara, bona caracterització dels personatges i valentia en algunes solucions, si bé el muntatge no acaba de ser rodó, sobretot perquè al tercer acte algunes notes de la dramatúrgia grinyolen i es contradiuen amb el sentit del text i de la música. Tot plegat, emmarcat en una escenografia dissenyada per Marc Löhrer (amb un bosc fantasmagòric a l’estil del film sobre la bruixa de Blair) i amb vestuari discret de Thomas Kaiser, ben complementats per la il·luminació de Peter Younes.

La sortida a escena de l’equip escènic va ser contestada amb una sorollosa protesta, que segurament té molt a veure amb les males formes amb què la besneta de Wagner s’ha passejat aquestes darreres setmanes pel teatre, per la polèmica amb Iréne Theorin i pel menyspreu de Katharina Wagner als mitjans de comunicació. Altrament, no crec que la protesta sigui justificada. [Theorin havia de cantar a partir de la segona funció, però finalment ho farà a partir de la tercera per prescripció mèdica a causa d’una infecció en una de les cordes vocals. En la representació de dimecres la substituirà Okka von der Damerau].

El domini de Josep Pons

El més lamentable de tot plegat és que en dies anteriors a l’estrena s’hagi parlat molt d’escena i poc de música. Quan a l’hora de la veritat és la part musical la que mereix un sorollós aplaudiment, tant en general com en particular. Començant per la direcció de Josep Pons, que un cop més ha demostrat dominar el llenguatge wagnerià i una obra com Lohengrin. Aquella sonoritat que Thomas Mann definia com a “blau-plata” es va escolar entre el fossat del Liceu, amb la barreja entre lirisme i heroisme romàntic, sense amaneraments i sense estridències, tot al seu lloc, amb equilibri i brillantor, amb sentit poètic i amb modèlic acompanyament de les veus, sense tapar-les. El cor de la casa tampoc no ho tenia fàcil amb una partitura exigent i davant de la qual ha mostrat un excel·lent nivell i entusiasme, a anys llum de la mediocritat del Rèquiem de Mozart i com si es tractés d’una altra formació.

Assumia el rol titular un Klaus Florian Vogt molt bregat en aquest rol i en d’altres del mateix compositor. Té veu de Tamino i això no té remei, però la tècnica és immaculada, la projecció generosa i a més ha sabut dotar de colors precisos la seva interpretació a partir del personatge rellegit per Katharina Wagner.

Elisabeth Teige va ser una Elsa correcta al primer acte però que ho va donar tot a la resta de l’òpera, amb un final de segon acte commovedor en l’expansiu Mein Retter. Una lírica pura que, no obstant això, hauria de revisar la tècnica en alguns passatges si vol fer una carrera llarga.

Sensacional i abrusadora l’Ortrud de Miina-Liisa Värelä, tot i que va quedar una mica desdibuixada en l’Entweihte Götter! del segon acte. Ho va donar tot i va ser compensada per una ovació unànime en sortir a saludar. Al seu costat, el Telramund d’Ólafur Sigurdarson va veure’s afectat per una veu poc rotunda, tot i l’expressivitat immaculada del baríton islandès. Al Heinrich de Günther Groisböck li van faltar greus, mentre que al baríton Roman Trekel li ha passat el seu millor moment.