¿El 2024 serà l'any de consagració de Bill Skarsgård, el petit de la saga sueca d'actors?

A la quarta i última entrega de John Wick, Bill Skarsgård, fill de Stellan i germà petit d'Alexander (The Northman) i Gustav (Vikings), dona vida amb crueltat afrancesada al dolent de la pel·lícula. Després de fer-se un fart d'interpretar secundaris o antagonistes com el Pennywise d'It, l'actor cobra ara tot el protagonisme a Kill boy, un film que justament vol entroncar amb la tradició de la violència entesa com a entreteniment i coreografiada a la manera d'un videojoc de la qual John Wick és un exemple excels. Però l'opera prima de Moritz Mohr es desplega com una de les variants més mediocres i mandroses d'aquesta pràctica. L'argument és un refregit de tantíssims films anteriors, amb un personatge a qui una mena de monjo guerrer oriental entrena per convertir en la màquina de matar que venjarà la mort de la seva família a mans dels capitostos del país (les picades d'ullet a Kill Bill i Quentin Tarantino no són només al títol). El film també juga a la distància irònica, una mica a la manera de Deadpool, a partir dels comentaris en off del protagonista, que és sordmut. I pretén convertir seqüències de violència desfermada en gags d'humor visual. Però aquí falta el mestratge cinematogràfic que sí que hi ha en els seus referents, de manera que ens trobem amb poca cosa més que una banalització barata de la violència d'aquelles que tant emprenyen Nanni Moretti. Skarsgård ho dona tot i potser aquest serà el seu any, però perquè després d'aquí el veurem posant-se en la pell translúcida del Nosferatu de Robert Eggers.