Mor Kirk Douglas, el fill d'un drapaire que va conquerir Hollywood

Barcelona / LondresQuan mor una gran estrella de cinema se sol dir que "ja és etern", però Kirk Douglas ja ho semblava en vida. Potser perquè era un supervivent que va superar uns orígens humils, l’antisemitisme de l’Amèrica de postguerra i la rigidesa del sistema d’estudis. Douglas era un dels últims vestigis del Hollywood clàssic, el dels intèrprets i directors més grans que la vida i les pel·lícules que són clàssics del cinema. Douglas ha mort aquest dimecres als 103 anys a la seva casa de Beverly Hills, segons ha anunciat el fill Michael en nom dels seus germans: "Per al món era una llegenda, un actor de l’època daurada del cine, un filantrop compromès amb la justícia i les causes humanitàries en les quals creia… Però per a mi i els meus germans Joel i Peter era senzillament el papà", deia el comunicat de Douglas, que acaba recordant les paraules que li va dir al seu últim aniversari": "Papà, t'estimo molt i estic molt orgullós de ser el teu fill".

Les paraules de Michael Douglas capturen una idea clau a l’hora d’aproximar-se a la figura del seu pare: Kirk Douglas va interpretar al cinema guerrers vikings, pistolers del salvatge oest, gàngsters despietats, boxejadors ferotges, artistes torturats i alliberadors d'esclaus, però la seva pròpia biografia és una gran aventura, i prou complexa perquè no es pugui resumir seguint el fil de la seva filmografia. Douglas va ser una estrella l'època de més esplendor de Hollywood, cert, però també un nen que va créixer en un món hostil, un actor que va mantenir la integritat dins de Hollywood, un seductor incorregible i un home amb consciència social. Són les múltiples facetes d'un artista inoblidable.

El fill del drapaire

Douglas va arribar al cim però va començar al capdavall de tot. Va néixer com a Issur Danielovitch Demsky el 1916 a Amsterdam, a l'estat Nova York, aleshores una de les principals ciutats industrials dels Estats Units, amb tres enormes fàbriques de tèxtils on no hi treballava ni un sol jueu. És per això que el pare de Douglas, un jueu rus que havia emigrat als Estats Units fugint de la guerra entre Rússia i el Japó, va acabar fent de drapaire, carregant amb el seu carro sacs de ferralla i roba vella. Douglas va conèixer la pobresa i la gana, sobretot quan el pare es bevia la paga setmanal al bar, però envoltat de l'amor de la seva mare, la Bryna –així es diria en el futur la seva productora–, i sis germanes que el van ajudar a anar a la universitat. Moltes de les estrelles del Hollywood clàssic tenien orígens humils, però la majoria els amagaven. Douglas no. Al contrari, se'n sentia orgullós i els reivindicava.

Un home de cinema... i teatre

El cinema el va convertir en una estrella, però va ser el teatre que el va fer actor. El seu debut als escenaris va ser als onze anys, recitant un poema. El seu primer paper va arribar als 12, en una funció infantil. El pare, que mai s'interessava per les activitats dels fills, la va veure des del fons de la sala i després va comprar-li un gelat. "No he rebut mai cap recompensa que per a mi tingués més significat que aquell cucurull de gelat", recordava a la seva biografia. Més endavant, a l’American Academy of Dramatic Arts, es va formar amb l'irascible Charles Jehlinger, mestre de Spencer Tracy, Katherine Hepburn i Grace Kelly.

Després de graduar-se va debutar a Broadway com a figurant i va substituir Richard Widmark a l’obra Kiss and tell, però el seu gran paper teatral va arribar quan, ja consagrat a Hollywood, va portar als escenaris el llibre de Ken Kesey Algú va volar sobre el niu del cucut. Douglas volia protagonitzar l'adaptació al cinema, però el 1975 ja era massa gran i el paper el va fer Jack Nicholson. Al menys li va quedar el consol que el seu fill Michael va produir el film i es va endur un Oscar. Per cert: Michael Douglas té dos Oscars –també en va guanyar un com a actor per Wall Street– i el seu pare només un d'honorífic que va recollir el 1996, als 80 anys, dues setmanes després d'haver patir una embòlia que va provocar-li dificultats en la parla.

Douglas i les dones

Kirk Douglas, que a la universitat va practicar lluita lliure, tenia un físic portentós que va utilitzar sovint com a aliat per crear personatges carismàtics, homes d'acció que desprenien confiança i decisió. També per col·leccionar amants a cabassos, començant per una professora d'institut que el va seduir als 14 anys. A la seva biografia explica amb pèls i senyals moltes conquestes. "Marlene Dietrich venia de vegades a casa, preparava sopa i em mimava. Sexe afectuós". Amb Joan Crawford l'experiència va ser pitjor: "Era professional, asèptica i sense calidesa. Vaig fotre el camp de seguida". També va tenir històries amb Rita Hayworth, Gene Tierney... Era capaç de recórrer els Estats Units per seduir una noia però també de fugir cames ajudeu-me després d'haver-la conquistat. Lauren Bacall, a qui va conèixer quan els dos estudiaven art dramàtic a Nova York, es va resistir als encants de l'actor però el va recomanar per interpretar el boxador Midge Kelly a L'ídol de fang, el paper que va llançar la seva carrera. De les dues dones de l'actor, qui millor es va adaptar a aquesta realitat va ser la segona, l’Anne Buydens. "Com a europea –deia–, entenc que no és realista esperar absoluta fidelitat en un matrimoni".

Un inconformista a Hollywood

Amb els diners que Walt Disney va pagar-li el 1954 per protagonitzar 20.000 llegües de viatge submarí, Douglas es va animar a fer un pas insòlit en una estrella de Hollywood de l'època: fundar la seva productora, Bryna. Volia poder triar els guions, papers més interessants i, sobretot, participar més activament en el procés creatiu de les pel·lícules. Alguns directors eren receptius a les seves propostes però la majoria no; si era productor, pensava, estarien obligats a escoltar-les. No sempre va anar així, però només cal veure alguns dels títols que va produir (i protagonitzar) amb Bryna per adonar-se que va ser una bona idea: els clàssics Camins de glòria i Espàrtac, la meravellosa cinta d’aventures Els vikings, el magnífic western de Robert Aldrich L’últim capvespre o el pioner thriller de política-ficció Set dies de maig. Ser productor també li va permetre saltar-se el vet contra els sospitosos de militància comunista –que seguia vigent des de la Caça de Bruixes de McCarthy– i restituir el nom de Dalton Trumbo com a guionista als crèdits de Espàrtac, i així posar fi de forma simbòlica a l'episodi més vergonyós de la història de Hollywood.

Un pèl-roig torturat

Van Gogh, la passió de viure també va néixer com un projecte de Bryna, però la MGM tenia els drets del llibre d’Irving Stone sobre el pintor i Douglas va arribar a un acord amb l’estudi. Va ser la seva tercera i última nominació a l’Oscar i un paper dolorós al qual Douglas va entregar-se en cos i ànima. Que Douglas tingués la mateixa edat que tenia Van Gogh quan es va suïcidar no ajudava a marcar distàncies amb el personatge. "De vegades m'havia d’obligar a aixecar la mà i no tocar-me l'orella per veure si seguia al seu lloc", recordava anys després. Però interpretar el pintor va ser també una forma de desmarcar-se dels homes decidits i forts que sempre interpretava, tot i que a John Wayne no li va fer gràcia i, després de veure la pel·lícula, va etzibar-li: "Com pots fer un paper així? Nosaltres hem de representar personatges durs i no marietes com aquest".

Duel d'egos amb Kubrick

Després de veure The killing, Douglas va fitxar Stanley Kubrick per dirigir la magistral Camins de glòria. Va ser el director de les dues pel·lícules mes icòniques de l’actor però també amb qui més conflictes va tenir. Douglas estava en el cim de la seva carrera i el director tot just començava, però tot i així va ser un duel històric d’egos, amb l’actor estripant la reescriptura de guió que havia fet Kubrick i el director assegurant que l’actor era un mer empleat. Els camins de Douglas i Kubrick es retrobarien a Espàrtac, on l'anglès va substituir Anthony Mann amb el rodatge ja començat. La producció va ser llarga i plena de problemes. Actor i director fins i tot van anar un dia al psiquiatra de Douglas, però van acabar enfrontats. "No és necessari ser una bona persona per tenir un gran talent –deia l'actor a la seva biografia–. Stanley Kubrick és una merda de persona amb un gran talent".

Lancaster i Douglas, dos homes difícils

Abans de Jean-Paul Belmondo i Alain Delon o de Robert Redford i Paul Newman, Kirk Douglas i Burt Lancaster van formar una parella icònica d’estrelles masculines. Van coincidir per primera vegada el 1947 al noirI walk alone i van repetir fins a sis cops. La seva camaraderia i complicitat és, per exemple, el motor del westernDuel de titans, una versió del duel a OK Corral amb Douglas fent de Doc Holliday i Lancaster de Wyatt Earp. Els actors eren amics i rivals, es feien la guitza constantment, discutien i es reconciliaven. "M’agrada treballar amb ell però no coincidim en res. En un homenatge que em van fer el 1987, el Burt va dir: "«El Kirk seria el primer en admetre que és un home molt difícil... I jo seria el segon»". Els dos actors també van protagonitzar un moment molt celebrat dels Oscars quan, el 1958, van fer el número musical It’s great not to be nominated per presentar els cinc nominats a millor actors d’aquell any. L'última col·laboració dels actors va ser el 1986 a la comèdia Una altra ciutat, una altra llei.