Kirsten Dunst dirigeix la seva carrera

L’actriu es retroba amb Sofia Coppola a ‘La seducción’, que adapta un llibre de Thomas Cullinan que ja va filmar abans Don Siegel amb Clint Eastwood de protagonista

Kirsten Dunst és una mestra del sud esclavista dels Estats Units a La seducción.
Manohla Dargis
17/08/2017
4 min

CanesAsseguda a la Suite Roman Polanski de l’Hotel Carlton de Canes, Kirsten Dunst fa el possible per somriure. El dia abans havia patit una intoxicació alimentària. “Ahir em trobava molt malament -explica-. Només estic cansada de tant vomitar”. Ara s’està hidratant, xarrupant aigua mentre treu forces per fer les entrevistes de la seva última pel·lícula, La seducción, un contingut drama del sud dirigit per Sofia Coppola que avui arriba a la cartellera després d’haver guanyat el premi a la millor direcció al Festival de Canes.

La seducción està basada en una novel·la de Thomas Cullinan que Don Siegel va convertir el 1971 en un vehicle divertit i delirant per a Clint Eastwood. Ambientat al sud dels Estats Units durant la guerra civil, segueix un soldat ianqui ferit, el caporal McBurney, que va a parar a un escola de senyoretes i comença a comportar-se com una guineu en un corral de gallines. Coppola es manté pròxima al film de Siegel en alguns aspectes, però opta per la melancolia allà on l’altre subratllava la ràbia, i també elimina l’excitació i el sexisme de la història per refredar-la una mica. Colin Farrell interpreta McBurney, mentre que Nicole Kidman-que papalloneja al seu voltant- és la directora de l’escola i Dunst interpreta l’Edwina, una mestra amb la brusa cordada fins a l’últim botó tot i que aviat se’l descordarà.

Dunst, de 35 anys, va debutar a Èdip reprimit, una de les tres històries curtes de la pel·lícula d’episodis Històries de Nova York ; curiosament, Sofia Coppola, juntament amb el seu pare, Francis Ford Coppola, va escriure una altra de les històries, Vida sense la Zoe. Dunst i Coppola van coincidir anys després a Les verges suïcides (1999) i Maria Antonieta (2006), que també va concursar a Canes. Dunst diu que parlen “com velles amigues”: “Quan Coppola em va trucar per fer La seducción em dir simplement: «Mira’t aquesta pel·lícula, vull fer-ne un remake i m’agradaria que interpretessis la mestra. Quan l’hagis vist ja em diràs què et sembla»”.

L’actriu diu que només quan va veure la nova adaptació es va adonar que era el projecte perfecte per a Coppola. Allà on Siegel era sorollós i escabrós, Coppola es mou amb la seva quietud habitual, creant un neguit que Dunst descriu educadament com a malsà. “Veig per què es va sentir atreta per la història -diu sobre Coppola-, però també per què volia explicar-la des d’una perspectiva diferent. L’original és molt de la vella escola, Clint Eastwood i el seu col·lega fent una pel·lícula. Bé, ara són la Sofia i les seves col·legues les que fan una pel·lícula”.

Del ‘blockbuster’ al cine d’autor

Dunst, que transmet una estranya melancolia antiga a la pantalla, ha anat de la llum a la foscor al llarg de les seves gairebé tres dècades com a actriu. Ha donat personalitat a blockbusters (el primer cicle de Spiderman ), ha encapçalat delícies pop com la farsa sobre el món de les cheerleaders A totes (2000) i s’ha carregat a l’esquena el pes de Melancolia, la distopia dramàtica de Lars von Trier amb la qual va guanyar el premi a la millor actriu a Canes el 2011. Ella seia al costat de Von Trier a la roda de premsa quan el director va fer broma de manera estúpida afirmant que era nazi, tot i que després es va disculpar -més endavant es retractaria de la disculpa-. Podria ser que l’estupidesa de Von Trier li hagués fet perdre a Dunst una nominació a l’Oscar per la pel·lícula.

Com Kidman, Dunst ha mantingut una carrera interessant i diversa, en part gràcies a fer el tipus de pel·lícules que acaben competint a Canes. “De vegades he pres decisions basades en l’aspecte comercial -apunta Dunst sobre el seu currículum-, però també m’he mantingut ferma pel que fa als meus gustos, i això és el que m’ha permès tenir una carrera llarga en aquesta indústria. La meva guia a l’hora de decidir què faig és què voldria veure. I això no és fàcil, tampoc. He hagut de treballar molt per aconseguir-ho”. En un determinat moment, treu a col·lació Feud, la sèrie de Ryan Murphy sobre Bette Davis i Joan Crawford, en què observa que en el vell Hollywood algunes actrius “lluitaven per papers molt millors” dels que ella té “l’oportunitat d’interpretar”.

Dunst s’està creant alguna oportunitats pel seu compte. Aquest any s’estrena Woodshock, una pel·lícula que protagonitza i que s’ha passat anys fent amb els seus amics, les dissenyadores de la firma de luxe Rodarte, Kate i Laura Mulleavy. També fa temps que intenta fer realitat un altre projecte, una adaptació de La campana de vidre de Sylvia Plath. “He estat treballant en el guió durant un temps”, diu. Vol dirigir la pel·lícula, però afirma que també vol tenir fills. Creu que equilibrar els dos desitjos és més fàcil per a les actrius que per a les directores i assenyala que “si tens un fill, la gent et jutja per anar-te’n a rodar una pel·lícula”. Més tard, però, l’actriu s’enrecorda que Coppola, quan les seves filles visiten el plató, fa que “les noies cridin «Acció!»”. I a Dunst, definitivament, li va agradar com sonava aquesta paraula.

stats