Cinema
Cultura09/04/2024

Kristen Stewart no fa presoners en aquesta història d'amor lèsbic sense complexos

'Sangre en los labios' retrata la relació de passió, sexe i violència entre una perdedora i una culturista al Nou Mèxic dels anys vuitanta

'Sangre en los labios'

  • Direcció: Rose Glass. Guió: Rose Glass i Weronika Tofilska
  • 104 minuts
  • Estats Units i Regne Unit (2024)
  • Amb Kristen Stewart, Katy O'Brian i Dave Franco.

Al llibre Ausencia y exceso (2022), Francina Ribes analitza l'arquetip de la "lesbiana assassina" que va proliferar als thrillers dels anys noranta per traçar com una representació en principi negativa de la dona homosexual també podia esdevenir una "imatge de resistència i tenir un cert poder subversiu". Sangre en los labios, el segon llargmetratge de la britànica Rose Glass, entronca de forma autoconscient amb aquesta contradicció en apropiar-se de l'arquetip i inscriure'l en un altre context, el de la ficció pulp a la qual es fa referència des del títol, amb la seva pròpia història de representació lèsbica contracultural.

Cargando
No hay anuncios

La pel·lícula ens presenta la seva protagonista, la Lou (Kristen Stewart), enfonsada literalment en la merda, mentre intenta desembossar un dels vàters del gimnàs de Nou Mèxic on treballa. Una imatge en els antípodes del glamur que juga de forma explícita a culminar el procés de distanciament de Kristen Stewart de l'aura d'estrella femenina heterosexual a què se l'associava des que va triomfar com a actriu adolescent a la trilogia romàntica Crepuscle. Perdedora solitària que no es parla amb el pare (un Ed Harris repulsiu com mai), la Lou s'enamora a primer cop d'ull de la Jackie (Katy O'Brian), la noia que entra al gimnàs per entrenar-se abans de participar en un concurs de culturisme a Las Vegas. Glass desenvolupa des d'aquí una història d'amor lèsbic sense embuts condicionada per una història de violència masculina que hauran de superar.

Ambientada als anys vuitanta, la pel·lícula desprèn aquella estètica polsosa, bruta i explícitament violenta de cert cinema independent de l'època, com les revisions neonoirs dels germans Coen. Com ja feia a la seva opera prima, Saint Maud, Glass també plasma fins a quin punt dues persones amb una vida força fotuda poden, segons com, fer-se més mal que bé plegades, en una visió que fuig d'associar amor lèsbic amb relació idealitzada. Tampoc l'espanta realitzar puntuals fugues a l'oníric i al fantàstic: quan s'omple de ràbia davant de la violència dels homes, la Jackie reacciona com una Hulka. La segona meitat de Sangre en los labios trontolla en alguns moments mentre decideix cap a on encaminar-se, un destí que finalment deixa clar com les protagonistes accepten la seva nova condició sense penediments morals.

Cargando
No hay anuncios
Tràiler de 'Sangre en los labios'