De l’Accademia als escenaris
Trui Teatre: El darrer concert de la temporada al Trui Teatre arribà fora de programa. Una petita gran sorpresa, imagino que engiponada gràcies a una sèrie de casualitats i causalitats, fruit de tenir el salabre sempre a punt. Sigui com sigui, i gràcies a un benefactor de la Simfònica, com ho manifestà Pablo Mielgo, vàrem tenir l’oportunitat de veure alguns dels components dels Joves Cantants d’Òpera de l’Accademia del Maggio Fiorentino. Les sopranos Rosalía Cid i Caterina Meldolesi i els tenors Antonio Garés, Shengwu Ou, Alfonso Zambuto i Matteo Guerzè, els quals foren els encarregats de posar veu al Concert de presentació de l’estiu 2021, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia en comptes del castell de Bellver com fins ara era habitual.
El concert, dividit en dues parts ben diferenciades. Per a començar ho varen fer amb la comèdia com a estendard. La Simfònica inicià la vetllada en solitari, per a interpretar, sota la batuta de Pablo Mielgo, la divertida, fresca i prou eloqüent Overtura de Don Pasquale, potser l’òpera més rodona de Gaetano Donizetti, amb permís del gran nombre d’entusiastes seguidors de la més famosa, que de ben segur és L’elisir d’amore i de la qual primer varen interpretar Caro elisir! Sei mio!, Lallarallara…Chi è mai quel matto? i Esulti pur la barbara, seguides de Signor Sargente, Adina credimi i Andiam Belcore. Com no podia ser d’altra manera, ho varen rubricar amb la romança que segurament més cops s’ha bisat de la història de l’òpera, Una furtiva lagrima. Per si no n'hi hagués prou, la següent embranzida va ser per a Il barbiere de Sevilla, de Gioachino Rossini, amb Ecco ridente in cielo, Largo al factotum i All idea quel metallo.
La segona part va ser per a les tragèdies, concretament les de Giacomo Puccini. Per començar, una ració de bellesa en estat pur. Tanta elegància, finezza i sublimitat segur que la podem trobar al llarg de la història de la música, però més, resultaria molt difícil superar l’Intermezzo que Puccini va escriure per al final del segon acte de Manon Lescaut. La bohème, una altra d'immortal, quines coses, va ocupar el segon replà del recital i els joves amb un futur molt a tocar varen tornar a fer les delícies d’un públic que no va deixar de gaudir ni un sol instant. Che gelida manina, seguida, com ha de ser de Si. Mi chiamano Mimì, que va brodar Caterina Meldolesi, després Quando m’en vo, rubricat amb el quartet de l’Addio, dolce svegliare. Dues de Turandot per a Rosalía Cid, impecable amb Signore ascolta! I per acabar Tu, che di gel sei. Aquest va ser el programa, que no per conegut perdia interès. El bis no cal dir que va ser… clar, Libiamo ne’lieti calici, que és el brindis de La traviata.
Un programa divertit, càlid, emotiu i d’una qualitat indiscutible.
