L'adeu als prejudicis de la poesia

Fa un temps que la poesia s'engreixa i s'amplifica, que ha abandonat els marges, els racons discrets i obscurs, per passar a un primer pla desacomplexat, gens tímid. L'aparició de noves editorials independents, el domini de l'ús de les xarxes com a eina de comunicació i l'eclosió d'activitats, cicles i iniciatives relacionats amb la poesia en tenen part de culpa. El Festival de Poesia de la Mediterrània aviat farà 25 anys, el Crestatx poètic de sa Pobla es fa des de l'any 2000 i el PoésArt d'Artà té nou anys. Només són tres exemples de la multitud de propostes relacionades amb la poesia que es fan a Mallorca i que any rere any guanyen adeptes. Això, per no parlar dels bars que -abans de la pandèmia, és clar- eren nius de poetes, espais de trobada, caus de l'oralitat. I, per si no n'hi hagués prou, jornades com el Dia mundial de la poesia, que se celebra aquest diumenge, 21 de març, fan que les xarxes s'omplin de versos i poemes.

"Mai hi havia hagut tantes generacions de poetes convivint en el mateix temps", diu Jaume C. Pons Alorda, que acaba de publicar amb Lleonard Muntaner el poemari Riu, Bèstia. Menciona "sèniors" com Àngel Terrón, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando; i joves, però consolidadíssimes, com Laia Malo i Lucia Pietrelli. La llista és llarga i traspassa les fronteres illenques: Antoni Clapés, Marta Pessarrodona, Lluís Calvo, Míriam Cano. També confirma la diversitat generacional el director del Festival de Poesia de la Mediterrània, Biel Mesquida, escriptor i poeta: "Durant 22 anys, el filó de la poesia no ha cessat. A més de conviure generacions, hi ha una varietat d'estils i veus molt diversa. Mai he tingut problemes per trobar poetes", diu, mentre recita un seguit de noms que pareix que no acaben: Toni Gost, Emili Sánchez Rubio, Miquel Àngel Adrover, Miquel Bezares, Margarita Ballester, Manel Marí... Apunta Pons Alorda que "la vitalitat de la poesia en català és extraordinària", malgrat ser "una cultura que no està plenament desenvolupada amb un estat propi". Amb tot, per la seva riquesa, la poesia en català és "un dels casos més estranys i curiosos del món", diu l'autor de Riu, Bèstia.

Més títols que mai

La terra i altres llocs (AdiaA) és el darrer poemari de Lucia Pietrelli, que just acaba de sortir del forn. L'escriptora, premi Lletra d'Or per la novel·la Lítica, també és llibretera i assegura que "hi ha un ritme molt frenètic de publicacions", un fet que "no és exclusiu de la poesia". La responsable de l'editorial Lleonard Muntaner, Maria Muntaner, assegura que ells no editen més títols que altres anys. L'editorial publica entre tres i quatre títols de poesia a l'any, però és una xifra que "sempre pot variar". Apunta que el fet que hi hagi cada vegada més editorials petites i mitjanes, i independents, que apostin per la poesia també provoca un cert augment de títols. Coincideix amb això Pau Vadell, poeta i editor d'AdiA, editorial que en publica entre 10 i 12 a l'any; a més, considera que les xarxes socials ajuden a amplificar la publicació dels llibres i faciliten la comunicació amb el públic. El poeta de Barcelona Josep Pedrals comenta que, de poesia, ara "se'n parla més", i que és un gènere que ocupa espais on abans no arribava: "Fa uns anys, les publicacions de poesia quedaven restringides als sectors que hi estaven interessats".

L'editorial Labreu ha publicat autors com Antònia Vicens, Pons Alorda i Pau Vadell. Esther Andorrà, una de les seves responsables, considera que la poesia en català arrossega bona salut "des de fa més d'una dècada". "Han caigut alguns mites: que la poesia necessita sempre solemnitat o que és molt difícil", diu. Abans de la pandèmia hi havia una tendència a organitzar xerrades, conferències, presentacions i cicles literaris de poesia, a fi d'aconseguir que els versos "tinguessin més protagonisme en la programació cultural general" i que el públic entengués que "la poesia no és una raresa". L'originalitat d'algunes d'aquestes propostes més "lúdiques" fa que la poesia arribi a entorns diferents; així s'impulsa la creació de públic nou. "És una qüestió de normalització", opina, i confessa una creença: "A la gent li agrada molt més la poesia del que sap".

Pedrals està d'acord que ara la poesia "s'escampa arreu d'una altra manera", però no creu que això suposi un augment de vendes. Laia Malo també apunta que la gent s'ha avesat a anar a recitals -especialment abans de la pandèmia, però els pocs actes poètics que es varen fer durant el 2020 varen funcionar igualment-, "però no sabem si llegeix a casa seva". La poeta considera que, malgrat que hi ha una sensació generalitzada que la gent ha perdut la por de la poesia, de poesies n'hi ha dues -o, almenys, dues maneres d'aproximar-s'hi. Una és germana de la cançó, "més popular, natural i que té més facilitat per atrapar tots els públics"; i una altra que implica "solitud i una actitud contemplativa o introspectiva".

Biel Mesquida es mostra crític amb "l'excés" de poesia: "No em sembla malament, però crec que els poetes haurien de ser més seleccionadors, hi ha certa incontinència poètica. Defens la continència, l'autocrítica, la selecció i el control. Per mi, és el que necessita la poesia", remarca. Pietrelli diu que "potser falta una mica de disciplina", però també invoca la responsabilitat dels escriptors de publicar quan consideren "que aquella obra val la pena i que s'ha treballat prou per mostrar-la".

La presidenta de la Fundació Mallorca Literària, Carme Castells, explica que vivim uns temps en què preval el consum literari i artístic "fragmentari i sintètic". És molt més fàcil compartir per les xarxes un poema, o uns versos, que pàgines d'una novel·la. "Les xarxes han permès mostrar que hi ha poesia amb un llenguatge habitual i quotidià, i que no només és per a les elits". La poeta Júlia Mérida, finalista de la darrera edició del premi de poesia Salvador Iborra -que va guanyar l'escriptora de Marratxí Laura Torres-, utilitza sovint les xarxes per compartir el que escriu. "Utilitz Instagram com a mitjà de difusió. Però també ho faig perquè no tenc res publicat i, per mi, els poemes tenen sentit quan es llegeixen", comenta, i afegeix que el feedback que rep és molt positiu. Confessa que sovint l'atrapa una contradicció: "De vegades no sé si publicar, perquè el poema perd el valor d'obra original i si el vols utilitzar per a un premi, ja no serveix", explica. Sion Capçana és conegut a la xarxa com a slamer, una expressió poètica molt lligada al rap i a la improvisació. Segons ell, les plataformes digitals impulsen aquests nous llenguatges, "que potser són més col·loquials i s'acosten i agraden més als de la nostra generació [la que no passa la trentena]". Percep que hi ha certa "obertura" en l'àmbit de la poesia.