L'ADN d'una dona de 102 anys permet identificar el seu germà en una fossa comuna

BarcelonaEl 20 juny del 1938 els pares de José Pérez Fajardo van rebre una carta en què el ministeri de Defensa republicà els comunicava que el seu fill havia mort: “Víctima de la metralla feixista, en operacions del maig passat, va ser traslladat a un hospital, on va morir”. Els pares de Pérez no van poder saber mai què havia passat amb el seu cos. “La meva àvia era una persona molt alegre que sempre cantava, però després de la mort del seu fill ja no va cantar mai més. Els dos avis van quedar destrossats, van intentar esbrinar on l’havien enterrat per poder-lo anar a plorar, però mai ningú els en va saber dir res”, diu la neboda de Pérez Fajardo, Margarita Rey Pérez. “Ara de manera simbòlica tornarà amb els seus pares, l’enterrarem a Montjuïc, al mateix nínxol que els avis”, afegeix Rey Pérez.

Ha sigut gràcies a una prova d’ADN que s’ha fet a la germana de José, la mare de la Margarita, que ja ha complert els 102 anys, que s’han pogut identificar les restes d’aquest soldat republicà enterrat al petit municipi del Soleràs (les Garrigues). Durant la Guerra Civil, el Soleràs va acollir dos hospitals militars i un de mòbil. Els metges no donaven l’abast i no van poder salvar molts dels soldats ferits, que van ser enterrats en el més complet anonimat. El 16 d’octubre del 2017 es va obrir la fossa, no hi havia res que l'assenyalés, i més de dos anys després, la Generalitat ha pogut identificar nou de les persones que hi havia sepultades. Les dues últimes són Pérez, que figurava al Cost Humà de la Guerra Civil, la base de dades de la Generalitat amb tota la informació disponible sobre les víctimes mortals del conflicte; i Herminio Bonilla Javato, un sergent de l’exèrcit franquista.

Pérez era electricista i estava afiliat a la CNT. “Els que el van conèixer deien que tenia molt bon cor, que era de molt bona fe, com l’avi –assegura la seva neboda–. Els avis es van enclaustrar quan va morir, pràcticament no sortien de casa, només per anar a treballar o a comprar”.

Bonilla va morir el gener del 1939, quan la Guerra Civil ja estava a punt d’acabar, durant els combats que van tenir lloc a la rodalia del Soleràs. Havia nascut a Arroyo de la Luz, a Càceres. En aquest cas, el seu nom figurava en una llista amb noms i cognoms que l’Ajuntament del Soleràs va enviar al Govern Civil de Lleida l’11 de novembre del 1958, quan s’estaven fent els tràmits per exhumar els soldats i enterrar-los al Valle de los Caídos. En aquest informe es detalla que hi ha quatre rases on hi ha enterrats “rojos sin identificación y sin saber el número de enterrados ”. Només dos dels soldats franquistes van ser traslladats al monumental mausoleu de Franco. Un tercer soldat del bàndol franquista, l’alferes Santiago de Luchi Rincón, va ser l’únic que va tenir una creu al cementiri vell. El 1961, però, els seus familiars el van traslladar al cementiri nou del Soleràs.

Les altres set víctimes

Hi ha unes set persones identificades més que també van ser recuperades de la fossa del Soleràs: els civils Leandro Preixens, Ramon Jové i Maria Teresa Mir, els soldats republicans Josep Moles i Tomàs Verdaguer, i el soldat franquista Modesto Sualdea. També va poder ser identificat el soldat Sabatés, el nom del qual es desconeix perquè podria ser qualsevol dels dos germans Sabatés de Torelló que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

La fossa del Soleràs és al cementiri vell, abandonat des de principis del segle XX. És un tros de terra polsegós, envoltat per un vell mur de pedra, sense làpides i sense creus, on es calcula que hi ha enterrats 146 soldats repartits entre quatre rases. Des del juliol fins al novembre del 1938, pràcticament cada dia, Josep Maria Flix i el seu cosí baixaven al vell cementiri amb una carreta arrossegada per un ruc. Sempre ho feien de nit i duien un llum d’oli per il·luminar el camí. Quan arribaven al cementiri, abandonat des de principis del segle XX, bolcaven els soldats morts en unes rases.