Julio Manrique: "L'assassí de 'L'adversari' no és el psicòpata dels 'thrillers' nord-americans"

BarcelonaPere Arquillué i Carles Martínez s'enfronten a un duel interpretatiu a L'adversari, l'espectacle que inaugura aquest divendres el festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona. Es tracta d'una adaptació a l'escenari de la novel·la d'Emmanuel Carrère sobre Jean-Claude Romand i la gran mentida que va mantenir durant divuit anys, fent-se passar per un alt funcionari de l'Organització Mundial de la Salut. Quan la veritat estava a punt d'esclatar, Romand va assassinar la dona, els fills i els pares i es va intentar suïcidar. L'adversari és el cara a cara dialèctic entre Romand i Carrère.

Què té aquesta novel·la d’Emmanuel Carrère que us hagi portat a adaptar-la a l’escenari?

— Soc molt fan de tota l'obra de Carrère. L’adversari va ser la meva porta d’entrada al seu món literari. Em va impactar moltíssim, és la primera novel·la que Carrère va escriure basada en fets reals. És una obra molt pertorbadora per la història que explica, però també pel punt de vista des del qual l’explica. M’interessava no tant el relat criminal com com Carrère es mira la història. Ell tenia molt present A sang freda de Truman Capote, però només va ser capaç d’escriure la història quan va renunciar al narrador omniscient. A Carrère li semblava impossible utilitzar una veu invisible i objectiva que s’ho mira tot des de la distància, necessitava incloure's a si mateix dins la novel·la. És una mena de joc de miralls entre el criminal, un assassí monstruós, i un escriptor que busca perquè l’atrapa aquella història. 

Jean-Claude Romand va mantenir la seva gran mentida durant divuit anys.

— És una monstruositat que crida molt l’atenció. Probablement, avui seria impossible, amb els telèfons mòbils se li hauria esfondrat tot abans. La seva és una història delirant i real en què la versemblança queda absolutament dinamitada, perquè hi ha un munt de detalls que semblen escrits per un guionista macabre. La història fa preguntar-te com va poder teixir tot això i sostenir-ho, i també com ho va colar a les persones que tenia al voltant. Després d’intentar suïcidar-se cremant casa seva, Romand va passar tres dies a l’hospital i es va destapar tota la mentida. De vegades hi ha coses que semblen tan impossibles que les donem com a veritat.

Per què creus que va mentir d'aquesta manera?

— No ho sé, no era una persona que mentís per ocultar una doble vida. Al principi es va especular si era traficant o espia, però no era res de tot això. Per sostenir la mentida va adquirir els coneixements suficients per ser metge de veritat, era una persona intel·ligent i podria probablement haver estat un investigador a l’OMS. En canvi, invertia tota aquesta energia a fingir que era algú que en realitat podia ser.

Quan Romand veu que la seva gran mentida està a punt d'esclatar, mata tota la família. Passa de ser un mentider a convertir-se també en un assassí. ¿L'espectacle parla del mal que pot fer la veritat?

— Sí, l’espectacle parla del mal. L’adversari és un nom que a la Bíblia es dona al diable. Reflexionant-hi pensava que L'adversari és la història d’un pobre diable, un diable que adopta una aparença no arrogant per sobre del bé i del mal, sinó tot al contrari. Romand es manifestava als altres des de la discreció, des d’una actitud tova, sentimental. No és el psicòpata dels thrillers nord-americans. La seva història és una tragèdia sobre la por a decebre els altres, a la mirada dels altres sobre un mateix i el vertigen que provoca.

Dius que ara, amb els telèfons mòbils, una mentida així s'hauria destapat abans, però les xarxes socials s'alimenten bàsicament de mentides. Som una societat mentidera?

— Hi ha molta por i molt postureig, molta obsessió per com som vistos, per projectar una imatge de nosaltres mateixos que encaixi i que s’aplaudeixi. En aquest sentit, la societat ens empeny a mentir. Tots som una mica farsants i ens posem màscares, en alguna mesura. Però quan això passa de la ratlla, les conseqüències poden ser terribles. La història del Romand fa preguntes que reboten en el món en què vivim ara.

Després d'aquest espectacle, ¿et relaciones de manera diferent amb la veritat?

— El Carrère es va posar a escriure el llibre amb la voluntat de respondre a algunes preguntes. Aviat es va adonar que no només no obtindria respostes, sinó que tancaria la història encara amb més preguntes. A mi m’ha passat una mica el mateix. Hi ha coses que no sabem, és difícil accedir al cor dels éssers humans. Aquest individu ha sortit de la presó després de passar-hi 26 anys. Suposadament, va prendre consciència del que havia fet i se'n va penedir. Els pèrits psiquiatres i els treballadors de la presó van decidir que no era una persona potencialment perillosa, que podia sortir en llibertat perquè estava realment penedit. La darrera pregunta és: ¿aquesta és una nova màscara de l’adversari o hi ha alguna cosa veritable? ¿Té accés a alguna mena de veritat, aquest individu? No ho tinc clar.

El podem arribar a entendre?

— A ell no, l’empatia la podem sentir més aviat cap al Carrère. Podem entendre com se sent mig culpable, en un lloc molt incòmode per estar escrivint aquesta història. Crec que a l’espectador li passarà com a ell, entendrà que s’hagi atrapat en aquesta història i necessitarà fer-se noves preguntes, encara que no les pugui resoldre del tot.