L'Àfrica, el far d'un futur millor a la Biennal d'Arquitectura de Venècia

VenèciaLes successives edicions de les biennals d’Art i d’Arquitectura de Venècia acostumen a estar carregades de bones intencions en el terreny social i en el mediambiental, i, al mateix temps, sovint costa pensar que aquest afany transformador pugui fer-se realitat. Perquè, al cap i a la fi, les biennals no deixen de tenir un punt elitista. Precisament un dels pavellons nacionals de la Biennal d’Arquitectura d’enguany, el de Letònia, posa el dit a la nafra de si aquests compromisos són epidèrmics o van més enllà: la instal·lació consisteix en un supermercat fals on els visitants estan convidats a comprar productes corresponents a les passades edicions de la biennal segons els valors que més els remouen.  

Aquest toc d’humor és un dels pocs moments de distensió en una biennal en què l’exposició central, comissariada per la directora de l'edició d’enguany, l’arquitecta ghanesa-escocesa Lesley Lokko, posa de manifest que cada vegada hi ha menys marges per eludir els reptes que la mateixa Lokko posa damunt la taula amb la seva proposta, titulada El laboratori del futur: reconèixer l’Àfrica, després de segles d’explotació colonial i d’extracció dels seus recursos, donar visibilitats als arquitectes africans a la diàspora i treballar per a la descolonització i la descarbonització. I com a declaració d'intencions, el muntatge d'aquesta biennal, que estarà oberta fins al 26 de novembre, reaprofita el de la Biennal d’Art de l’any passat.

Pel que fa als participants de l’exposició central, més de la meitat dels 89 són africans o de la diàspora africana, i hi ha paritat de gènere. Entre ells hi ha Diébédo Francis Kéré (Gando, Burkina Faso, 1960), el primer arquitecte africà que ha guanyat, el premi Pritzker, considerat el Nobel dels arquitectes. La seva proposta és un homenatge a l’arquitectura tradicional de l’Àfrica occidental, contraposada a l’arquitectura moderna per reclamar una arquitectura genuïna amb “aproximacions alternatives a l’arquitectura d’avui que no siguin simplement copiar i enganxar sinó les seves pròpies opcions”, com adverteix Keré. Un altre dels arquitectes africans més destacats d’aquesta biennal és David Adjaye, nascut a Tanzània i establert a Londres, de qui es poden veure vuit maquetes d’edificis amb aires icònics pensats per a ciutats com Benín, Accra, Johannesburg i Abu Dhabi. Adjaye assegura que els seus edificis no són disruptius, sinó una “extensió del nostre ésser col·lectiu”.

Aquesta biennal deixa també alguns records inesborrables: al pavelló danès, les mesures que estan explorant per fer front a la inquietant pujada del nivell del mar i, d'altra banda, en el terreny de la utopia, el curtmetratge de Liam Young en què es pot veure el que seria el projecte d’enginyeria més important de la història: una infraestructura per convertir el diòxid de carboni en gas liquat i bombejar-lo a les profunditats marines o fer-ne un desert rocós.

Les restriccions de la Itàlia ultra de Meloni

El desafiament de Lokko ha tingut conseqüències immediates, i quan va presentar la Biennal la setmana passada va denunciar que les autoritats italianes no havien donat el visat per viatjar a Itàlia a tres dels seus col·laboradors d’Accra. Va denunciar que l’ambaixadora italiana a Ghana era una “diplomàtica ambiciosa” que havia considerat que els seus col·laboradors són “homes joves no essencials” i que havia volgut quedar bé amb el govern d’ultradreta de Giorgia Meloni. De l’exposició central, criden especialment l’atenció algunes propostes que revelen les implicacions polítiques i socials de la feina dels arquitectes d’avui: l’arquitecta britànica Alison Killing i la periodista Megha Rajagopalan han aconseguit documentar, amb eines com la fotografia per satèl·lit i Google Maps, la xarxa de camps de concentració construïts arreu de la Xina per reprimir la minoria musulmana de l'ètnia iugur.

Un altre d’aquests projectes és el que ha desenvolupat l’estudi espanyol Grandeza Studio: la seva aportació consisteix en una maqueta daurada gegantina amb la qual denuncien els estralls colonials a la regió australiana de Pilbara per apoderar-se dels dipòsits minerals. En un altre àmbit, l'estudi Forensic Architecture, a qui el Macba va dedicar una exposició el 2017, revela l’existència fa uns 6.000 anys d’uns assentaments semblants a les primeres ciutats mesopotàmiques en uns camps de l’actual Ucraïna. La singularitat d’aquest assentament és que no hi ha cap rastre de temples, palaus, edificis administratius o d’una classe dominant. Precisament el Lleó d’Or al millor pavelló nacional ha anat en aquesta línia identitària: la proposta del Brasil ha guanyat no només per la reivindicació de la terra compactada com a material de construcció, sinó perquè també recorden que la capital del país, Brasília, una de les obres cabdals d’Oscar Niemeyer, va ser construïda a les terres de la comunitat indígena quilombola. I un altre poble que ha patit els estralls del colonialisme, el sami, són els protagonistes del pavelló nòrdic.

Pel que fa al pavelló espanyol, els comissaris s'han endinsat en l'aspecte arquitectònic dels aliments per replantejar "les arquitectures i infraestructures" que fan possible que cada dia tinguem un plat de menjar a taula. "L'arquitectura sempre ha sigut molt ciutat centrista", adverteix l'arquitecte Eduardo Castillo-Vinuesa, el comissari juntament amb Manuel Ocaña. "Cada vegada som més conscients que les ciutats, tal com les coneixem, no existirien sense una sèrie de paisatges operatius que s'instrumentalitzen perquè la ciutat pugui existir, com El Ejido, a Almeria, on es conreen el 70% de les hortalisses d'Espanya", subratlla.