De l’‘Alei, alei’ a l’Estendard: el patrimoni immaterial de Mallorca serà inventariat
El Consell preveu incloure unes 600 manifestacions d’arreu del territori a la catalogació, que es farà en els propers quatre anys
PalmaLes concretes d’Artà, l’Alei, alei de Capdepera, les panades de Nadal a Muro, l’Estendard a Ciutat, les festes de Sant Antoni; per descomptat, la Sibil·la... Són algunes de les manifestacions, típiques d’aquests mesos de fred, que s’inclouran en el futur Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Mallorca (IPCIM). Es tracta d’un document que identificarà, descriurà i definirà les diferents tradicions, rituals, actes festius, músiques i sabers artesanals d’arreu del territori que s’han anat transmetent de generació en generació fins avui dia. El Consell de Mallorca acaba d’assignar el contracte a l’empresa navarresa Labrit Patrimonio, per tirar endavant el projecte que preveu inventariar, entre 2023 i 2026, al voltant de 600 manifestacions. L’àrea de Patrimoni hi invertirà uns 300.000 euros en quatre anys.
Per què és important un inventari d’aquests béns immaterials? “Perquè si perdem tot això, perdem una part molt important de la nostra identitat”, argumenta la directora insular de Patrimoni, Kika Coll. “Són el cor de la identitat. Manifestacions que formen part de l’etnografia de la cultura popular. Les referències més compartides i participades”, defensa el director de Labrit Patrimonio, Gaizka Aranguren, que dirigirà el projecte juntament amb Klara Larruzea, experta en patrimoni familiar immaterial. “Són tessel·les d’identitat. Manifestacions que surten de l’ànima a cada comunitat portadora d’aquest patrimoni”, afegeix l’historiador Andreu Ramis, autor del Pla director de gestió, conservació i protecció del patrimoni immaterial, encarregat per la institució insular. Ell formarà part de l’equip de treball, juntament amb un equip d'experts locals.
Diversos tractats i lleis insten les institucions a protegir aquest patrimoni que té l’arrel, i alhora sobreviu, en la cultura popular. A escala internacional, la Convenció de la Unesco per a la Salvaguarda del Patrimoni immaterial celebrada a París el 2003 i signada per la majoria de països del món insta els estats a protegir les manifestacions que defineixen els col·lectius humans. A les Balears, la Llei de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial apunta que “s’han d’identificar i documentar en els inventaris” i que els consells insulars són encarregats d’elaborar-los.
Salvaguardar un patrimoni viu
El patrimoni immaterial, perquè es consideri com a tal, ha d’estar viu. Per aquest motiu es parla de ‘salvaguardar’ i no de ‘conservar’, com es fa amb els béns materials. “Són realitats vives, dinàmiques, canviants, subjectes als avatars del temps de la història”, assenyala Ramis. Conservar significaria fossilitzar, congelar. El fet d’inventariar-les ja és una acció de salvaguarda, però, a banda, el document inclourà suggeriments i mesures de protecció. En aquest punt, Coll assegura que la voluntat és, després, “implantar mesures de difusió i de divulgació”. Amb l’inventari “es fixa una foto de l’estat actual” i, alhora, “obrim una finestra cap a l’infinit”, diu la directora insular. “A partir d’aquí podrem investigar, conèixer més, compartir un patrimoni que per a la gent és molt conegut, però potser no és conscient que és patrimoni”.
El projecte de Labrit divideix l’illa en vuit territoris i el 2023 està previst que es faci l’inventari de Palma i del Llevant. El 2024 serà el torn de Ponent i del Nord; el 2025, del nord-est i del Pla Centre; i el 2026, de Migjorn i del Pla Ponent. Calculen que faran unes 10 fitxes per nucli poblacional i una mitjana de 150 cada any. Klara Larruzea apunta que és fonamental identificar les comunitats portadores, que són els grups o persones que participen directament d’aquests rituals. Una altra vessant important és el treball de camp: “En els dies o temporades en què es fan les celebracions haurem d’anar al lloc concret i fer el treball de camp”, detalla. Això inclou tant documentació escrita com material audiovisual i entrevistes a les persones implicades.
Coll assegura que hi havia un buit important en aquest àmbit: “Es tractava d’un patrimoni feble, desprotegit, que havia de ser una prioritat”. Més encara en el món globalitzat i digitalitzat actual, les vies de transmissió han canviat i moltes vegades el traspàs de generació en generació es trenca. Aranguren assenyala les pantalles com un element clau: “Ara són el camí fonamental de la transmissió, i les referències són cada vegada més globalitzades i menys locals”. I defensa “les referències locals, que estan més arrelades al cor de la gent”.
Al mateix temps, hi ha lloc per a la llum. Molts joves creadors illencs cerquen en la tradició i la porten al present. Joana Gomila o Marala en són només alguns exemples musicals. “Els joves hi troben fonts d’inspiració i fins i tot plasmen elements en el nou llenguatge que els ha tocat viure”, diu Ramis. Un altre exemple de la tradició rescatada i revisada són les neofestes. Tenen una part disruptiva, perquè neixen de la disconformitat amb les propostes festives des de les institucions. Però, per l’altra, “totes han sorgit a l’empar d’alguna festa tradicional. Alguns en fan una mirada irònica i sarcàstica, els altres les actualitzen”, assenyala l’historiador. “És un clar exemple del dinamisme i l’adaptació del patrimoni de generació en generació”, conclou Aranguren.
