Mark Cousins: “L’art és una manera d’absorbir tot el que tens al teu voltant”

PalmaLa pausa i la serenor que transmeten els seus documentals, des de la colossal sèrie de 15 capítols sobre la història del cinema estrenada el 2011, The story of film: an odissey, fins al més que oportú complement que en va fer fa un parell d’anys, Women make film, desapareixen en el mateix moment en què el cineasta Mark Cousins comença a parlar. És a Palma amb motiu de la projecció, en el marc de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, del seu darrer documental, A sudden glimpse to deeper things, amb què acaba de recollir el màxim guardó del festival de Karlovy Vary. I abans d’haver començat l’entrevista ja ha tret un llibre i dues postals que constaten el pas de Wilhelmina Barns-Graham, artista britànica protagonista de la cinta, per les Balears. “Aquí hi ha una clara evolució de la llum, al fons”, assenyala mentre sosté una reproducció d’un quadre de la pintora titulat Spanish Coast num3, pintat a Eivissa, “i va ser només un dels més de 70 quadres que va fer mentre era a les Illes. Així i tot, lamentablement, continua sent gairebé una desconeguda fora del Regne Unit”. 

Quan va ser que vàreu tenir clar que volíeu fer un documental sobre Wihelmina Barns-Graham?

— Jo sempre havia dit que no volia fer documentals biogràfics i ja en duc cinc… [riu]. Però no és exactament un documental biogràfic, això, perquè no m’acost tant a la seva persona com al funcionament del seu cervell. Quan tens un pensament molt matemàtic tot d’una identifiques altra gent que l’hi té, t’hi reconeixes, i això m’unia a ella des que la vaig descobrir, als anys 80. Però en aquests darrers anys de conèixer-la encara més, a ella i a la seva energia i vitalitat, em varen dur a voler entendre com funcionava la seva imaginació, que és la major mostra de respecte que pots fer cap a un artista, crec. 

Entre d’altres coses, la seva trajectòria va estar definida pel fet que patia sinestèsia i per una experiència vital que la va trastocar completament: explorar la glacera de Glindelwald. I tot i que us endinsau en ambdues qüestions, el documental deixa enlaire la pregunta de si és possible conèixer realment qualcú tot i haver investigat tots els fets que l’han marcat. 

— És que si t’acostes massa als fets el que fas és prosa, no poesia. I clar que has de respectar les coses que han passat, però davant una persona que té focs artificials dins el cap, com en aquest cas, jo crec que has de transcendir el món material. I crec que això és el que tenen en comú les persones a qui he retratat amb els meus documentals, aquests focs artificials. 

Entre ells, Alfred Hitchcock i Orson Welles, que evidentment són molt més coneguts que Graham-Barnes, una artista que també va estar condicionada pel fet de ser dona en un panorama artístic eminentment masculí. La seva humilitat també tenia a veure amb això?

— Ella era molt conscient del seu paper en aquest context, sí, però també va ser una visionària, com Hitchcock. I per a mi és molt destacable que fos tan humil perquè a moltes escoles d’art t’ensenyen a crear des de l’ego: el que has de fer és expressar-te, mostrar-te a tu, que per això ets creador. En el seu cas, però, ella entenia l’art com una manera d’absorbir tot allò que tenia al seu voltant: observar, escoltar, fixar-se en els detalls. I jo també ho entenc així, és des d’on m’agrada situar-me als meus documentals. 

Així i tot hi ha un moment a la pel·lícula en què ella diu que les dones són més de fixar-se en els detalls i els homes tendeixen més a les grans idees… Hi estau d’acord?

— A mi no m’agraden les generalitzacions que tenen a veure amb el gènere. Cada vegada que algú diu que “els homes fan…” o “les dones són…” a tots ens venen excepcions al cap. Mentre feia Women make film hi havia gent que pretenia fer-me veure que les dones roden el sexe de manera diferent dels homes i això no és en absolut cert! Hem de deixar de dir aquest tipus de coses perquè acaben nodrint la imaginació d’uns i altres, si deim que els nins fan les coses d’una manera i les nines les fan d’una altra els estàs condicionant. Formam part d’una revolució que ha de passar per entendre això: hem de deixar de dir què es pot fer o com s’han de fer les coses en funció del gènere. 

Tanmateix, el món ja no és el mateix que va conèixer Barnes-Graham. Fins i tot aquella glacera que ella va conèixer ha minvat molt. 

— Sí, pràcticament ha desaparegut... I pot semblar que el món s’està tornant gris però no és cert. Si surts al carrer, en qualsevol moment pots veure coses sorprenents. Estam sobrepassats, és cert, però la feina de l’artista és despertar-nos, com va fer ella. Per això jo no em consider cap pessimista cultural, un artista emergent té avui més possibilitats que mai: no necessites anar a l’altra punta del món per meravellar-te.

I tot i així vivim en plena eclosió del turisme de masses. Fa només uns dies 50.000 mallorquins sortiren al carrer per demanar un canvi de rumb. 

— Ho entenc, ha estat arribar i veure aquests monstruosos creuers… Ara bé, jo soc un internacionalista apassionat que creu en la idea d’aventura i de descobriment, que són conceptes que tenim arrelats molt profundament dins nosaltres. Però potser és hora de tornar a Copèrnic i recordar que nosaltres no som el centre del món: hem de deixar de banda totes aquestes experiències falses que no repercuteixen ni en el lloc que visitam ni en nosaltres mateixos.

I aquest és un dels missatges principals del documental que presentau, com d’importants poden ser fets aparentment poc transcendentals… El moment que va canviar la vostra vida com a cineasta el recordau?

— I tant! Tenia vuit anys i mig i passaven Sed de mal d’Orson Welles per televisió… Aquella escena inicial, que segur que recordau [mou les mans recreant el moviment de la càmera] amb la música de Henry Mancini… Record que vaig imaginar com s’havia hagut de moure la càmera per rodar allò, no en tenia ni idea de la temàtica de la pel·lícula ni res semblant, però en aquell moment em vaig quedar absolutament fascinat i vaig veure que el cinema tenia el poder de fer-te sentir això. 

I de llavors ençà ho heu analitzat i estudiat en profunditat fins al punt d’haver-vos convertit en tota una referència. Sempre estau cercant connexions, generant nous interessos que poden nodrir els vostres futurs documentals?

— De la mateixa manera que quan parles cerques paraules al fons de la teva memòria, quan jo he de pensar una escena intent nodrir-me de tots els pintors i de totes les pel·lícules i de tots els cineastes que he vist abans. El respecte pels que m’han precedit em fa ser millor cineasta, tot i que no m’agrada gens la paraula “professional”. Jo em sent com si estigués començant, crec que la ignorància és el meu millor amic. Totes les coses que desconec són les que em fan sentir viu.