Pilar Albarracín: "El dimoni és un símbol de poder i per això les dones només han pogut ser endimoniades"

PalmaTot un referent de l’escena artística contemporània, l’artista Pilar Albarracín (Sevilla, 1968) és a Artà amb motiu del festival Cool Days. Demà hi durà a terme la performança participativa i inèdita Endimoniades, que continua en la línia d’una part important de la seva trajectòria. Albarracín ha revisat la identitat popular a partir dels clixés, costums i festes tradicionals, a més de qüestionar des de diferents plantejaments el paper de la dona en ells. D’Artà anirà primer al nord de França, amb l’exposició Los cinco sentidos, i després a Washington, lloc que acollirà l’exhibició individual Take a Knife and Open My Heart.

Una dona endimoniada és una dona que està posseïda pel dimoni. No és curiós que aquesta hagi estat, històricament, l’única opció per a la dona en relació amb el dimoni? Que no existeixi la versió femenina del dimoni?

— El dimoni és un símbol de poder i per això les dones només han pogut ser endimoniades, és a dir, posseïdes. La dona sempre ha tingut un paper secundari en tot i per això la proposta de la performança és fer una aclucada d’ull a aquests rols i a les jerarquies establertes dins el poder. Sense deixar de ser, també, una aclucada d’ull a les tradicions. 

Les festes de Sant Antoni són de les més arrelades a les Balears, les coneixíeu abans d’aquest projecte? 

— És una tipologia de festa que es dona a moltíssimes geografies, com Panamà i altres indrets de Centre-Amèrica. D’aquí en sabia cosa, però no d’una manera tan profunda com ara. M’han explicat moltes coses que estan molt connectades amb el folklore d’aquí, i he de dir que m’encanta veure la riquesa que hi ha per tota la geografia espanyola quant a costums i balls. I també quant a les implicacions del poble en elles: és molt interessant veure com es conserven.

N’hi ha que entenen que per conservar-les no es poden tocar. Tanmateix, enguany hem tingut la primera dona vestida de dimoni a les festes de Sant Antoni de Manacor. 

— Sí, aquesta conversa ara és present a tot arreu. Si bé solen persistir grups més tradicionals, la vida sol modificar les coses, de manera orgànica i natural. Fins ara la figura del dimoni sempre havia estat una figura masculina que posseïa la femenina, és cert, però precisament l’art serveix per posar l’atenció sobre qüestions i gestos com aquest. 

Pensau que es correspon, tot això que assenyala l’art, amb la realitat social? Que la societat avança, realment, en paral·lel a l’art?

— Ningú pot dubtar que avui dia, a la fi, hi hagi un debat obert. Ara bé, els gestos artístics no sempre impliquen un trasllat a la vida real, que és on des del meu punt de vista necessitam més avanços. Aquest debat per les festes de Sant Antoni a Mallorca el tenim també a Andalusia amb els penitents, per exemple. Fins ara hi havia tota una sèrie de representacions on molta gent ni s’havia plantejat que hi hagués alternatives, altres maneres de dur-les a terme. I hem de pensar que era així perquè el paper de la dona a la societat també era diferent: fa 50 anys havies de demanar permís per tenir un compte bancari. Els temps avancen i els plantejaments canvien, tot i que en funció de la comunitat o fins i tot de la persona n’hi ha que interessen més o menys o que mereixen més o menys representativitat. 

D’on us ve aquest interès pels costums i per les tradicions populars? 

— Ve de la meva curiositat, som una persona molt curiosa, i a través dels viatges i les experiències que he tingut a diferents països he pogut observar com hi ha vincles universals de tradicions molt particulars. Les singularitats que trobes arreu del món adopten formes molt diverses i, tanmateix, és tan cert que som molt diferents en algunes coses com que som molt iguals en moltes altres. I l’art és un bon vehicle per parlar de tot això. 

Per a la performança de demà comptareu amb un grup de dones d’Artà. Què us aporten aquest tipus de treballs col·lectius?

— Vàrem convocar dones del poble per treballar sobre el poder i els equilibris que en són propis. No deixa de ser una cosa senzilla, això que farem a Artà, és una proposta simbòlica, un gest, però vinculat directament a aquests plantejaments que s’associen al poder. I per a aquest tipus de propostes mi m’interessa molt la feina en col·lectiu: treballes amb un material humà que és l’energia de cadascú que, tot i ser individual, quan funciona de manera col·lectiva és molt interessant, té molta força. Al final jo faig d’intermediària entre l’energia d’aquestes dones i els espectadors. 

Treballau amb l’energia però ho soleu fer, també, des de l’humor, no és així?

— Sempre intent fer feina des del respecte però amb humor, sí. Al cap i a la fi des de l’art es pot fer una mica de pressió per revisar algunes coses, però no hem d’oblidar que és una carrera de fons i per això l’humor també és necessari: els canvis no arriben d’un dia a l’altre. 

Sembla que anau una mica en contra dels temps. Avui dia tot ha de ser instantani, ràpid, immediat. 

— Em sembla una gran pèrdua, en general. Hem perdut el temps que teníem abans, que era molt més ampli. Avui dia tot és instantani, així com arriba se’n va, i aquesta manera de fer no m’interessa gaire, la veritat, perquè no condueix a la reflexió i arriba a generar ansietat. Viure constantment dins aquesta immediatesa fa que no puguis ser conscient de les coses que vols i de les coses que has de canviar. Com més ràpid anam, menys reflexionam.

I per això, precisament, serveix l’art. 

— És clar! És una bona porta d’entrada a la possibilitat de mirar detingudament qualsevol cosa. Ara bé, l’art no dona respostes, l’art ofereix possibilitats: et permet sortir del pensament únic i obrir-te a altres possibles veritats. I, a més, va molt lligat a la part personal o individual de cadascú: tots podem trobar qualque cosa diferent a les interpretacions i a les portes que ens pot obrir l’art.