L'artista Cati Bestard tresca pels racons de la memòria al fotollibre 'Ca s'abuela'

Palma“Quan ets petita els racons tenen més importància que quan ens feim grans”, diu l’artista Cati Bestard. I ho diu mentre explica que, d’infant, anava gairebé cada migdia a dinar a ca la seva padrina, un lloc que té un component gairebé mític a moltes famílies i que, en el seu cas, ha esdevingut protagonista d’una doble proposta artística: un fotollibre titulat Ca s’abuela i una exposició que du per títol Pols i que estarà oberta fins dia 20 de febrer. Els presentarà acompanyada per la comissària Pilar Rubí, aquest dimecres 10 de gener al Claustre de Sant Domingo d’Inca a les 19 h. 

Tot va començar l’any 2017, quan Cati Bestard ja residia als Estats Units –on viu i treballa actualment, en concret a l’Smith College de Massachusetts– i va començar a fotografiar aquest espai. “La meva abuela ja no hi vivia, de fet ja havia mort llavors, però la casa estava intacta, les coses estaven com ella les havia deixat, només que s’havien cobert de pols… I com que no hi havia electricitat, només entrava llum per les finestres”, relata. De la voluntat de deixar constància d’aquell lloc que tant havia significat a la seva trajectòria personal en va sorgir ben aviat una reflexió vinculada a la seva trajectòria artística: com funciona la memòria? Com funcionen els records? “Ja de tornada als Estats Units”, continua, “vaig començar a refotografiar algunes d’alquestes imatges, projectades a casa o al meu estudi, i per això n’hi ha que són més abstractes o experimentals. La imatge es va perdent a través d’aquestes projeccions, i d’aquestes noves fotografies”. Talment la memòria, idò. 

El reflex de tota una ciutat

A tot això, però, encara hi faltava un element que va acabar per arrodonir el projecte: els negatius que el pare de l’artista, mort l’any 2019, conservava de la seva joventut i que aportaven una nova mirada tant a l’interior de la casa familiar com de portes cap a fora. “Eren fotos fetes durant els anys 60”, conta Bestard, “i moltes coincidien amb les meves, hi havia imatges que eren gairebé repetides per una qüestió molt senzilla, que és que ell probablement també cercava la llum per fer-les”. 

Andreu Bestard, el seu pare, no es dedicava a la fotografia, però “era bastant artista”, diu la filla, malgrat afegeix tot d’una que “ell no estaria molt d’acord que el definís així, però parlam de quan ell tenia 20 anys i havia après tot sol a fer aquestes fotos i experimentacions que conservava”. I, d’alguna manera, aquell buit que Cati Bestard va intentar capturar a partir de 2017 es va omplir amb les imatges que mig segle abans ja havia fet son pare. Són unes imatges que, tanmateix, retraten una ciutat que ja fa temps que no existeix. De fet, a l’exposició que avui s’inaugura s’hi podrà veure una pel·lícula feta als anys 60 del segle passat, durant la construcció de l’edifici conegut com La Torre d’Inca. “És una pel·lícula de 8 mil·límetres on, des de les finestres de la ca s’abuela, mon pare va retratar aquell procés. El paisatge que s’hi veu no és el que tenim ara, i no s’ha d’oblidar que era un altre context històric, cosa que també influenciava la manera de veure i retratar el món”, argumenta. I també hi influeix, reconeix Bestard, el fet de viure en una societat com la nord-americana, a l’hora de retrobar-se amb els paisatges d’una infantesa mallorquina. “Visc en un lloc ple de cases unifamiliars, cosa que vol dir que tens la teva casa i l’espai que hi queda devora”, explica, “i que des del punt de vista arquitectònic no, no funcionen de la mateixa manera. Per exemple la idea de plaça, d’aquella plaça que es veia des de ca s’abuela, no existeix allà. I això sí que ho enyor, la concepció d’espai públic, la vida social d’aquí”. Sobra dir que amb aquest “aquí” es refereix sobretot a un moment, a un temps concret, aquest que ha intentat capturar, mostrar i preservar a través d’aquest projecte que tot just presenta.