Quan l’artista esdevé protagonista de l’obra

PalmaEl passat dissabte 23 de març, en el marc de l’Art Palma Brunch, es va estrenar el documental Find an offline shelter, una peça audiovisual sobre el procés creatiu dels artistes Gripface i Miju Lee durant la seva residència a la galeria mallorquina La Bibi. Era la primera vegada que un esdeveniment organitzat per l’associació de galeristes de Palma incloïa una projecció, que va tenir lloc a CineCiutat amb l’assistència d’un centenar de persones. I és que aquesta pel·lícula és només la darrera de les nombroses mostres de l’interès que genera el treball dels artistes per a molts de documentalistes.

“Per a mi els documentals són una excusa per conèixer gent”, assegura el cineasta mallorquí resident a Los Angeles Pablo Bujosa, “i sempre m’ha interessat la incapacitat de codificar els processos creatius. Cada artista és un món, funciona d’una manera diferent, i em mou la curiositat per explorar-los i conèixer-los amb detall”. Si bé gran part de la seva trajectòria es vincula a la publicitat, entre els seus treballs documentals s’hi troben Postcards and memories, dedicat al fotògraf Josep Planas i Muntanyà, J.L. Sert / Un sueño nómada o Aigüestortes, codirigit amb la comissària Pilar Rubí, en què s’explora l’amistat i feina conjunta dels artistes Jannis Kounellis i Rebecca Horn. Aquest darrer treball es projectarà pròximament en col·laboració amb la galeria Pelaires, d’on va sorgir l’oportunitat de filmar-lo.

La distància amb les càmeres

“Preparàvem un documental sobre els 40 anys de la galeria i va sorgir l’oportunitat de rodar la feina d’ells dos”, explica Bujosa, qui actualment prepara un documental sobre el fotògraf Reynaldo Rivera. “La veritat és que amb Aigüestortes va ser molt fàcil tot perquè Pep i Frederic Pinya, de la galeria Pelaires, pràcticament ens van obrir les portes de ca seva. I és cert que de vegades hi ha més distància i de vegades n’hi ha menys, a l’hora de gravar la feina d’un artista, però t’hi adaptes. Amb Kounellis i Horn ens va passar que van ser capaços d’ignorar completament que hi érem, i jo crec que aquesta distància et permet tenir un accés gairebé total al seu procés. Ells no van sentir la necessitat de fer res de cara a la càmera, no intentaven complaure’ns, gairebé no ens relacionàvem amb ells. I si poden continuar fent feina com si no hi fossis, ja hi tens molt guanyat”.

Qui ho ha descobert ara com a protagonista d’un documental, després de més de 40 anys documentant els tallers de més de 200 artistes d’arreu del món a través de la seva càmera, és el fotògraf Jean Marie del Moral. Els noms que apareixen al dossier del fotògraf francès establert a Mallorca serveixen de resum dels diferents corrents que ha experimentat l’art contemporani en les darreres dècades: Roy Liechtenstein, Alex Katz, Joana Vasconcelos, Ai Wei Wei o Antoni Tàpies són alguns dels artistes retratats per Del Moral. “Per a mi el retrat és com una conversa en silenci”, reflexiona el fotògraf, “i m’agrada molt el moment de fer-los, de no saber què en sortirà. No deixen de ser una loteria, no saps si podràs atrapar l’instant concret ni si comunicarà o aportarà una altra visió de les coses”, afegeix.

“Un laboratori que respirava”

Tanmateix, quan Jean Marie del Moral parla dels retrats que ha fet a tots aquests artistes parla també dels objectes que ha trobat als seus estudis –“amb una persona pots intercanviar paraules, però amb un objecte també pots intercanviar emocions”– i que li han servit per deixar testimoni dels processos creatius de tots ells. “Totes les coses que hi ha dins un estudi tenen un valor mental o intel·lectual per a un escultor o per a un pintor”, argumenta, “i a través d’elles has d’intentar construir una sèrie de claus que permetin avançar en la percepció de l’artista. Pots crear un alfabet sobre l’obra de l’artista a través d’aquestes coses”, remarca.

S’ha de dir, això sí, que Del Moral va començar amb el peu dret, perquè el primer estudi que va fotografiar va ser el de Joan Miró a Mallorca, l’any 1978, quan el fotògraf tenia només 26 anys. “La bellesa de l’edifici de Sert, que crec que és un dels més interessants des del punt de vista arquitectònic de tots els construïts al segle XX, ja em va impressionar, però quan hi vaig entrar… Allò era un laboratori que respirava. Va ser llavors que vaig decidir que volia fer feina sobre els estudis com a espais mentals. I, en realitat, per diferents que siguin els artistes es poden establir també diàlegs entre els seus estudis, tot i que siguin d’èpoques i llocs diferents”.

I si hi ha un artista a qui ha acompanyat al llarg de la seva trajectòria aquest ha estat Miquel Barceló. De fet, tots dos s’han convertit en protagonistes del darrer documental de Cesc Mulet, Compàs de silenci, que tot just ara comença el seu recorregut per festivals arreu. “Ha estat molt fàcil fer aquesta pel·lícula perquè amb Cesc Mulet també tenim un diàleg obert des de fa molts anys”, afirma Jean Marie del Moral, “i tenim una sensibilitat molt semblant. És cert que has de saber com col·locar-te, com a cineasta, per enregistrar una cosa així, i era un repte, però ell l’ha dominat i ho ha fet gairebé de manera natural”.

Segons el fotògraf, ja fa un grapat d’anys que iniciaren aquest projecte que finalment s’ha materialitzat en una pel·lícula de 77 minuts que explica els gairebé 40 anys en què Jean Marie del Moral ha anat capturant els processos artístics de Miquel Barceló. És el documental més recent que Mulet ha dedicat a la trajectòria d’un artista, després de l’homenatge fet a Joan Miró a Els rastres fosforescents dels caragols o de Dibuixant Max, en què s’endinsava en l’univers íntim del dibuixant de còmic.

El paper de l’artista

Amb tot, resulta imprescindible la col·laboració de l’artista per tal que la peça audiovisual que en sorgeixi pugui captar i traslladar els detalls dels seus processos. En el cas de Gripface, que amb el recentment estrenat Find an offline shelter debutava en aquest format, reconeix que ha començat a explorar possibles idees per a futurs documentals. “La millor manera de deixar constància d’un procés de treball és l’audiovisual”, conta David Oliver, conegut com Gripface, “perquè et permet anar més enllà de l’obra o de l’exposició. I des del principi teníem clar que la residència que fèiem Miju i jo a La Bibi s’havia d’enregistrar”.

La seva amistat amb l’artista coreana Miju Lee ve d’enrere –“tenim opinions similars sobre els canvis que voldríem veure a la societat”– i va ser per això que ambdós van accedir a aturar temporalment la seva obra per trobar-se i fer feina plegats a la galeria mallorquina en un projecte que l’artista defineix com a “barroc”. “Era tot u: residència, exposició i documental, i volíem que no fos ràpid i efímer, com és tot ara, volíem que ens permetés connectar i reflexionar conjuntament i centrar-nos en les nostres preocupacions i idees”, confessa. Amb el documental que n’han fet, totes aquestes reflexions i connexions han quedat també fixades des del llenguatge audiovisual.