L'artista felanitxer Biel Llinàs reflexiona sobre la pròpia ocupació de l'espai a la seva primera exposició individual

PalmaUna de les peces que conformen “Un racó [im]propi”, la primera exposició individual en una galeria de l’artista felanitxer Biel Llinàs, guanyador del premi Art Jove d’Arts Visuals de 2022, du per títol Obrir una finestra a Sants o com travessar un barri amb una linia. S’hi conjuguen dos elements principals: un quadre penjat a la paret i un perímetre de cinta vermella que l’envolta i s’estén pel terra. “Aquest perímetre duu a la sala d’exposicions l’habitació que Ada Fuentes i jo fem servir de taller al pis que compartim”, explica l’artista, “i que fa 5,5 metres quadrats, que és gairebé el mínim que marca la cèdula d’habilitat a Catalunya”. La qüestió dels limits de l’espai i, especialment, com condicionen aquests límits i aquest espai l’obra de l’artista és el fil argumental que teixeix la proposta que es podrà veure a la galeria Àngels Barcelona fins al pròxim 9 de setembre. 

Explica Llinàs que la idea d’aquesta exposició partia “d’espais arquitectònics molt concrets, com habitacions a pisos on he viscut, però també fàbriques de creació i tallers” i, alhora, d’un “marc mental on et projectes tu en relació amb el trànsit que has fet per aquests espais, que és una qüestió que esdevé molt important en el circuit artístic, el recorregut que has fet i els llocs per on has passat: et duen a projectar-te, com a artista, dins tots aquests espais”. Tanmateix, però, tots aquells llocs per on generalment es desenvolupa avui dia la trajectòria d’un artista no són espais propis, sinó que, com argumenta el mateix artista, són mes bé llocs de pas. “No són llocs teus, no són 100% personals, hi estàs de lloguer o hi vas per una beca o una residència i hi passes uns mesos, i de vegades s’hi afegeix que són espais que ni tan sols compleixen amb unes mínimes condicions perquè són molt petits o estan plens de pols o coses així”, afegeix. I és que la qüestió de l’espai lliga directament amb una altra que per pura qüestió generacional resulta per a Llinàs impossible d’evitar: la precarietat. 

“Són molts els artistes i filòsofs que n’han parlat ja”, reflexiona l’artista felanitxer, “però a mi m’interessava donar-li una visió una mica diferent sobre com afecta a la teva pròpia producció artística, com et limita i condiciona: si jo cada mes he de pagar 400 euros de lloguer per una habitació a un pis compartit, quin marge em queda per a la meva creació artística?”. Tot això són qüestions que ha treballat a la seva obra prèvia, tant de manera individual com conjuntament amb la seva parella, la també artista Ada Fuentes, també des de la perspectiva de l’aprofitament de la situació que diferents empreses i multinacionals en fan. “La manca d’espai pot esser capitalitzada”, argumenta, “i de fet ja ho fan diferents empreses locals, estatals i internacionals que es dediquen a dissenyar productes cool per fer front a una necessitat bàsica, coses que ens poden fer pensar en l’habitatge amb una condició efímera. Pens en les col·leccions anuals d’Ikea o en les cadenes de lloguer de trasters. De fet, a Barcelona ja hi ha una empresa que ofereix nínxols on no et pots posar ni dret amb espais compartits amb dutxes i zones diàfanes. És maquiavèl·lic”. 

De tot això, però, Biel Llinàs en planteja una reflexió artística que s’obre amb una sèrie de dibuixos a llapis de les habitacions i tallers on ha viscut i treballat durant els deu anys que ha viscut a Barcelona. “M’hi vaig haver de traslladar per estudiar Belles Arts”, diu, “i a partir dels meus records he fet aquests dibuixos de diferents espais per on he passat. És curiós perquè amb cada residència artística que em donaven l’espai s’ampliava i això afecta la teva manera de treballar: tenir més espai significa tenir més possibilitats”. És per això que, com diu el curador Jordi Pallarès en el text que acompanya l’exposició de Biel Llinàs, resulta tan adient la reflexió que planteja l’artista felanitxer i convida els assistents a ocupar aquest espai [im]propi de Biel Llinàs. “Ocupem, doncs, l’espai”, escriu Pallarès, “toquem-lo d’alguna manera i permetem-nos que ell també ens toqui a nosaltres. Perquè quan una cosa ens toca i ens remena, ens col·loca en una situazione scomoda. Em demano si la pràctica artística no hauria de generar i aprofundir més en aquest tipus de conflictes domèstics”. Uns conflictes domèstics que, gràcies al treball de Biel Llinàs, resulten inseparables i definidors de l’actual definició i pràctica de l’art.