L'artista Fernando Pagola torna a la galeria 6A amb una reflexió sobre el procés d'estampació

PalmaEl primer que reconeix Fernando Pagola (Sant Sebastià, 1961) és que el procés d’estampació mai no li havia interessat en excés. “Històricament servia perquè si qualcú volia tenir una imatge d’un pintor conegut la pogués aconseguir”, enraona, “però jo sempre havia dit que en el temps que s'estorben a fer-ne una, jo puc fer una vintena d’originals”. Ho diu amb una rialla juganera, la mateixa amb què explica que, tanmateix, ha aconseguit convertir el mateix procés d’estampar en part de l’exposició que aquest dimarts dia 19 de desembre inaugura a la galeria 6A. Amb el títol de Maculatures, s’apleguen tot un seguit de peces que neixen d’allò que podria ser considerat els esborranys del procés d’estampar. 

“Tanmateix, quan t’enfrontes a un disseny que ha de poder ser reproduït un grapat de vegades en perfectes condicions et veus obligat a pensar i reflexionar el que això implica”, relata Pagola. I el punt de partida van ser les taques inicials sobre uns papers que, en principi, només havien de servir per fer les primeres proves. “Per estampar es fan servir papers molt bons, però jo em vaig adonar que el paper més pobre, el que es fa servir per als esborranys, tenia més possibilitats”. Així, l’entrada a la galeria es troba encapçalada per uns grans llenços sobre els quals cobren vida unes formes geomètriques molt colorides fetes amb transparències superposades. Els plecs, les taques i els relleus que en qualsevol procés convencional haurien estat eliminats esdevenen, idò, protagonistes. “Ho consider un plantejament bastant innovador”, confessa l’artista, “perquè m’agrada la imperfecció, la bellesa de les arrugues en el seu sentit més estricte, que és capaç de crear tot tipus de textures de gran complexitat de manera humil”. No s’oblida d’anomenar Francesc Campins, el cap tècnic del taller 6A amb qui ha treballat per poder donar forma a aquesta nova versió del procés d’estampació. “Estic segur que m’ha hagut de maleir més d’una vegada”, afirma entre rialles, “però finalment hem aconseguit trobar la manera de capgirar el procés”. 

La petjada dels torcaboques de Picasso

I si bé Pagola no pretén comparar la seva obra amb la de Picasso, ni tampoc les seves trajectòries, aquestes Maculatures remeten d’alguna manera a les seves provatures. “Són de les peces que més m’agraden de Picasso”, afirma, “aquells garbuixos fets en un torcaboques que, mira-ho, són obres d’art. I és una mica l’esperit que acompanya també aquesta exposició”. Més enllà de les transparències i els blancs, negres i grisos que es conformen entre elles, hi ha quatre colors molt vius que destaquen a les diferents obres: verd, taronja, blau i rosa. La tria té a veure amb una voluntat de “potenciar” la lluminositat de les obres a través d’unes tintes “vives”. Amb tot, resulta inevitable observar-hi un absolut domini dels espais i dels volums que generen totes aquestes superposicions, tant de textures com de colors, i és que la trajectòria com a arquitecte de Fernando Pagola influeix indefectiblement tota la seva obra com a pintor. “En realitat aquesta exposició està connectada amb la que vaig fer fa 13 anys aquí mateix, A l’ombra de Perkain, que era una exhibició figurativa sobre la pilota basca i el pelotari, i a poc a poc aquells volums s’han convertit en un joc on ha guanyat la part abstracta. Els espais, però, les dimensions i els volums d’una i altra exposició estan connectats”.