J. A. Mendiola: "L'Arxiduc només havia de protegir la Serra d'ell mateix"

PalmaDesprés que un parell de generacions hagin dedicat ja centenars de volums i activitats i milers de pàgines i hores a parlar sobre ell, arriba el moment en què potser ens hem de plantejar que, en realitat, entre tots ens hem inventat l'Arxiduc. No a ell com a persona ni tampoc les fites i els fets que va protagonitzar, ja que tot això està més que provat, sinó la figura gairebé mítica que forma part ja de l’imaginari col·lectiu dels ciutadans de les Illes Balears. Però qui va ser, realment, la persona que s’hi amaga davall? Què pensaven d’ell tots els que tenia al seu voltant? Aquestes són preguntes que J. A. Mendiola (Palma, 1953) ha mirat de respondre al còmic Neudorf. L’altre Arxiduc (Disset editions) que es presentarà a la llibreria Quars de Palma el pròxim dimarts 20 de juny i al Museu del Calçat d'Inca dos dies després, dia 22.

Tantes coses s’han dit ja de l’Arxiduc i, tanmateix, amb aquest còmic defensau que no és cert que el coneguem tant. Què resta per dir, sobre ell?

— Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però et diria que segur que almenys un 80% o un 90% i, llevat de petits detalls, és tot una mica el mateix: tot és lloança a un personatge. I jo sempre pensava, per exemple, en llegir el llibre de Catalina Homar: si ella l'hagués pogut llegir, què hauria pensat? Primer vaig començar a recopilar dades per fer una història sobre ella, una dona amb síndrome d’Estocolm, però poc a poc hi vaig anar incorporant altres personatges, com Spongia o Joan Rul·lan, que va ser el darrer criat que va tenir i que havia fet un petit llibre on queda clar el que en realitat pensaven d’ell. 

Idò com era, en realitat, l’Arxiduc?

— L’Arxiduc era un príncep, o sigui que actuava com un príncep i aconseguia tot allò que volia, tant si era una persona com si era una finca o un viatge. Ell no escrivia llibres, està provat que tot allò que ell va escriure era cursi i tenia poca profunditat i tot el Die Balearen, que també podríem discutir la significació que ha tingut dins el món, era comanat. Ell no tenia temps per fer totes aquestes coses: arribava i deia: ara vull això, ara vull allò. I a ell els doblers li eren igual perquè els demanava a la seva mare. I quan ell va partir, aquest petit imperi que havia muntat aquí es va esbucar. Ja li podia escriure na Catalina Homar demanant-li que tornàs, que va morir ben tota sola. 

Però no és això el que sempre s’ha explicat.

— Catalina Homar a mi em sembla el fake més gros de la història de l’Arxiduc, el seu amor també es va idealitzar: l’Arxiduc no estimava ningú, segurament ni a ell mateix. Quan comences a trescar i llegir veus que a ell li era igual, ell volia submissió i possessió, i els mallorquins li anaven darrere per vendre-li les finques a preu de canari jove: en té set allà mateix per qualque motiu. 

N’hi ha, però, que més aviat el tenen per una espècie de protector de la serra de Tramuntana.

— No va fer de protector de res: la Serra només l’havia de protegir d’ell mateix, perquè era l’únic que comprava. Ara bé, si t’atures a pensar-hi sembla que Chopin s’inventàs Valldemossa i només hi va estar 60 dies, i ara mateix hi ha tot un poble que encara treu profit d’això. 

I com és que costa tant capgirar aquests relats i parlar, per exemple, d’aquesta altra vessant de l’Arxiduc?

— És incomprensible que d’un personatge de qui sabem tantes coses en quedin tantes per dir. Jo volia donar una dimensió humana del personatge i ho he fet amb quatre detalls, els més definidors: és un home que, en un moment donat, té dues amants i com que una es posa gelosa de l’altra, li compra una esclava que finalment dona a la tripulació del Nixe! Estic segur que he fet curt i que hi ha moltíssimes coses que el retratarien encara amb més fidelitat dins el maremàgnum del seu comportament. Quan es van obrir tots els seus papers hi va haver un bon percentatge de documents que es van amagar, encara hi ha moltes coses que no han sortit a la llum. 

I com és que heu decidit fer-ho en format còmic?

— A mi el que realment m’agrada és dibuixar. M’ho va dir en Josep Ramon Cerdà amb l’anterior treball que vàrem fer junts: dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat. No volia fer un altre llibre o una altra novel·la sobre l’Arxiduc, i em va semblar un personatge molt dibuixable que em permetia, també, dibuixar llocs coneguts, les finques i els llocs per on ell transitava. 

Que eren finques que els mateixos mallorquins havien venut… Res que no ens ressoni, avui dia.

— Hi ha una llegenda que diu que un dia l’Arxiduc va veure un home que tallava un arbre amb una destral i el va aturar: li va comprar la finca perquè deixàs de tallar l’arbre. I diuen que l’endemà tothom es va posar a tallar arbres a veure si l’Arxiduc passava per allà… Quasi tot és llegenda, però res és mentida: la crítica és tant per a l’Arxiduc com per als mallorquins.

Teniu previst continuar gratant dins la figura de l’Arxiduc o amb aquest còmic ja us ha bastat?

— Ara per ara, no. De fet, m’he posat ja amb un altre personatge que està també molt idealitzat, el tenc mig fet i n’he arreplegat molta documentació.