L'arxiu d'Anglada-Camarasa s'ha instal·lat a Barcelona
La família del pintor donà tot el material de l’artista al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que l’ha digitalitzat i n’ha preparat una mostra, la primera que fan a partir d’un arxiu
PalmaAviat farà tres anys que l’arxiu del pintor Hermen Anglada-Camarasa (Barcelona, 1871 – Port de Pollença, 1959) és a Barcelona. El guarda el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Feia temps que la família de l’artista el cuidava a la casa on residia l’autor català al Port de Pollença; estava especialment custodiat per la seva única filla, Beatriz Anglada-Camarasa, i una de les seves netes, Silvia Pizarro. Era juliol de l’any 2020 quan un equip del Museu Nacional va viatjar fins a Mallorca per recollir els 7.605 documents –entre àlbums de premsa, documents personals, col·leccions d’imatges i fotografies del procés creatiu de l’artista, però també d’amics i familiars– que conformen aquest arxiu; un material que aporta informació nova sobre el caràcter i la personalitat de l’artista.
Fins ara, la institució ha fet feina inventariant els documents i digitalitzant-los perquè estiguin a l’abast de tothom. Per donar-los a conèixer, dia 9 de febrer es va inaugurar una exposició, Anglada-Camarasa. Arxiu premeditat, que es podrà veure fins al 7 de maig. L’han comissariada Pilar Cuerva, cap del Centre de Recerca i Coneixement del museu, i Eduard Vallès, conservador d’art modern. Cuerva destaca que és la primera vegada que el museu presenta una exposició a partir d’un arxiu: “Des d’aquest punt de partida, ja és una mostra novedosa”, apunta.
Una nova personalitat
A través de l’estudi de l’arxiu, l’equip del MNAC ha descobert nous trets característics de la personalitat del pintor. “Per començar, sabem que era un home que confiava molt en ell mateix i en el seu triomf futur, creia en la seva obra i volia que perduràs en el temps i en la memòria dels homes”, destaca Cuerva. Prova d’això, explica la comissària, és que l’any 1900 va contractar una empresa internacional de premsa perquè fes el que avui en dia s’anomena clíping, “un recull de tots els articles i crítiques que apareixen a la premsa en l’àmbit internacional sobre la seva obra”, un sistema que va mantenir fins que va morir.
Un altre caire de la seva personalitat que es veu és que va ser un pintor desmarcat de la vida bohèmia que predominava en aquells moments entre els artistes francesos i parisencs. “Ell va tenir una actitud molt comercial i professional amb la seva obra. Va conservar contractes, documents que el relacionen amb persones importants que li feien encàrrecs... Va ser el seu propi marxant d’art”, subratlla la comissària. Això el desmarca de les dinàmiques d’altres pintors dels primers anys del segle XX: “Certament, és un aspecte inusual en la gestió d’una obra en aquella època”, afirma Cuerva.
Voluntat de perdurabilitat
Que volia ser present en la memòria de la història de l’art també s’intueix en la lectura d’alguns quaderns que va escriure cap al final de la seva vida, quan ja estava instal·lat al Port de Pollença, segons expliquen des del museu. Un d’aquests quaderns, que han anomenat Quadern blau, forma part de l’exposició que es pot veure al MNAC: “Hi explica com voldria que fos una exposició retrospectiva de la seva obra”, revela Cuerva; “quasi que es pot dir que ens ha fet la feina”, diu rient.
La família està agraïda i satisfeta amb la feina feta pel Museu Nacional: “Ma mare estava preocupada per si l’arxiu es dividia en parts. Volia que es mantingués sencer, i també que estigués en un lloc segur i amb gent predisposada a fer-hi feina, no abandonat en un magatzem. Els arxius no són la part que més llueix de les entitats, i cuidar-los dona molta feina. Cal desinfectar-los, llevar-ne els fongs, la humitat, catalogar-los i digitalitzar-los”, explica Sílvia Pizarro. Per això, la família va considerar que donar l’arxiu a una institució pública era millor que no a una privada. “A la llarga, un espai públic ofereix més garanties. Els privats moltes vegades es mouen segons qui les dirigeix”, justifica la neta del pintor. A més, assegura que al MNAC treballen molt el tema visual i la mostra d’obres, però també l’àmbit d’estudi i d’investigació amb arxius, un motiu que els va fer decidir que l’arxiu sortís de Mallorca.
Des del Museu Nacional no poden estar més “encantats” amb la donació. “Ha estat un plaer fer feina amb la família d’Anglada-Camarasa. L’arxiu ens ha donat informació important i valuosa sobre el pintor”, explica Pilar Cuerva. D’altra banda, per a l’equip del MNAC és cabdal que l’arxiu d’una figura de la talla d’Anglada sigui a les seves sales: “És un dels artistes més rellevants de la història artística catalana, el més internacional entre Fortuny i Miró. Custodiar el seu arxiu és una responsabilitat d’una institució pública on està representat l’art català, com el MNAC”, defensa Cuerva.
La fotografia: un tema central
Un altre aspecte que evidencia aquest arxiu, i que ja havien tractat investigadors, és l’íntima relació que té l’obra d’Anglada-Camarasa amb la fotografia. “Sovint s’ha tractat com un àmbit auxiliar de la seva pintura, però és un tema central”, manifesta Cuerva. Així, explica que el pintor feia feina a partir de conjunts seriats agrupats per temes i, en ocasions, feia ampliacions o enquadraments a la manera dels fotògrafs professionals.
La mostra del Museu Nacional recrea l’espai propi d’un arxiu. S’hi exposen 360 documents, catorze de les seves pintures i dos dibuixos, a més de dos dibuixos de Pablo Picasso, dues pintures de Tomàs Moragas i una litografia d’Albert de Belleroche. Els elements documentals més destacats, com ara fotografies, llibretes i documents diversos i de diferents èpoques, es mostren així contextualitzats amb l’obra d’Anglada-Camarasa. La comissària Pilar Cuerva anuncia, també, que s’editarà un catàleg sobre l’arxiu. Espera que estigui llest abans de Sant Jordi, i inclourà textos de diferents experts en el pintor.