Llibres

Jaume Ripoll: "L'Atlàntida encara no ha arribat a port segur"

Cofundador de Filmin i director de l'Atlàntida Mallorca Film Fest

Jaume Ripoll, director de l'Atlàntida Mallorca Film Fest.
26/05/2023
4 min

PalmaQue el cinema ha marcat, nodrit i enfilat la vida de Jaume Ripoll (Palma, 1977) és una obvietat per a tots aquells que coneixen, sigui de més a prop o de més enfora, la seva trajectòria: és difícil distingir què va abans, si el cinema o ell. Cofundador de Filmin i director de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, que aquest estiu celebrarà la vuitena edició presencial a l’illa, Ripoll debuta ara com a escriptor amb Videoclub, llibre en què recupera un grapat de títols, anècdotes personals i moments crucials que confirmen que les pel·lícules no només han teixit la seva història personal, sinó que, sobretot, han conformat la seva manera d’entendre i explicar el món. I ho fa amb una narració que, a més de mengívola, és enginyosa, emotiva i transparent. Demà migdia el presenta a la llibreria Rata Corner de Palma.

A la portada del llibre s’hi parla de “les pel·lícules que varen canviar les nostres vides”, però a vós el cinema no us l’ha canviada: el cinema us ha donat la vida. O hi ha un sol dia de la vostra vida en què no hi sigui present?

— Bé… Quan sop de meravella en un restaurant! [Riu] No, no hi ha cap dia de la meva vida en què no pensi en cinema, tot i que no hi pensi en tots els moments. Tenc altres plaers, per sort, com la gastronomia, la música clàssica i el Barça. Com també m’agrada molt anar a qualque museu concret d’una ciutat que no conec, per exemple. Ara bé, és cert que a mi el cinema em va donar la vida, no només la feina, i una de les reflexions que és latent al llibre és com tens una mirada diferent envers les pel·lícules quan ets només espectador i quan, com en el meu cas, fas de distribuïdor. 

I no l’enyorau mai, aquella mirada que teníeu quan no us dedicàveu a això? Gaudir del cinema pel simple fet de fer-ho? 

— Vejam, per exemple ara he estat al festival de Canes i sí que hi ha moments en què pots trobar a faltar situar-te davant les pel·lícules com a espectador i ja està. Gaudir-les i no haver d’estar pendent de les virtuts que tenen, no haver d’analitzar-les amb l’atenció del distribuïdor. Ara bé, amb l’escriptura del llibre m’he adonat que puc recuperar aquesta mirada quan veig cinema clàssic: hi torn no només per recuperar un temps i un lloc concrets, i una manera de fer cinema, sinó també una manera de veure'l, sense ingerències professionals. 

A Videoclub queda molt clar que heu format part d’un moment històric. Heu viscut en primera línia i fins i tot heu pres part dels canvis que ha viscut el sector cinematogràfic d’ençà que en formau part: del lloguer de VHS a l’aparició de les plataformes digitals. N’heu estat sempre conscients, de la magnitud del procés que vivíeu?

El llibre el vaig escriure durant el 2022, que és l’any en què Filmin ha celebrat els primers 15 anys. Evidentment, quan escrius un llibre com aquest fas un viatge i ordenes els teus records i et serveix per treure algunes conclusions. Però sobretot m’ha servit per prendre consciència del temps que ha passat: en 15 anys hem viscut un canvi radical. Escriure Videoclub m’ha servit també per celebrar la inquietud i deixar de lamentar la impaciència. Hem de celebrar la inquietud com a espectadors davant les obres!

Al llibre també hi queda molt clar que el cinema ha estat una manera de connectar amb la gent que teníeu al voltant, siguin els vostres pares, els vostres amics o els vostres companys. 

— Jo crec que molts cops no recordam una pel·lícula però sí que recordam amb qui la vàrem compartir. I no només ho fèiem abans, ara també. Hem canviat la manera com en parlam, però en continuam parlant, per exemple per xarxes. Encara tenim aquesta necessitat d’explicar, de reflexionar sobre allò que hem vist i de recomanar-ho. A diferència d’un llibre, que requereix més hores, quan recomanes una pel·lícula saps que és factible que et facin cas i això et dona cert poder, et convida a continuar compartint. I no crec que sigui només entre els professionals o aquells que estam en l’entorn cinematogràfic: són molts els espectadors a qui el cinema els ha donat conversa. 

Com ha estat això d'escriure el vostre primer llibre?

— Ha estat una dansa constat amb les inseguretats. Fins i tot amb cert pudor en alguns moments, la por de si hi hauria lectors que no em coneguessin a qui els poguessin semblar interessants les coses que explicava… Això m’ha costat més que no trobar una veu o un estil. La voluntat estilística hi és, amb frases curtes, una lectura àgil però no superficial, idees amb fons… Però, és clar, dubtava de si les anècdotes que s’hi expliquen semblarien divertides o rellevants. Em vaig adonar que sí gràcies a la confiança de l’editor.

Al final del llibre recolliu un grapat d’històries vinculades a l’Atlàntida Mallorca Film Fest, anècdotes que permeten que el lector entengui què passa abans, durant i després d’un festival que ja arriba a la vuitena edició i ho fa amb gran prestigi. Quan vàreu presentar l’edició d’enguany, però, diguéreu que era com el protagonista del cartell: un al·lot que neda a contracorrent entre runes. En quin punt es troba el festival?

— Encara va a contracorrent i encara no ha arribat a port segur. La imatge del cartell, feta per Francesc Rosselló, ho il·lustra molt bé: hi ha molt d’esforç darrere el festival, l’home que neda és fort, musculós i determinat, té voluntat i és conscient i obstinat. Però el festival encara no ha arribat a port segur. 

Hi arribarà?

— Dilluns t’ho respondré.

stats