L'Atlàntida Mallorca Film Fest, una celebració del cinema LGTBIQ
Els autors de tres pel·lícules que participaran en el festival expliquen quines són les històries que presentaran a Palma, que aborden des del tema trans fins als embolics lèsbics
PalmaDes dels seus inicis, el festival de cinema Atlàntida Mallorca Film Fest (que es farà entre els dies 24 i 31 de juliol), que dirigeix Jaume Ripoll, fundador de Filmin, ha tingut vocació de convertir-se en un espai de debat, reflexió i compromís. El focus està posat sobre Europa i els seus conflictes i problemes socials i, també, d’una manera molt especial, en el col·lectiu LGTBIQ. Les pel·lícules sobre la identitat sexual i de gènere, sigui o no sigui la seva recerca la temàtica protagonista, sempre han trobat un espai a l’Atlàntida. A més de les nombroses projeccions que formen part de la programació específica LGTBIQ, la proposta s’amplia amb xerrades. Un dels seus compromisos és amb l’orgull i la llibertat.
Transicions i llibertats
Un dels plats forts d’aquesta programació és l’estrena a l’estat espanyol del documental italià Hacia mi nombre, de Nicolò Bassetti. El cineasta, que és pare d’un nin trans, posa el micròfon davant quatre joves que estan en diferents moments del seu procés de transició. El documental està produït per l’actor i activista Elliot Page. Aquesta projecció (27/7) s’emmarca en una gala dedicada al col·lectiu, i inclou un debat en què participaran Pol Guasch, Març Llinàs i Miquel Missé. Per acabar, hi haurà concert de Rocío Saiz i Jimena Amarillo.
A més d’aquest títol, són molts més els que es podran veure al festival. L’ARA Balears ha parlat amb tres autors que hi seran:Adrián Silvestre, Zaida Carmona i Eva Garrido.
El llargmetratge d’Adrián Silvestre, que va guanyar el Premi Especial del Jurat a la darrera edició del Festival de Màlaga, tracta el tema trans. Mi vacío y yo explica la història de Raphaëlle Perez, l’actriu protagonista. “Vaig conèixer la Raphaëlle en un grup d’un taller de cinema. Durant la recerca, ens va ensenyar relats que havia escrit durant els seus primers anys de transició, que van coincidir amb la seva arribada a Barcelona [l’actriu és francesa]. Tot allò era molt magnètic i gràcies a la seva generositat i valentia ha sortit Mi vacío y yo”. Silvestre comenta que una cosa que ha sorprès el públic és que aquesta transició va començar “de manera forçosa”: “Ella necessitava cert temps per començar, fer-se preguntes i respondre-les. El món, però, et sotmet a uns ritmes i unes directrius. Ho fa amb les persones cis i amb les persones trans”. En general, remata, “hi ha poc espai per a les dissidències, per explorar altres llocs”.
La família que s’escull
Una d’elles és Zaida Carmona, autora de La amiga de mi amiga, una comèdia romàntica lèsbica inspirada directament en el cinema d’Éric Rohmer. “Com en les pel·lícules de Rohmer, les protagonistes viuen amors que són molt fugaços. En aquest cas, penso que és una cosa generacional: encarem una recerca, però mai res ens és suficient”, explica la directora. Les actrius són les seves amigues, “la família” que ha triat, el seu “entorn segur”. El títol, diu, és “marcadament LGTBIQ”, però no tracta l’orientació sexual com un conflicte: “La amiga de mi amiga parla de l’amistat, de l’amor i del cinema. Com a espectadora, sempre he pensat que, en les pel·lícules de temàtica lèsbica, la nostra orientació sexual ha estat reflectida des d’una mirada cisheteromasculina i sexualitzada, o bé una mirada tràgica i problemàtica: sempre tot acaba amb drama”. Carmona volia una història natural i espontània, d’embolics i de celebració del lesbianisme. Això sí: la directora deixa clar que el seu llargmetratge no representa tot el col·lectiu: “A vegades sembla que estiguem obligades a fer-ho, però no hauria de ser així”, reclama.
Viure lliure
El documental Fail Better, d’Eva Garrido, serà, quan la remodelació que té previst Barcelona per a la plaça dels Àngels (la del MACBA) estigui llesta d’aquí a un temps, el testimoni d’un espai que va ser llar per a molts joves. “Volia observar i donar veu únicament a la gent que hi ha a la plaça: als skaters, als que ballen, als que són allà per estar amb companyia. Sé que hi ha altres temes que envolten la plaça, com ara les queixes dels veïns pel soroll. Però jo volia conèixer les històries d’aquells joves que passen les hores a la plaça”, explica. I per què està inclòs dins el programa LGTBIQ? “No hi ha hagut una intenció d’anar a buscar concretament gent que tingui un perfil concret i encaixi en una secció com aquesta. Però a mesura que anàvem creant relacions d’intimitat amb la gent, es repetien paraules com ‘llibertat’, ‘família’ i ‘casa’”. Un dels joves entrevistats, l’Oriol, fa un monòleg en què recorda la dificultat de viure al seu poble sent homosexual. “Va ser absolutament improvisat, però és una exaltació, un homenatge als espais d’una ciutat que poden oferir llibertat, família i casa”.