Marga Melià: "A l'àvia li pesa tot: l'educació, el què diran, la religió, el masclisme, ser dona"

PalmaEl seu curtmetratge Dona ja reuneix tretze premis en diferents festivals i continua de gira per certàmens arreu. Marga Melià (Palma, 1982) assumeix moltes i diverses responsabilitats per aixecar els seus projectes cinematogràfics. Directora, guionista, realitzadora, productora des de Nuu Films –empresa fundada amb Xisco Martorell, la seva parella–, amb el llargmetratge Bittersweet Days (2016) va ser la primera directora de cine de les Balears que va estrenar una pel·lícula a les sales comercials. Encara no n’hi ha d’altra. Partint d’un text teatral de la catalana Queralt Riera, a Dona condensa en 20 minuts una història que, ubicada als anys 70, afecta tres generacions de dones d’una mateixa família, una història de patiment i de silenci. La trobareu a Filmin.

Qui dirigeix Dona, vós, sou dona;la protagonista és dona, Rosa Cadafalch, que a més narra la història. També són dones quasi tots els personatges del curtmetratge. Sempre que en teniu ocasió, reivindicau la presència de dones en la direcció, en l’escriptura dels guions, en la part tècnica i també davant les càmeres en papers en què el gènere no sigui estereotipat. Dona és, en aquest sentit, l’assumpció d’un compromís, d’allò que sentiu com una responsabilitat?

— Em sent bé treballant amb dones, no ho faria si no fos així. Faig feina amb qui em sent més còmoda. Tot i que és cert que a l’equip de Dona hi predominen les dones, també hi ha n’Agustí Torres i en Xisco Martorell, amb els quals sempre faig feina. De tota manera, tenc clar que estam en un moment molt bo per donar espai i veu a les dones. I és fonamental visibilitzar-les tant davant com darrere de les càmeres.

Al curmetratge, la protagonista és la veu narradora.

— Les dones sempre han estat visibles al cine, se’ls han donat papers importants, però papers escrits per homes, dirigides quasi sempre per homes. De fet, fins fa no res, el cine s’ha escrit des del punt de vista masculí, blanc i hetero. Ara cal contar les històries des del punt de vista de les dones i de la gran diversitat de col·lectius i sensibilitats. Cal fer un relat audiovisual des de tots els punts de vista. El cine no només reflecteix els canvis de la societat, sinó que contribueix a canviar-la, per bé i per mal. Jo hi crec fermament.

I vós, com a dona, oferiu el punt de vista de dona.

— Partesc del que som i d’on som: des de Mallorca, com a dona, d’una determinada generació, d’un posicionament determinat. És allò que conec i allò que sent. Està bé partir de qui ets i d’on ets per contar històries universals.

Són tres les generacions de dones que estan implicades en la història de Dona –àvia, filla i neta. Per què vàreu decidir donar la pràctica totalitat del protagonisme a l’àvia?

— A l’obra de teatre de Queralt Riera, en la qual es basa Dona, l’àvia, la filla i la neta tenen la mateixa importància. Però jo, per a un curtmetratge, m’havia de centrar en una sola de les veus. I la que més joc em donava era l’àvia, sobretot per reflexionar sobre la qüestió del silenci, que a mi em sembla determinant. La que ara és l’àvia, quan era mare, descobreix que el seu home abusa sexualment de la filla, i ella, tot i saber-ho, ho calla durant dècades, fins que, calladament, fa el que fa.

Per què aquest silenci tan llarg, tan turmentós com és?

— A les dones les educaven per callar. “Calladeta estàs més mona”. “De les coses lletges, no se’n xerra”. Tot això li pesa. A l’àvia li pesa tot: li pesa l’educació rebuda; li pesa el què diran els veïnats, al poble –cosa que li importa molt: els draps bruts es renten a casa–; li pesa la religió; li pesa el masclisme i, sobretot, li pesa ser dona. De fet, quasi tot li pesa per ser dona.

És Dona una crítica del silenci?

— Intent defensar que les coses es xerrin. Molts dels problemes venen de no xerrar. De vegades, de segons quines coses, no en volem xerrar ni amb nosaltres mateixos. Ens hem de dir les coses. No sé si és de la meva formació com a periodista, però entenc que la comunicació és molt terapèutica. Els problemes s’enquisten perquè el silenci pesa més que la comunicació.

Dona és un curtmetratge, així que en 20 minuts apuntau temes tan complexos com els abusos sexuals de pares a filles, les convencions socials, el silenci, la malaltia mental, el masclisme, la religió i la culpa, que sovint van juntes, i per descomptat el fet de ser dona en una època determinada, anys 70. Com ho feis per donar-hi a l’abast en una cinta tan curta?

— La veritat és que Dona hauria pogut ser un llarg, i no descart fer-lo. De moment, però, en volia captar l’essència i fer la història des d’un únic punt de vista. És a dir, enfocar-ho des del personatge que també fa mal per no xerrar. I hi he alternat dos ritmes. La pel·lícula té un ritme pausat, amb plans estàtics o de moviment lent per reforçar la idea que les coses no avancen i que tot és feixuc. Però a partir d’un cert moment comença a haver-hi revelacions i girs dramàtics cada poc temps, tot i mantenir la manera de narrar.

Diuen que sempre teniu projectes en marxa. Quin projecte cinematogràfic personal teniu ara entre les mans? Tornau al llargmetratge?

— Sí, estic treballant en un llarmetratge, serà el segon. Es dirà ‘Adeu, Bruna’ i en aquests moments estic en la fase de selecció de temes per al guió. Mirau, fer pel·lícules i aixecar-les és tan complicat que, quan t’hi poses, quan pots posar-t’hi, ho voldries incloure tot, es fa molt difícil destriar.

Què serà ‘Adéu, Bruna’ i per quan l’hem d’esperar?

— Quan, encara no ho sé. ‘Adéu, Bruna’ vol ser un homenatge al cine des de diferents punts de vista: la direcció cinematogràfica i la dona en aquest sentit, els videoclubs que el meu fill ja no coneixerà, el fet que el cine ens pot salvar. De fet, els protagonistes són personatges desorientats que cerquen el seu lloc al món. El cine és el que els ajuda a trobar-ne el sentit.

Què heu rebut del cine i què li demanau al vostre ?

— Dels millors records de la meva infància és mirar pel·lis amb els meus pares. Em va ensenyar a mirar el món. I jo voldria que el que faig canalitzi tot allò que bull al meu cap. M’agrada contar històries, insistesc molt en aquest fet. Som al món per compartir l’experiència d’estar-hi, en aquest món. Compartir ajuda a no desesperar-se. I el cine em permet compartir desitjos, preocupacions, frustracions, qüestionaments, emocions, no només amb les persones del meu entorn proper, sinó també amb persones que potser mai no coneixeré. Per això faig cine.