“Hi ha un tabú molt gran a l'hora de mostrar els cossos de la gent gran”

BarcelonaDes de Les amigues de l'Àgata (2015), els estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra no han deixat de produir cineastes que debuten amb obres d'autoria col·lectiva sorgides en el context acadèmic com a treballs de final de grau i enllestides en els marges de la indústria de cinema. L'última a afegir-se a aquesta llista –que també inclou títols com Julia Ist, Les perseides, Ojos negros– és L'edat imminent, un drama sobre un adolescent que viu sol amb la seva àvia de 87 anys i que significa el debut cinematogràfic del Col·lectiu Vigília, format per sis alumnes que es reparteixen diverses funcions al film. La pel·lícula arriba al cinema aquest divendres amb l'aval del premi al millor guió d'un film espanyol al Festival de Gijón i la nominació a la millor direcció novella dels Gaudí.

"Nosaltres ja érem amics abans –explica Gerard Simó, que forma part de l'equip de direcció i muntatge–. El col·lectiu sorgeix quan, després d'acabar la carrera, decidim convertir el treball final de grau en un llargmetratge i és una manera de presentar-nos al món, però nosaltres ja treballàvem així: la visió creativa de la pel·lícula és compartida per les sis persones". El consens i les estructures horitzontals de decisió són a la base d'un procés creatiu que presenten com a alternativa al cinema tradicional. "Per fer aquesta pel·lícula hem hagut d'aparcar el nostre ego –apunta Simó–. No és una manera gaire normal de treballar, però ens va sortir de manera natural". Ariadna Ulldemolins, també membre del col·lectiu, afegeix que "si la pel·lícula no s'hagués fet col·lectivament no s'hauria fet, perquè cap de les sis persones podia tirar endavant sola el projecte".

L'edat imminent aborda la història del Bruno i la seva àvia amb certa distància emocional i deixa que les seves accions parlin per si mateixes, sense subratllats dramàtics. El naturalisme guia un relat que captura els personatges en plena cruïlla vital. El Bruno, a punt de fer 18 anys, carrega amb la responsabilitat de ser l'únic cuidador de la seva àvia, que depèn d'ell per llevar-se, dutxar-se o anar-se'n a llit. La trucada d'una residència on hi ha una plaça lliure aboca el noi a una decisió impossible: alliberar-se de la seva càrrega també significaria allunyar-se de l'única família que té. "Després de moltes xerrades, moltes cerveses i moltes videotrucades, ens vam adonar que els temes que ens unien a tots eren la intergeneracionalitat i les cures, que potser no ens afecten individualment, però sí al nostre entorn", diu Ulldemolins.

L'adolescència que no surt a 'Euphoria'

La consigna per construir els personatges era el realisme i la naturalitat. "Moltes vegades, les sèries i pel·lícules fan un retrat de l'adolescència molt lligat a la festa i les drogues, a l'estil d'Euphoria, però aquesta no és l'adolescència que nosaltres hem viscut", diu Simó. "La nostra adolescència és més normal —afegeix Ulldemolins—. I també volíem fugir d'un determinat estereotip dels nois de barri, que no fos dolent però sense caure en el bonisme".

Tot i que no s'identifica al film, el barri on viuen el Bruno i la seva àvia estaria situat a Nou Barris. "És sobretot el barri de Roquetes, que és d'on és la Clara [Serrano, codirectora amb Simó] –diu Ulldemolins–. Però és una mica collage de diferents espais de Nou Barris. També es veu la festa de Sant Xiveco, que es fa al novembre a la Prosperitat. Barcelona són moltes coses que normalment no es veuen al cinema". En aquest sentit, L'edat imminent dialoga amb el retrat de la Barcelona perifèrica que fa El 47. "Ells ho fan des d'una mirada històrica i nosaltres des d'una més actual –assenyala Simó, que viu al barri de Porta, com l'actor que fa del Bruno, Miquel Mas–. Nou Barris és un lloc on es fa vida i hi ha molta comunitat. El barri no s'ha de romantitzar ni d'estigmatitzar, només representar-lo tal com és".

El treball interpretatiu de Mas i Antonia Fernández, tots dos sense experiència actoral, aporten el realisme perseguit pels responsables de L'edat imminent, que van basar el personatge de la Nati (86 anys) en "una conjunció de les àvies dels membres del col·lectiu", explica Ulldemolins. En un moment de la pel·lícula, la càmera observa durant una estona les grans varius de les cames de Fernández, testimoni del pas dels anys. "No volíem amagar les coses com són –diu Simó–. Hi ha un tabú molt gran a l'hora de mostrar el cos de la gent gran, però per a nosaltres va ser molt natural. I l'Antonia hi va estar molt disposada, va entendre perfectament el que volíem fer, tant aquí com en l'escena de la dutxa".