Marina Abramovic: "L'edat és la limitació més seriosa que té el nostre cos"

PALMA“Durant la meva trajectòria, sempre he intentat veure on puc arribar, anar als límits. Però he anat amb compte, mai no he volgut morir –la prova és que som aquí–, només he volgut saber com de lluny puc arribar”. Marina Abramovic (Belgrad, Iugoslàvia, actual Sèrbia, 1946) entra a la galeria Horrach Moyà de Palma vestida de negre rigorós, de cap a peus, només el rostre i les mans se’n distingeixen. Hi presenta l’exposició Life Death Inbetween, una petita però preuada selecció d’algunes de les seves obres més significatives. La mort hi és molt present i en parla a la trobada amb la premsa. “Sé que pot arribar en qualsevol moment i lloc, i no ho podem predir. Jo cada matí pens en la mort i com serà aquest moment. El que sé és que no vull morir malalta, d’ accident o perdent la consciència per l’alzhèimer. Desitj morir sense por i sense estar enfadada”. Tot seguit, en l’entrevista en exclusiva amb l’ARA Balears, parla de l’inbetween, el que hi ha enmig de la vida i la mort.

Sempre heu posat a prova la resistència del propi cos, fins a situar-lo al límit. Heu arribat a saber quins són els límits del vostre cos?

— L’edat. L’edat és un límit seriós, és la limitació més seriosa que té el nostre cos. Amb l’edat t’adones de les coses que no pots fer i que podies fer als 20, 30 i 40 anys. Ara bé, si parlam de l’obra The Artist is Present que vaig fer al MoMA quan tenia 65 anys, sé que no la podria haver fet abans, quan era més jove. Em mancaven l’experiència, la capacitat de concentració, la consciència, la saviesa i la força de voluntat que ja tenia als 65. Necessites tenir una edat per fer una obra extremadament difícil. Record la felicitat increïble que vaig sentir quan em vaig aixecar d’aquella cadira sabent que no m’hi havia de tornar a seure.

Posada al límit, mai no vàreu pensar abandonar?

— En la meva naturalesa no hi cap abandonar les coses. A més, venc d’un passat comunista, per tant, de força de voluntat, en tenim molta. Tornant a The Artist is Present, ara, que tinc 75 anys, ja no podria fer aquella performança. Són 10 anys més i començ a notar els genolls, l’artritis... No és fàcil. Ara he dirigit i actuat a l’òpera Les set morts de Maria Callas, i he triat les morts que físicament era viable que representàs. Vull dir que he hagut d’establir els meus límits físics per l’edat, no per cap altre motiu.

Sembla que tota la vida us heu entrenat, el cos i l’ànima, per poder afrontar el fet creatiu. Quines condicions físiques i mentals diríeu que es necessiten per a la creació artística?

— Això és molt important. A principis dels 70, els artistes feien perfomances de 20 minuts, mitja hora, una hora i escaig, sense preocupar-se per la condició física. Sovint estaven grassos, fumaven, bevien, es drogaven, no estaven gens en forma. Allò només era força de voluntat. Quan vaig començar a fer performances de llarga durada, em vaig adonar que no podria fer-ho sense un entrenament físic estricte, de moltes hores cada dia. Ara bé, per mi, també és molt important el desenvolupament espiritual. La meditació m’ha reforçat molt. A més, des de fa 40 anys vaig un mes a l’Índia i hi faig la dieta Ayurveda per eliminar totes les toxines del cos. Es tracta de no menjar quasi res, i fer net i fer net... Sempre pensam que està bé fer neteja a casa, però la casa que hem de netejar no és la de fora, és la que tenim a dins.

Estau físicament sempre present en la vostra obra. En el vostre cas, reconeixeu que el mateix artista és l’obra?

— Sí, així és en el meu cas, però això no passa sempre. No ho és en el cas dels pintors, o dels escultors. L’energia important és no només la de l’obra, sinó la de l’artista. És així. I si quan faig una performança no tinc gens de por és perquè ho faig des del meu estat més elevat, des del meu ésser més elevat. No som la petita Marina que plora. L’energia em transforma i en aquells moments som capaç de tot.

Se us ha vist plorar a algunes de les vostres performances. Què us fa plorar?

— Tot em fa plorar. Si veig una pel·lícula i no em fa plorar, no és una bona pel·lícula. M’encanta plorar, és molt sa.

No heu dubtat mai que sou artista, ho vàreu decidir de molt jove. Quins són els vostres dubtes?

— Mai no he dubtat que som artista, és cert. És més, generalment no tinc dubtes amb el que faig. De vegades passa que tinc una bona idea i, durant el procés de treball, veig que no era una gran idea, dubt i la canvii. Sempre produeixes bones obres, males obres, altres que són una merda, és el normal. És molt important equivocar-se, és una part importantíssima del procés. T’has equivocat, però t’has d’aixecar i tornar-hi. Errar és una gran ensenyança.

Continuau apostant per la performança, al marge de les modes?

— La performança és un tipus d’art que mai mor perquè és immaterial, és com un au fènix que reneix de la seva cendra. Cada vegada que l’economia va bé, la performança desapareix perquè l’art torna un bé per intercanviar; però quan tot va malament, la performança torna a guanyar força. És un tipus d’art directe, emocional i immaterial. No hi ha res, ets tu i el públic, és un poder molt fort.

A l’Institut Marina Abramovic (MAI) teniu un lema: “No vingueu a nosaltres, venim a tu”. És el que creis que li correspon fer a l’art?

— Absolutament, la gent és vaga. L’Institut ha viatjat al Brasil, Austràlia, Turquia, Amsterdam i anam pertot perquè ens cedeixen espais, i són els espais on cream l’institut. No tenim un lloc físic perquè vàrem entendre la importància de la immaterialitat. Ens centram en l’art, no a pagar factures.

L’art és important en temps convulsos com els actuals?

— He estat treballant en un gran projecte a Ucraïna que té relació amb el que va passar durant l’Holocaust, el 1943, a Kíiv. Varen morir moltes persones. Hem fet un mur, per plorar i com a sanació. Són 240 vidres i la gent hi pot anar a recordar els éssers estimats. El president Zelenski el va visitar i va dir que allò era una bona manera de recordar que això no podia tornar a ocórrer. Just dos mesos després Rússia va envair Ucraïna. Si aquest monument aconsegueix sobreviure, serà un recordatori de dos esdeveniments terribles que han ocorregut durant la nostra història. Aquests dies als Estats Units hi ha trobades amb la dona de Zelenski i em varen demanar d’anar-hi. He pensat que les dones ucraïneses són les heroïnes d’avui en dia. Sí, la veritat és que els humans necessitam l’art, però a part de l’art necessitam herois i heroïnes, gent amb una estructura moral que ens mostri el camí. Ara bé, estam rodejats de presidents que són tots uns idiotes i que no ens mostren cap camí, no serveixen d’exemple.

El festival Atlàntida comença amb la projecció de la vostra obra Les set morts de Maria Callas, set finals operístics tràgics. Quin seria el final tràgic de Marina Abramovic?

— Un final tràgic per a mi? Probablement morir i no saber que som morta.