Carme Pinós: "L'Eixample va néixer esguerrat"

BarcelonaL’arquitecta Carme Pinós (Barcelona, 1954) viu un moment dolç. Aquest dijous ha recollit el Premio Nacional d’arquitectura, per obres com el cementiri d’Igualada, el CaixaForum de Saragossa i l’Escola Massana de Barcelona. I fa unes setmanes va ser reconeguda per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències nord-americana amb el premi Arnold W. Brunner Memorial Prize, juntament amb 24 personalitats més d’arreu del món. La cerimònia del premi que atorga el ministeri de Cultura espanyol s'ha celebrat a la Llotja de Palma, un tresor del Gòtic civil que també recorda l’estreta relació que Pinós manté amb Mallorca, on té una casa a la serra de Tramuntana i ha fet obres com l’ampliació de l’Hotel Son Brull a Pollença. “Quan el ministeri em va suggerir la Llotja, em vaig emocionar”, afirmava Pinós dimarts a l’ARA mentre ella i el seu equip feien proves amb els prototipus del càntir que li ha encarregat el Museu d’Argentona per a la seva festa anual. A l’horitzó té els projectes de dues cases i uns d’habitatges socials a Mèxic, a més de la seu d’una empresa d’implants d’alta tecnologia a Llemotges i un edifici d’oficines a Bèlgica.

El jurat del Premio Nacional reconeix la “solidesa” de la seva trajectòria, que va arrencar als anys 80 al costat d’Enric Miralles i va continuar en solitari a partir dels 90. També la seva “potència creadora”. ¿Què en destacaria vostè?

— Sempre deia que tinc una filosofia i no un llenguatge, però arran de l’exposició que van fer per a l’última Mugak-Biennal Internacional d’Arquitectura del País Basc em vaig adonar que potser sí que el tinc.

En aquesta exposició proposava un repàs de les seves obres agrupades segons conceptes com El joc i el context, Joc entre dos o tres elements, Expressió de l’estructura i Simbiosi amb la terra.

— Sí que aquests conceptes es van repetint, però segurament no tinc una cal·ligrafia, no tinc una geometria amb la qual m’identifico. Cada context em demana una manera de fer i una geometria diferents, i per damunt de tot això hi ha les regles de l’equilibri.

Ha guanyat el Premio Nacional d’arquitectura en dues ocasions: el 1995, quan es premiaven obres, per l’escola-llar de Morella (Castelló), dissenyada amb Enric Miralles, i enguany per la trajectòria. ¿Es veu com un referent per a les arquitectes més joves?

— Me'n vaig adonant, que soc un referent. Avui en dia a les universitats hi ha força més dones que homes, i els més joves veuen la meva constància; faig una arquitectura allunyada de la dels grans despatxos que en el fons és especulativa. Emociono l’estudiant que encara veu l’arquitectura com una disciplina creativa.

És molt crítica amb l’arquitectura mercantilitzada. ¿La professió s’ha tornat més difícil?

— No sé com va el mercat. Vaig ser fa poc a Nova York i tot el que s’ha fet al costat del Hudson, al Midtown, és terrible, com de malson. Avui en dia entrar en els concursos és pràcticament impossible perquè pràcticament tot va a pes. Per entrar en el concurs d’un museu, n’has d’haver fet cinc; en el d’un hospital, n’has d’haver fet deu... La gran pega de l’arquitectura és que movem molts diners i molts interessos, i avui en dia tot es vol a l’acte. Tot es mira a curt termini, amb risc zero i 100% d’efectivitat. Però el contingut i el rigor són el menys important. Vinc de París i m’he emocionat amb el museu que Tadao Ando ha fet per a la col·lecció Pinault a l’antiga Borsa de Comerç; és arquitectura en majúscules: intel·ligent, resolutiva, amb una cura i una construcció impecables, amb amor al detall i al mateix temps amb senzillesa i entenent-ho com una obra grupal. La majoria dels grans despatxos tenen el geni que fa un croquis i ho passa a qui sigui del despatx i després ho desenvolupen equips amb pragmatisme però sense cap amor, i això es nota. 

Precisament va rebre el premi Arnold W. Brunner Memorial per la seva contribució a l’arquitectura “com una forma d’art”.

— A Espanya hi havia, i hi ha, un potencial increïble d’arquitectes autors, de despatxos mitjans, i el mercat i els concursos que està marcant l’administració sembla que ens vulguin convertir en uns simples empresaris. Sembla que un despatx o té cinquanta persones en cinquanta ciutats diferents o no és factible. A Espanya crec que les universitats eduquen bé els arquitectes, o hi havia una creativitat molt bona i molt compromesa, però els concursos i la llei de contractes de l’Estat hi van en contra. Totes les lleis les marquen els delinqüents i ens tracten a tots com delinqüents, i la nostra capacitat està minvada. Tot això contribueix que l’arquitectura sigui banal, estàndard, manejable, perquè sembla que tot vagi en contra del creatiu. L’arquitectura és creació, és un autor. La creació és fer néixer les coses, i això vol dir fer-les aparèixer de nou, i en això sempre hi ha un cert risc. No hi ha creació sense risc, però si assumeixes la responsabilitat que et pertoca, el risc és mínim; aleshores el risc és ser brillant o no ser-ho.

El jurat destaca com en els seus edificis conviuen les “experiències espacials espectaculars” i una “racionalitat innata”.

— Això es pot veure en un objecte tan petit com el càntir que estem fent: em preocupo que sigui pràctic, de debò i al mateix temps estèticament bonic.

¿Els excessos dels arquitectes estrella han danyat la reputació dels arquitectes?

— Hi ha molta complexitat darrere dels arquitectes estrella. A vegades serveixen als polítics per amagar altres coses, com l’especulació immobiliària. La figura de l’arquitecte estrella no és només una qüestió d’egos, sinó que al darrere hi ha els ecos de moltes coses. 

S’ha mostrat molt crítica amb l’Eixample i a favor de les superilles.

— En el fons el pla Cerdà mai es va fer com estava planejat, era una utopia, un pla utòpic. Segons aquest pla, les illes es construïen en dues parts i al mig hi havia un espai obert. Això no es va complir mai, perquè els espais interiors es va tancar i han acabat sent una merda, no accessibles, ni tan sols per als veïns. En el moment que agafes quatre illes i converteixes la creu dels eixos viaris en un espai més lúdic i per a vianants, és més Cerdà que el mateix Cerdà. El pla Cerdà va néixer mort, l'Eixample va néixer esguerrat; aquell interior d'illa on havien de fluir els vianants no va poder ser mai, al contrari, es va omplir de magatzems i avui en dia de maquinària. Cerdà no volia que tot fossin cotxes, la seva idea era gairebé la d’una ciutat jardí, però els comptes entre la zona ocupada i la zona construïda no sortien. 

Ha tornat a intervenir en obres fundacionals de la seva trajectòria. Fa pocs anys va fer un crematori al cementiri d’Igualada i ara té en curs les obres d’una escola de música al centre cívic d’Hostalets de Balenyà. Què signifiquen per a vostè aquests nous treballs?

— Es tracta d’assumir responsabilitats. Si des d’Hostalets de Balenyà em demanen una escola de música, encara que les condicions no són les millors, jo m’ho prenc com una responsabilitat. El centre cívic d’Hostalets de Balenyà és un edifici que va néixer malalt, perquè va deixar de ser un centre cultural i es va convertir en ajuntament, i com que no estava pensat per ser-ho, mai va funcionar bé. Però estic allà a totes, assumeixo la meva responsabilitat. És el mateix que quan em van dir que volien fer un crematori al cementiri, no vaig parar fins a convence'ls que el cementiri no es podia tocar i vaig trobar que el podíem fer a dalt. Em crec molt la meva responsabilitat i miro endavant, no vaig amb nostàlgies, no miro mai enrere.