Memòria històrica
Cultura27/04/2024

“L’Elena és un dolor que encara no sé anomenar”

'Donde reírla' és una obra on la guerra civil es creua amb la dictadura argentina en una reflexió sobre la memòria i el paper de les dones a l'hora de tenir cura dels records

Es diuen Dora i Elena. Són mare i filla. I transiten per l’escenari convertides en diferents personatges que les porten d’Espanya a l'Argentina. De la guerra civil a la dictadura de Videla. 

Martín Mozé les observa des del públic, assegut en una de les butaques de la Sala Fènix de Barcelona. A ell una fotografia li va canviar la vida als 20 anys. Vivia encara a l’Argentina, i una tarda qualsevol es va posar a ploure a bots i barrals. Va entrar a l'única porta que va trobar oberta i va resultar ser una exposició de fotografia. Una de les imatges era d’un home estranyament igual a ell. I va ser a partir d’allò, d’aquella casualitat, que va acabar sabent que el pare havia estat assassinat per la dictadura militar, i la família li havia canviat el cognom per protegir-lo. “No parlis de la meva història, això no és l’important”, em repeteix quan parlem per telèfon. 

La seva història no la coneixia Triana Doce, la directora de l’obra, quan la va escriure. Però havia sentit la de tants altres. “Sempre m’ha interessat portar històries reals a escena, i m’emociona especialment tot el que està relacionat amb la memòria”, explica. La seva família s'havia escapat de la misèria franquista cap a l'Argentina, però els seus pares van decidir fer el camí invers i instal·lar-se a Espanya quan va esclatar la crisi econòmica del 2001. I la seva obra uneix precisament els dos països. “Sempre pensava que hi havia la possibilitat que algú que hagués escapat del franquisme hagués acabat a l'Argentina amb un fill desaparegut per la dictadura de Videla”.

Cargando
No hay anuncios

L’inici de la història ens situa a Burgos durant la guerra civil, i parteix d’un cas real: el del Jacinto i la Fina. “Em va arribar per casualitat, mentre em canviava les sabates a la classe de flamenc”. Una companya li va explicar que hi havia un grup de dones que s’havia organitzat durant la guerra per visitar els presos republicans a qui s’havia destinat lluny de casa i que no tenien ningú que els anés a veure. Així va conèixer la Fina al Jacinto. “Sabia que seria fàcil reconeixe’l, perquè és l’únic que està sol”, va ser la primera frase que li va dir. Amb el temps es van enamorar i van formar una família. Però van ser aquesta frase i aquesta història les que van portar la Triana a escriure una obra on la Fina (no se li diu així) ha de fugir amb la seva filla a l'Argentina, i aquesta nena acabarà tenint una filla (l’Elena) que pagarà amb la seva vida la salvatge dictadura militar. Una forma de recórrer els passats dolorosos dels dos països però en què és també molt present el pes de les dones no només a l’hora de cuidar els vius, sinó també de tenir cura dels morts. Ja sigui amb la paraula o a través dels objectes. 

“La història m’emociona perquè em travessa per diferents coses –diu el Martín–. Sempre havia vist obres sobre l'Argentina, o obres sobre Espanya, però mai cap que unís els dos països”. I ressalta que hi ha històries en comú, perquè Espanya continua sent el segon país del món amb més desapareguts. “Una societat que no els busca, els fa invisibles”, assegura Mozé, que avui és representant de les Abuelas de Plaza de Mayo a Barcelona i que destaca que és imprescindible que la cultura, com a vehicle per a l’emoció, faci visibles aquestes realitats en un moment com l’actual, “en què tenim Milei, Vox i una onada reaccionària arreu del món”. 

Cargando
No hay anuncios

És per reflexionar sobre aquesta història, el moment actual i la importància de la memòria que aquest dissabte hi haurà un col·loqui després de la funció en què participarà el mateix Martín Mozé amb la directora Triana Doce i les actrius Mireia Rey i Rosa Nicolás, que acaben aquest diumenge funcions. 

“L’Elena és un dolor que encara no sé anomenar –diu en un moment de l’obra–. Si jo tingués on plorar-la, on riure-la”. I és això, “on riure-la”, el que dona nom a una peça que si bé tracta temes dolorosos, és alhora lluminosa i, fins i tot, amb moments per al sentit de l’humor.