L'encís de la maduresa de Christoph Prégardien

No sé si Christoph Prégardien menja sopes, però la veritat és que se les sap totes. Ja em disculparan la frivolitat de la dita popular, però és que abordar una peça de màxima exigència com Die schöne Müllerin (La bella molinera) i sortir-se’n amb nota i a 67 anys pot ser o bé cosa de la gràcia divina o bé d’un instint i una intel·ligència ben mesurats. Jo optaria per la segona opció i així deixem les divinitats tranquil·les per continuar tocant de peus a terra en aquesta vall de llàgrimes.

El tenor alemany, procliu a gèneres com el lied i l’oratori, va demostrar una vegada més en aquest concert organitzat pel Palau de la Música i la Schubertíada que per a ell no hi ha secrets, si bé va ser capaç de fer-nos descobrir els tresors que les grans obres sempre mantenen ocults. I és que cicles com el de La bella molinera amaguen matisos, detalls i delicadeses que un intèrpret pot, si n'és capaç, revelar. I a fe que Prégardien ho va aconseguir, amb la complicitat pianística de Roger Vignoles, cosa que no passa sempre en un repertori tan conegut, interpretat i enregistrat amb intèrprets de referència absoluta. De fet, Prégardien n'és un.

Els viaranys de la música de Schubert

Però, a més, el tenor germànic –a banda de si menja o no menja sopes– és un gat vell. I, per tant, sap circular pels viaranys de la música de Schubert i de la poesia de Wilhelm Müller sense necessitat d’assumir riscos innecessaris. Així doncs, el que seria contenció i prudència massa evidents en uns altres cantants de la seva mateixa edat, esdevé aquí control de la tensió, cosa que permet una fluïdesa narrativa que acaba convencent qui escolta l’anhelada visió del narrador, la seva fascinació per la molinera i la desesperació final amb què s'acaba el cicle.

Tot plegat, amb una musicalitat sàvia i assequible, sense falsos efectismes ni exhibicionismes, dúctil i severa a la vegada. I amb resultats convincents al llarg dels vint lieds que configuren el cicle. Un veritable plaer, francament, tot i la fredor d’un públic no sempre prou atent a les belleses d’aquest repertori i en un Palau que no semblava gaire predisposat a sentir que la de dimecres va ser una vetllada de música dita i cantada en majúscules.