L’endemà de Da Souza

PalmaDeia Hannah Horvath, el personatge que interpretava la creadora Lena Dunham a la sèrie Girls, que ella es pensava ser la veu de la seva generació. Horvath es dedicava a l’escriptura i emprava aquesta sentència per convèncer els seus pares de continuar mantenint-la mentre continuava cercant la manera d’assolir l’èxit gràcies al seu talent. Davant el gest de dubte que els seus progenitors li retornaven, ella afegia que almanco estava segura de ser una veu d’una generació. I ni així en rebia el vot de confiança.

Tanmateix, el fet d’esdevenir, si no l’única, almanco una de les veus de la mateixa generació no depèn ni de la voluntat d’un, ni de les seves expectatives, ni del seu convenciment. Depèn de molts factors que no sempre passen per un mateix. Ho saben bé els membres de Da Souza, autors d’una bona part dels temes que conformen la banda sonora de molts dels catalanoparlants nascuts entre finals dels 80 i principis dels 2000, des de Tot és aquí, fins a 24/7, passant per Metres per segon. El seu comiat dels escenaris, com el de Manel o el que va fer Antònia Font, ha simbolitzat el final d’una era per a molts dels seus seguidors, aquells que durant la darrera dècada han compartit i seguit aquest quintet de mallorquins amb un peu a Barcelona.

Un grup d’amics

Àngel Garau, Lluís Cabot, Xavi Hernández, Biel Stela i Guillem Portell són probablement molt diferents, però s’assemblen en moltes coses. Tots fan servir l’expressió ‘un grup d’amics’ a l’hora de parlar del que ha significat Da Souza per a tots ells. I per molt que no siguin els primers que ho diuen, ni segurament tampoc seran els darrers, en boca de tots ells té un gust honest, orgànic, real. “Juguera i amistat”, ho sintetitza Xavi Hernández, guitarra i percussió. “És el projecte d’un grup d’amics que ha durat bastant més del que solen durar els projectes de grups d’amics i els projectes en general”, afegeix Biel Stela, baixista del grup, “perquè la major part del temps que jo record de manera conscient ha estat, o essent part del grup, o envoltat d’aquesta gent, d’aquests amics. Són part de la meva vida”.

I si bé la part humana pot ser considerada com un factor més que important en el desenvolupament de la banda, alguns d’ells reconeixen haver intentat ser sempre conscients de la possible transcendència d’això que tenien entre mans. “Ha estat el divertiment més gran que he tingut a la meva vida, però també dels més importants i seriosos”, argumenta Àngel Garau, fins ara bateria i veu de Da Souza. I és que poques bandes mallorquines han aconseguit crear un so tan identificatiu i particular, tan propi tot i ser mutant.

Guillem Portell, saxo alt i percussió, parla d’uns inicis “més canalles i rockers”, aquell any 2013 en què es publicà Flors i violència, primer treball de la banda. “Tots érem més joves i també els nostres referents ho eren, més canalles i rockers”, repeteix. Molts d’ells tenien poc més de vint anys i la dècada que separa aquell debut del que ja és el darrer treball de la banda, Dies d’atrezzo, es coneix també en les transformacions que ha viscut el seu estil, d’aquell rock intens i estrident a un pop juganer i llépol.

Portell ho explica fent servir una comparació que ell mateix reconeix que pot semblar estranya. “És com amb el whisky”, diu, “que a mesura que en beus vas trobant els anys que té i els gustos que hi distingeixes i en vas refinant i perfilant també el gust. Idò amb la música passa el mateix”. En aquest sentit, per a Biel Stela, una de les aportacions més destacades del grup ha estat demostrar que “pots començar fent una cosa i desviar-te’n i no et llançaran pedres al cap si ho fas amb coherència”. I aquest ha estat, per a molts d’ells, un dels aprenentatges més importants que han fet amb el grup del qual han format part.

‘Tot és per sempre’

“Feia temps que no hi pensava”, reconeix Lluís Cabot, vocalista i veu de la banda, just abans de compartir un record d’aquests anys, “però ara m’ha vingut al cap quan fèiem les maquetes de Gran salt endavant. Les fèiem al pis on vàrem viure alguns dels membres del grup i va ser en aquell moment que vàrem començar a introduir alguns canvis estilístics, un petit viratge cap al pop. Va ser amb el tema ‘Tot és per sempre’, de fet, que ens adonàrem que volíem canviar i que estava bé canviar. I ho vàrem fer des de la tranquil·litat que et dona fer allò que t’agrada i fer-ho amb els teus amics. I això s’ha anat repetint al llarg dels anys”, conta.

Val a dir que durant els dies previs al darrer concert de Da Souza, fet a la Sala Apolo de Barcelona aquest divendres 26 de gener amb les entrades exhaurides de dies abans, són molts els records que passen pel cap dels membres del grup, des d’un dels primers concerts que varen quedar gravats en la retina de molts d’ells, el duit a terme al festival Hoteler de Vic i organitzat per Famèlic, primer segell que apostà per ells, fins a les presentacions, dinars i ressaques compartides. Una d’elles, tot i que sigui emocional, és la que encara els acompanya després del primer comiat que varen fer com a banda, el passat 29 de desembre a Es Gremi, a Palma. “Després del concert de Palma vaig estar molts de dies bastant emocionat i molt feliç. Vàrem acabar tots molt contents”, afirma Àngel Garau.

Ara bé, amb les emocions tan recents, tots coincideixen que es fa difícil veure quin és el llegat que Da Souza pot haver deixat. “Jo crec que hem estat com una faula al panorama musical”, s’aventura de manera sintètica Xavi Hernàndez, mentre que Lluís Cabot afirma que només amb el temps es podrà saber què ha significat exactament la banda per a la resta de grups. “Jo tenc la sensació que hem fet molta feina i que ha estat bastant ben feta. Sabíem on érem i les dimensions que té aquest racó de món i, per tant, també érem conscients de l’impacte que pot tenir un grup alternatiu com el nostre”, argumenta Cabot. “Però també sabem que per a molta gent ha estat important tenir contacte amb les nostres cançons i amb la nostra manera de fer, que ha estat una cosa amb què ens hem mirat, i molt. Hem procurat fer la millor versió possible de la nostra música”. Així i tot, reconeixen que són diversos els grups actuals on detecten possibles influències de Da Souza. “N’hi ha molts que són amics, també, i gent de l’àmbit. Gent amb qui hem fet coses plegats i de sobte veus que sonen com el ‘Gran salt endavant’, per exemple”, afirma Guillem Portell. “Però això no deixa de ser un reconeixement mutu, de nosaltres cap a ells i d’ells cap a nosaltres”.

Agustí Simó da Souza

Si el mateix nom de la banda era ja una declaració d’intencions –als seus inicis explicaven que provenia del llinatge d’un personatge que hauria estat el seu guru–, deu anys, una setantena de cançons i una llarga llista de concerts després, Da Souza ha mantingut viu fins al darrer moment el seu esperit juganer i provocatiu, com bé demostra el documental ‘Truc’ que estrenaren l’estiu de l’any passat i on s’explica el suposat origen del disc Dies d’atrezzo. I una vegada fets els comiats, no hi ha dubte que aquest esperit els continuarà acompanyant. Alguns continuaran vinculats al món de la música, com Guillem Portell i Lluís Cabot. El primer col·labora actualment amb un dels grups revelació dels darrers mesos, Ánimos Parrec, mentre que Cabot es dedica sobretot a la producció d’altres artistes. Entre ells s’hi troba el nou disc de Maria Jaume, que sortirà aquesta primavera. Per la seva banda, Biel Stela afirma que continuarà fent música, però “a ca nostra, tranquil, jo tot sol amb la guitarreta”, mentre continua amb la seva vida de programador, i Àngel Garau assegura que encara no té clar què farà: “Hi ha un projecte, Muqawama, que és intermitent, però que segur que de tant en tant hi seré… Però ara m’anirà bé tenir una mica d’espai en blanc, crec”. Finalment, Xavi Hernández té ben clar a què dedicarà l’endemà de Da Souza: “Aniré a fer una paella, dissabte o diumenge”, afirma decidit. I és ben probable que la faci amb els seus amics.