L'entranyable pel·lícula catalana que s'estrenarà a tot el món

SitgesEn una secció paral·lela, fora de concurs, amb públic infantil a la sala. Així es va estrenar a l'últim Festival de Canes, sense fer gaire soroll, la producció animada i sense diàlegs Robot dreams, de Pablo Berger (Blancaneu). Però lluny dels focus, als passadissos del Marché du Film la sensació era de certa eufòria perquè la pel·lícula estava causant furor entre els distribuïdors d'arreu del món: “Abans de Canes ja l'havíem venut als Estats Units i durant el festival la vam vendre a tots els territoris, va ser espectacular”, explica la productora de Robot Dreams, Sandra Tapia (Celrà, 1983) –triomfadora dels últims Goya amb As bestas–, conscient que és una fita molt poc habitual per a una producció catalana o espanyola.

Què té Robot dreams que enamora tant els distribuïdors? La pel·lícula de Berger, que es presenta aquest diumenge al Festival de Sitges dins la secció Anima't, adapta una aclamada novel·la gràfica juvenil de Sara Varon, una història minimalista i sense diàlegs sobre l'amistat entre un gos i un robot que aborda de manera tendra i amb molt d'humor qüestions essencials com la necessitat d'estimar, la fragilitat de les relacions i, finalment, la importància de girar full. “Vaig llegir el còmic el 2010 perquè col·lecciono llibres sense paraules i em va sorprendre molt: semblava infantil però alhora adult, i el final em va commoure fins a les llàgrimes”, explica Berger. A Tapia també li atreia molt el projecte, però per altres motius. “Vaig llegir «pel·lícula d'animació» a la primera pàgina del guió i vaig pensar: «¿Una pel·lícula sense actors? Uf, em ve molt de gust»”, recorda sorneguera.

Amb Robot dreams, Berger torna a dirigir una pel·lícula sense diàlegs, com Blancaneu, però completament diferent: si aquella homenatjava el llenguatge en blanc i negre del cinema mut, aquesta és un festival de colors càlids i música pop. “Després de Blancaneu em vaig quedar amb ganes de dirigir un altre film sense diàlegs, però sense repetir-me –diu Berger–. L'avantatge que hem tingut ara és que Blancaneu va demostrar que existeix un públic per a una pel·lícula muda. Abans, tothom em deia que era una bogeria fer una pel·lícula com aquella”. Tapia, de fet, comenta que la falta de diàlegs ha sigut una ajuda a l'hora de vendre-la. “Per exemple, a Bèlgica els distribuïdors ho doblen tot al francès i al flamenc, però amb Robot dreams no han de doblar res, i això els permet arriscar-se i comprar la pel·lícula”.

La música de l'amistat

En una pel·lícula sense diàlegs, esclar, la música té un paper central, sobretot la cançó September d'Earth, Wind & Fire, que funciona com a leitmotiv musical de l'amistat dels protagonistes. “Hi ha un moment al còmic en què els personatges escolten música, i jo ho vaig veure clar: era September, la meva cançó favorita, la cançó perfecta, perquè tots l'hem escoltat mil cops però no ens en cansem, sempre fa venir ganes de ballar i de viure. A més, el primer vers és “Do you remember” i la pel·lícula parla de la memòria, de la gent que ja no hi és però que sempre viurà dins nostre”.

Dolça i emotiva com és, Robot dreams també té una veta melancòlica molt present en un final que Berger va garantir a Sara Varon que respectaria. “Li vaig prometre que mantindria l'ànima del llibre i el seu final, perquè és la raó per la qual vaig decidir fer la pel·lícula”, explica Berger. L'autora sembla complaguda (“La pel·lícula és al·lucinant, més divertida que el còmic”, diu Varon), i també alguns dels nens que l'han vist en alguna de les projeccions de prova que s'han fet. “Els ha encantat, la pel·lícula funciona molt bé amb els nens, sobretot entre els de menys de 10 anys –assegura Tapia–. De fet, un nen em va dir que li agradava més que les pel·lícules de Pixar perquè no s'esperava el final de Robot dreams, mentre que les de Pixar sempre sap com acaben”.