Arquitectura
Cultura10/12/2021

L'escala humana de Carme Pinós

El Museu Ico repassa la trajectòria de l'arquitecta amb una exposició de més de 80 obres i projectes

ANTONI RIBAS TUR
i ANTONI RIBAS TUR

BarcelonaL’arquitecta Carme Pinós, l’autora de l’escola Massana i del CaixaForum de Saragossa, viu un gran moment de reconeixements: ahir va obrir les portes al Museu Ico de Madrid l’exposició més ambiciosa de la seva obra, titulada Escenaris per a la vida, i al novembre una altra mostra diferent dels seus treballs serà l’acte central de la III Biennal Mugak, la Biennal Internacional d’arquitectura del País Basc.

El muntatge d’Escenaris per a la vida també és de Pinós i reflecteix la filosofia del seu estudi: han convertit en virtut l’obstacle de trobar-se una sala plena de columnes i han aconseguit crear “uns espais dinàmics que no et dirigeixen, sinó que tu vas triant per on vas”, explica l’arquitecta. El recorregut està dividit en tres parts, aprofitant les tres plantes del museu: primer hi ha vuit grans fotografies en blanc i negre de vuit edificis que va fer en la seva primera etapa al costat d’Enric Miralles, com el cementiri nou d’Igualada, considerat una de les obres més importants a l’Estat en els últims quaranta anys; l’institut de secundària La Llauna a Badalona, el Centre Cívic dels Hostalets de Balenyà i els malaguanyats edificis olímpics per al tir amb arc. “Ens complementàvem moltíssim. Hi havia una confiança total entre nosaltres. Ens vam atrevir moltíssim a explorar. És més, vam crear com un món tancat, un món que era la nostra manera de fer arquitectura, la nostra manera de relacionar-ho tot”, recorda Pinós en una entrevista amb l’arquitecta Izaskun Chinchilla recollida al catàleg. El gruix de la mostra és a dalt: hi ha plànols, maquetes i fotografies de 80 obres i projectes de les seves tres dècades de trajectòria en solitari, i a l'últim nivell es pot veure una selecció de 400 llibres de la seva biblioteca per reflectir les seves inquietuds intel·lectuals. 

Treballar a Mèxic i a França sense poder sortir de Barcelona

Queda pendent que alguna d’aquestes exposicions es pugui veure també a Barcelona. La seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i els espais gegantins d’exposicions temporals del Museu del Disseny podrien ser bons escenaris per acollir-les. Carme Pinós no ha parat de treballar durant la pandèmia, malgrat les dificultats que li posa el covid a l’hora de dirigir les obres d’un habitatge a Mèxic i de seguir treballant en un hotel a Tulum i en uns habitatges socials públics també a Mèxic. Així mateix, està a l’espera de poder avançar en el projecte de la seu d'una empresa d’implants d’alta tecnologia a la ciutat francesa de Limoges. Pel que fa a l’impacte del covid en les ciutats, creu que s’ha posat de manifest “la necessitat de l’espai públic” i que cal reivindicar-lo com “un lloc de trobada”. En relació amb l’urbanisme tàctic que ha aixecat tanta polseguera a Barcelona, creu que ha de ser “provisional”. “Ara és el moment de les superilles i les places. Barcelona s’està plantejant un petit canvi que crec que està bé, l’Eixample és molt dur, és molt difícil passejar-hi”, diu l’arquitecta. “La pandèmia ens ha fet agafar por dels transports públics –subratlla–, però això s’acabarà, hem de confiar en els transports públics, el món individualista de cadascú al seu cotxe no té sentit, hem de tenir més confiança en la comunitat”.

Cargando
No hay anuncios

L’objectiu del comissari de la mostra, el també arquitecte Luis Fernández Galiano, és reivindicar amb contundència la figura de Carme Pinós. “A la Carme se la considera una arquitecta que deriva exclusivament d’Enric Miralles, amb molt poca obra i una arquitecta fonamentalment de la intuïció, i jo he volgut mostrar que té una veu pròpia”, adverteix Galiano. “És evident que va sorgir de l'etapa amb Miralles, que va donar vuit obres extraordinàries –explica–, però la Carme té trenta anys de feina independent i la seva obra també procedeix de la reflexió i del coneixement, per això també exposem la seva biblioteca en diàleg amb unes maquetes”.

Intervenir al cor de Barcelona i al de Mallorca

La primera de les dues Torre Cube a Mèxic, considerada un dels edificis més importants del segle XXI, ocupa un lloc molt important en la trajectòria de Carme Pinós, perquè va suposar el seu esclat internacional en solitari, però per a Fernández Galiano també són molt rellevants dos treballs més pròxims: la plaça de la Gardunya, perquè Pinós va tenir l’oportunitat “enorme” de construir la mateixa plaça, la part posterior de la Boqueria, l’escola Massana i un bloc d’habitatges en una zona “relativament degradada” del cor de Barcelona. “Va fer un esforç per dignificar una zona abandonada”. I fent un salt de la ciutat al món rural, Fernández Galiano destaca l’ampliació de l’hotel Son Brull a la localitat mallorquina de Pollença, perquè Pinós va integrar quatre nous nivells fent servir uns murs de contenció com els que es fan servir per conrear en bancals. “És un exercici de paisatgisme formidable”, subratlla el comissari. “No entenc l’arquitectura sense el concepte de context. L’arquitectura construeix paisatge o construeix ciutat: no és una escultura”, diu Pinós en la mateixa entrevista. 

Cargando
No hay anuncios

Carme Pinós ha dit sovint que els membres del seu estudi, ara format per una desena de persones, són la seva “família”. Tot i això, el procés de projectar un edifici el comença “en solitud” amb uns “croquis molt senzills”. Després, ja acompanyada d’alguns dels seus arquitectes, fan “unes maquetes conceptuals molt elementals”, de les quals surten els plànols i les maquetes finals. “Sempre penso en com la gent experimentarà, viurà, els meus edificis. Sempre penso en el seu feeling, en l’escala humana, i això sense renunciar al fet que l’arquitectura tingui un poderós valor abstracte”, conclou Pinós.

Cargando
No hay anuncios

5 recomanacions literàries de Carme Pinós

'Orígenes. Cómo la historia de la Tierra determina la historia de la humanidad', de Lewis Dartnell (Debate)

La tesi insòlita de Lewis Dartnell per analitzar l’evolució humana es basa en les energies, els climes i les transformacions que es van produir a la Terra durant mil·lennis. A partir d’aquí, dona respostes a grans interrogants i petites preguntes, com per què esmorzem cereals.

'La ruta del conocimiento', de Violet Moller (Taurus)

Cargando
No hay anuncios

La supervivència i la desaparició de les idees científiques del món clàssic a l’Edat Mitjana centren el debut de l’assagista Violet Moller. Rastreja els camins que van emprendre les idees d’Euclides, Galè i Ptolomeu i assegura que sense l’islam haurien perviscut menys.

'El món d’ahir’, de Stefan Zweig (Quaderns Crema)

El llibre pòstum de Stefan Zweig és un dels grans testimonis de l’Europa d’entreguerres. “Parla amb nostàlgia dels temps anteriors als exaltats nacionalismes que van portar a la Segona Guerra Mundial”, diu Carme Pinós.

‘El corazón del mundo’, de Peter Frankopan (Crítica)

En lloc del centralisme d’Occident, l’investigador de la Universitat d’Oxford Peter Frankopan reivindica les terres d’Euràsia que recorria la ruta de la seda com “el cor que ha mogut la història del món”, des del sorgiment dels imperis antics fins a la guerra pel petroli.

Cargando
No hay anuncios

‘Carne y piedra’, de Richard Sennett (Alianza)

L’historiador i urbanista Richard Sennett repassa la història de les ciutats occidentals des del punt de vista de l’experiència corporal. Per a Carme Pinós, aquest assaig ara és oportú per reflexionar sobre l’espai públic en temps de pandèmia.