L'esclat de la inestabilitat

BarcelonaEncara faltaven dos anys per al cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, però els fets que acabarien desembocant en l’alçament ja s’estaven coent aquell 1921 d’ara fa 100 anys. Els ingredients del còctel els seran familiars: inestabilitat als carrers de Catalunya –aleshores pel pistolerisme-, crisi econòmica, descrèdit de la monarquia –amb una desfeta històrica al Marroc pel mig– i, amb menys importància, litigis entre Catalunya i l’Estat pels límits de l’autogovern, aleshores simbolitzat en la Mancomunitat.

Però anem a pams. La fi de la bonança econòmica que havia comportat la neutralitat mantinguda per Espanya en la Primera Guerra Mundial havia accentuat els conflictes entre una burgesia industrial catalana que s’havia enriquit durant el conflicte bèl·lic i un sindicalisme que veia com aquests beneficis no repercutien en el seu salari i que, a conseqüència de la inflació disparada, patia per arribar a final de mes. La virulència de la conflictivitat social –amb el pistolerisme dominant els carrers de Barcelona–, acabaria sent cabdal en la inestabilitat política d’un Estat ja en declivi pel fracàs dels intents regeneracionistes i que aquell any viuria un dels seus episodis més foscos amb la desfeta a la Batalla d’Annual, al Marroc.

La primera gran crisi d’aquell 1921, però, havia d’arribar abans. El 8 de març tres anarquistes catalans –Pere Mateu, Ramon Casanellas i Lluís Nicolau i Fort– atemptaven a Madrid contra el president del govern espanyol, el conservador Eduardo Dato. Des d’un sidecar adquirit dies abans a Barcelona i en plena rotonda de la Puerta de Alcalá, acabaven amb la seva vida a trets. El motiu? Que, malgrat que amb una mà havia fet gestos cap al moviment obrer –el seu govern va ser el primer a comptar amb un ministeri de Treball i en el passat ell mateix havia impulsat la llei d’assegurances de treball i la llei del descans dominical–, amb l’altra atenia les peticions de la burgesia i l’Església beneint la repressió contra el sindicalisme a Catalunya, representada sobretot en les figures de Severiano Martínez Anido –nomenat governador civil de Barcelona el 1920– i Miguel Arlegui –cap de la policia a Barcelona–. Tots dos van aprofitar la llei de fugues –reclamada per Anido i aprovada el gener d’aquell mateix 1921 per Dato– per eliminar desenes de persones fingint que intentaven escapar-se. La resposta de l’anarquisme va ser l’assassinat del president espanyol, que seria rellevat breument per Manuel Allende Salazar fins a arribar al govern de concentració d’Antonio Maura –amb Francesc Cambó com a ministre d’Hisenda–, després del desastre d’Annual.

La proposta de govern de concentració va ser el primer intent del rei Alfons XIII d’intentar frenar la crisi suscitada per la desfeta militar d’aquell agost al Marroc. Batejada després com el desastre, la Batalla d’Annual va ser un punt d’inflexió en la Guerra del Rif, que buscava controlar els rics jaciments minerals de la zona i darrere la qual hi havia, un cop més, interessos econòmics de particulars, entre els quals els de la família Güell, el comte de Romanones, el marquès de Comillas i el mateix Alfons XIII. Malgrat l’arrogància de la premsa madrilenya –que ridiculitzava com a “tribus bàrbares” les tropes dirigides pel general Abd el-Krim–, la pèssima estratègia de l’exèrcit espanyol –infradotat i mal ubicat sobre el terreny– va provocar una de les derrotes més dures de la història militar espanyola, amb prop de 15.000 morts, i una crisi política que acabaria portant dos anys després a la dictadura de Primo de Rivera, beneïda per Alfons XIII –acorralat després que l’informe Picasso l’esquitxés i el situés darrere del desastre militar per la seva estreta relació amb el general Manuel Fernández Silvestre– i amb l’aquiescència de la burgesia catalana.

La fi de la Mancomunitat

L’arribada de la dictadura suposaria la interrupció forçosa dels intents de Catalunya de guanyar autogovern, vistos sempre amb recel des de la resta de l’Estat i, com dèiem inicialment, un dels ingredients que van acabar de conformar el còctel per afavorir l’ascens de Primo de Rivera, que ni un mes després del pronunciament ja havia prohibit la senyera, havia fet obligatori l’ús del castellà a l’escola i havia prohibit els Jocs Florals. La fi, en definitiva, del projecte de la Mancomunitat, que ja sense Enric Prat de la Riba i amb Josep Puig i Cadafalch al capdavant, el 1921 encara continuava amb el projecte d’ampliació de l’autogovern i sota la consigna de “cap poble sense escola, telèfon i biblioteca” mantenia litigis amb l’Estat per la implantació d’una xarxa telefònica pública i pel model educatiu. Unes pugnes que aquells dies també van obrir debat recurrent dins del catalanisme entre els que defensaven la implicació en la governabilitat de l’Estat a través de la participació de Cambó en el govern de Maura i els que consideraven que això no es podia fer si no s’obtenien contrapartides clares. Les disputes acabarien escindint-se de la Lliga i creant Acció Catalana el 1922. Un any després de la mort de Dato, un any abans de la dictadura.