Miquel Oliver i Gregorio Luri: “L’escriptura no és un mitjà per comunicar idees, sinó per tenir-ne”

PalmaEls pedagogs Gregorio Luri (Azagra, 1955) i Miquel Francesc Oliver (Palma, 1958) no parlen de l’educació en abstracte. Aprendre, llegir, escriure i connectar amb el coneixement són per ells camins per ser ciutadans amb criteri, i això va més enllà de les novetats tecnològiques i de les necessitats del mercat laboral. Perquè del que es tracta aquí és de les persones i de la seva felicitat.

Si haguéssim d’assenyalar una habilitat essencial i transversal, seria la comprensió lectora?

— G.L. Durant molt de temps vaig pensar que la comprensió lectora n’era la clau. Ara crec que és l’escriptura. Per escriure bé cal certa comprensió lectora. Interpretem l’escriptura com a una forma de comunicació. Però no és un mitjà per comunicar idees, sinó per tenir-ne. L’habilitat escriptora és un signe de la capacitat d’enraonar.

— M.O. He estat mestre i, quan vaig anar a l’escola, vaig començar per l’escriptura. Des de petits, la base és aquesta. Després venen la lectura i la comprensió. I hi afegiria la connexió emocional amb el coneixement. Quan tenim aquesta connexió, som capaços d’aprendre el que sigui i dedicar-hi mil hores.

Què pesa més a l’hora d’aprendre, el quocient intel·lectual o el codi postal?

— G.L. El quocient intel·lectual no és una cosa fixa. La seva capacitat de creixement i de modificació no és infinita, però sí important. Si la cultura pot influir en el CI, el codi postal hi intervé. Però el realment determinant és el nivell cultural i, especialment, la competència lingüística. Hi ha una coincidència entre la complexitat lingüística de la família i el nombre d’adverbis d’afirmació i negació que sap un nen. Com més ric és el llenguatge familiar, més vegades sent paraules d’estímul. Com més pobre, més vegades sent paraules de restricció.

— M.O. L’escola és una institució fonamental per minimitzar les desigualtats. Però, de cada vegada més, l’educació no formal té molta importància. Per eliminar realment les desigualtats, l’escola hauria de començar a treballar també amb la família. Si feim que la família tingui un enriquiment cultural, seria un acompanyament de l’escola.

L’escola mata la creativitat?

— G.L. Si l’escola matàs la creativitat, les societats més creatives serien les societats sense escoles. El que passa és que hi ha moltes escoles i maneres d’aprendre. La creativitat és una qüestió de la qual tots parlem i, en realitat, no sabem com fonamentar-la. Ningú no sap com formar un Mozart. Sí que podem estimular la relació entre pensament convergent i divergent. La creativitat apareix sovint quan no se la cerca. Treballes en un problema i no trobes la resposta; quan l’abandones per fer una altra cosa, llavors apareix. Sembla com si el pensament convergent, concentrat, necessités el complement de la distracció per donar tot de si. I, al revés.

— M.O. El rol del docent és clau. A l’Estat espanyol, tenim un currículum molt tancat i el professional és poc valorat i potenciat. És més un proletari de l’educació. Això limita la seva creativitat i, en conseqüència, la que llavors es pugui potenciar a les escoles. El sistema educatiu limita molt les possibilitats de veure quines competències, actituds, habilitats i valors hem de potenciar en els alumnes. Però també hem de criticar les modes innovadores que fan coses malament.

Sembla que la innovació educativa no acaba de quallar. Què està fallant?

— G.L. El concepte d’innovació ha usurpat el concepte de bo, de millora. L’escola ha de buscar una millora de manera autònoma, crítica i reflexiva. Si entrem en el mecanisme de la innovació com a valor en si, ignorem que el mètode socràtic pot ser útil encara que tingui 2.500 anys d’antiguitat, i que el darrer mètode pot ser inútil si no satisfà les nostres necessitats. Es dona un fenomen curiós: si una cosa es planteja avui com a innovadora, ja no necessita justificar que és bona.

— M.O. Els docents ens hem de fer preguntes, hem de partir de la reflexió des de la pràctica i mirar de respondre les necessitats dels alumnes i de com s’ha de fer la feina. Cal un projecte col·lectiu, com a equip cohesionat. Hem de millorar permanentment, partint de la reflexió sobre quins alumnes tenim, i quin entorn sociocultural i quines possibilitats tenim nosaltres mateixos.

Se sol vincular l’educació amb la utilitat per al mercat laboral. No es perd el seu component humanístic?

— G.L. No podem educar contra el mercat laboral, seria absurd. Ara bé, tampoc no podem convertir l’escola en una oficina d’ocupació.

— M.O. Hi ha escenaris de futur que apunten a una escola de mercat, amb cada família muntant la seva formació. Ja passa. Les famílies que s’ho poden permetre picotegen fora de l’escola perquè el fill tingui una bona formació. L’escola com la coneixem ara quedaria per a la gent sense recursos. A més, les tecnològiques s’estan ficant en el món educatiu. Això és perillós i hem de donar-hi aquest valor humanístic. Per això és tan important que el docent tingui molta cultura. 

Recomanen

Històries sobre educació