L’estrany cas de ‘Joan Delilla’ i el senyor Estelrich

PalmaNascut el 1896 a Felanitx –vila excepcional en personatges irrepetibles, de Guillem Sagrera a Miquel Barceló– i menorquí d’adopció, Joan Estelrich –Joan Delilla o Turri-Cano, els seus pseudònims, i el segon, a més, malnom de família– ho fou tot en aquesta vida: periodista, escriptor, polític, editor, diplomàtic, amant, bon vivant, començant pel tradicionalisme, seguint pel catalanisme i acabant els seus dies, el 1958, a París, com a representant de l’Espanya franquista a l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura –Unesco. “El mallorquí més universal” del segle XX, segons Josep Melià. Fa cent anys, el 1922, posava en marxa la col·lecció de clàssics grecs i llatins en català Bernat Metge, que ha arribat fins als nostres dies.

Encara que l’havia conegut bé, fins i tot el cronista Joan Pons Marquès el feia menorquí, i fou el seu col·lega de Maó Joan Hernández Mora qui li revelà que era felanitxer, segons recull l’estudiosa de la seva obra Isabel Graña. Certament, Menorca, escenari de la seva joventut –el seu pare, guàrdia civil, hi fou destinat–, el marcà de per vida: Josep Pla, que li dedicà un dels seus Homenots –assenyalant “la dispersió” com el seu tret característic–, escriu: “Menorca fou el paisatge d’Estelrich –el seu paisatge secret, íntim”. Encara el 1940, a Madrid, expressa la seva nostàlgia: “He recordat Sant Antoni, Cales Coves, Santa Galdana; durant més d’una hora he estat vibrant d’emoció”.

Graña registra, de l’informe d’Hernández Mora a Joan Pons, les notes d’Estelrich a la seva formació menorquina: deu matrícules d’honor, deu excel·lents, cinc notables i cinc aprovats (dos en gimnàstica; després miraria de millorar, practicant-la cada dia). La filòloga Josefina Salord ha estudiat les seves correspondències amb un bon grapat de menorquins, al llarg d’anys: personatges decisius en la seva trajectòria, com –entre d’altres– el folklorista Francesc Camps Francesc d’Albranca o Josep Maria Ruiz Manent, fill de l’escriptor Àngel Ruiz i Pablo. Salord també recull les cartes intercanviades amb l’alcudienca Maria Verger, aleshores resident a Ciutadella i més tard directora de la Biblioteca de Terrassa, qui es va enamorar del felanitxer –sembla que sense gaire èxit.

Joan Estelrich, tot i que de gran es va engreixar, era un home d’un atractiu personal poc freqüent: “Pletòric i fascinant, de tarannà humorístic (...), gastrònom i refinat, bibliòfil (...), de gran èxit entre les dames”, el descriu Joan Perucho. L’escriptor Albert Manent el recorda el 1950, amb 54 anys –ja gran, per a l’època–, encisant “les dames de la reina de la festa” dels Jocs Florals de Santa Coloma de Farnés: “Les noies, sorpreses i afalagades, responien amb timidesa als afalacs, de vegades hiperbòlics, del mallorquí que alhora recitava poemes i es va posar a cantar, amb veu efectivament de tenor i una excel·lent entonació”.

Entre Cambó i March

El felanitxer fou, a més, una màquina de fer feina. “El més prolífic dels escriptors mallorquins”, a dir de l’erudit Josep Massot i Muntaner. Amb només quinze anys publica el seu primer article al mitjà integrista –el que ara diríem més o menys d’extrema dreta– Cruz y Espada; el carlisme fou la seva primera ideologia, assenyala l’historiador Bartomeu Carrió. Amb desset, com ha recollit Salord, apareixen a Llum Nova les seves versions en català de les odes III, IV, VII i XI d’Horaci –un avanç del que després seria la seva feina a la Bernat Metge– i dirigeix una nova publicació, la Gaceta de Menorca. Afegeix Graña que aquesta la va fer possible, des de Mallorca, Jeroni Massanet, creador del Foment del Civisme –amb qui col·laboraria, també, Francesc de Borja Moll. Massanet li ofereix dirigir el diari de nova creació La Vanguardia Balear, creat el 1914, la qual cosa suposa la seva tornada a Mallorca.

Amb la fundació del Centre Regionalista i de La Veu de Mallorca, Joan Estelrich es converteix en un referent essencial d’un nou nacionalisme, nítidament catalanista i vinculat al que a Catalunya representa la Lliga Regionalista. “Balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular”, expressa el 1917. A Mallorca, afirma, s’ha d’escriure en català: “El castellà només s’usa per fer reporterisme o cursilisme”. Rebutja les acusacions de “no escriure en ‘mallorquí’ [dialectal]”, ja que el que desitja és “la màxima perfecció literària per a la llengua”; de “separatista”, quan el que proclama és “la llibertat sagrada dels pobles”, i de propugnar “la dominació administrativa” del Principat, quan “hem treballat per l’autonomia íntegra de Mallorca”. El Heraldo de Madrid alerta el 1918 sobre “una joventut desespanyolitzada” a les Balears, en la qual “es distingeix un jove anomenat Joan Estelrich, molt perillós per la seva constància, constants feines i maquiavel·lisme”.

El poeta Josep Carner li presenta el 1917 el líder de la Lliga, Francesc Cambó, i aquesta serà la seva influència més marcada; tot i les desavinences, com quan Estelrich, desorientat davant del cop d’estat del 1936, escriu: “Cambó està contra mi com una rata emmetzinada”. Estelrich era, amb Ferran Valls i Lluís Nicolau d’Olwer, un dels tres candidats a prendre el seu relleu al front de la Lliga, segons Cambó mateix. De fet, fou diputat de la Lliga per Girona. Graña apunta també una breu vinculació a Eugeni d’Ors, amb qui compartí un viatge per Portugal.

L’hiperactiu Estelrich posa en marxa el 1919 “una de les seves obres més desconegudes i de més ambició”, com les qualifica Graña: les Oficines d’Expansió Catalana, “que tenien com a objectiu fonamental afavorir i donar a conèixer la cultura catalana a l’estranger”. És a dir: el que fa, un segle més tard, l’Institut Ramon Llull. “No passarà molt de temps i tindrem antologies” de la poesia catalana “en italià, anglès, portuguès, francès i danès”, pronostica el felanitxer en carta a Joan Alcover.

El 1921, el financer Joan March crea a Palma un nou diari, El Día –essencialment, per servir als seus interessos– i n’ofereix la direcció a Estelrich, de només vint-i-cinc anys. Però tan sols en queda al front uns mesos. Un aspecte fonamental és l’enemistat de March amb Cambó, qui, quan fou ministre d’Hisenda a les ordres del mallorquí Antoni Maura, fins i tot intentà “tancar March a la presó per contraban de tabac”, segons el periodista Jordi Fortuny, sense aconseguir-ho. El malnom d‘”últim pirata de la Mediterrània” sembla que fou Cambó qui l’hi posà.

Europa i Formentor

Francesc Cambó tenia reservada una nova empresa per a Estelrich: fer-se càrrec de la Fundació Bernat Metge i, per tant, de la col·lecció del mateix nom, destinada a publicar en català els clàssics grecs i llatins. Era una idea que ja havia proposat el filòleg d’Alaior resident a França Josep Miquel Guàrdia, qui, a més, traduí al francès Lo somni del mateix Metge. No és estrany que el felanitxer demanés als seus amics de Menorca informació sobre Guàrdia, com ha recollit Salord.

Aquella iniciativa, però, no fou del gust d’una de les màximes personalitats de la nostra cultura: Antoni Maria Alcover, a qui Estelrich professava un respecte reverencial –des de Menorca li havia remès prop de tres-centes paperetes per al Diccionari català-valencià-balear, recull l’investigador Joan March. Segons l’historiador Miquel Batllori, per a Alcover, l’home de confiança de Cambó no era prou competent per a aquella tasca. Tampoc no li agradava que, entre els col·laboradors, hi hagués l’anticlerical Gabriel Alomar. Ni que el primer títol publicat fos De rerum natura del “totalment pagà i epicuri Lucreci”. Però tampoc en aquest cas podem perdre de vista la influència de Cambó, que va arribar a qualificar Alcover de “traïdor” a la seva ecara, per haver acceptat una subvenció del govern central per poder continuar l’elaboració del Diccionari.

La vessant europeista –aleshores pionera– fou una altra de les múltiples d’Estelrich. Segons narra l’historiador Guillermo Pérez Casanova, s’oferí a l’austríac nascut al Japó Richard Coudenhove-Kalergi, fundador de la Unió Paneuropea –el somni d’un continent unit–, per constituir-ne una delegació a Barcelona. Al Congrés de Basilea, el 1932, participà com a únic representant d’Espanya. No és estrany que després reconegués que “els paneuropeus érem quatre, ni més ni menys”. El març del 1931, Estelrich fou l’ànima de la Setmana de la Saviesa a l’hotel Formentor –la primera de les mítiques trobades que havia d’acollir aquest establiment–, amb la presència de personalitats com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Ramón Gómez de la Serna o el filòsof Hermann Keyserling.

Els dietaris d’Estelrich –el cop d’estat del 36 el sorprengué de viatge per Itàlia– reflecteixen el seu desconcert. “No podem desitjar ni el triomf dels sublevats ni menys el del Govern, que implicaria el triomf immediat dels marxistes”. “Lluita entre feixisme i comunisme” –el de Stalin–, sense terme mitjà. No pot sofrir les proclames radiofòniques de Queipo de Llano. Confiant a poder aportar alguna cosa a la recuperació catalana després de la guerra, també amb el seu suport al franquisme seguia Cambó. A dir de Josep Melià, aquest representa “el cisma crucial que també escindí la seva vida en dues meitats èticament inconciliables”: d’aquell Joan Delilla que reivindicava l’autonomia el 1917 a delegat de l’Espanya franquista a la Unesco a París, on el trobaria la mort el 1958. Ell, que digué de si mateix que era “el menys enigmàtic dels homes”.