Josefina Salord: “L’estructura autonòmica ha jugat en contra de la nostra identitat cultural”

PalmaHa dedicat la vida a estudiar, reunir, filar i difondre la història cultural de Menorca. Josefina Salord Ripoll (Ciutadella, 1955) ha rebut el darrer premi Ramon Llull. Ella l’entén com un reconeixement al vessant col·lectiu de la seva activitat i no es cansa de dir que el millor del premi “és l’alegria de tanta gent que l’ha sentit molt seu”. Filòloga de formació, professora de Llengua i Literatura catalanes, és cofundadora de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), del qual ha estat la coordinadora científica fins que es va jubilar. Amb un currículum d’estudis, activitats, publicacions i reconeixements inabastable per a les pàgines d’un diari, aquesta dona transmet la mateixa passió que el primer dia, potser més. I no s’atura.

Es diu que Josefina Salord du tota una illa dins el cap.  

— [Riu] Això ho diu en Pere Antoni Pons. És exagerat. Però puc dir que ho pretenc, que és el somni que m’acompanya des de molt jove. La història cultural de Menorca m’encantaria tenir-la sencera dins el cap, però això és molt ambiciós. Sovint cont que, quan tenia 9 anys, vaig descobrir a casa la Història de Menorca de Joan Benejam Saura. Em va agafar una tristesa profundíssima perquè, sense gens de consciència de res, però sí sabent que vivia un món franquista, vaig pensar que d’allò jo mai no en sabria res. Vaig viure tota la meva formació franquista sabent que el Règim bandejava i arraconava la realitat menorquina.  

Consciència i passió amb Menorca sempre al centre. 

— La meva passió eren els llibres, la literatura. Volia anar a estudiar a Barcelona, ho tenia mitificat, amb motiu. A Barcelona em vaig alfabetitzar, hi vaig aprendre a escriure en català. I vaig tenir molt clar que dins el món de la literatura catalana en el qual jo em situava, la feina que havia de fer era Menorca. Sempre dic que en va ser clau que el primer any de Barcelona em varen fer arribar l’article de Jordi Carbonell ‘La cultura a Menorca’, publicat a Serra d’Or el 1964. És la primera visió estructurada de la història cultural de Menorca. Hi vaig veure el mapa i la realitat que ens havien amagat. M’hi vaig abocar. 

Com es fa per construir una història cultural? 

— Per poder fer-ho, has de comptar amb estructures i amb uns companys de viatge. En solitari, no arribes gaire enfora. D’estructures, a Menorca, has de parlar de l’Enciclopèdia de Menorca, que el 1979 ja publica els primers fascicles, i de l’IME, que es crea el 1985 i es posa en funcionament el 1986. A més, jo vaig tenir molt bons mestres, sobretot dos: Joaquim Molas, que em va ensenyar un mètode, i Josep Massot i Muntaner, de qui vaig aprendre molt del seu rigor. Massot, tot i tenir una cultura catalana completíssima, ha centrat molt la seva investigació en el món mallorquí. Això també em mostrava un camí. En tot cas, sempre hem volgut construir la història cultural de Menorca com qui fa un edifici, posant-ne els fonaments i després aixecant la casa, fent-la cada vegada més completa.

Quan deis de construir una història cultural, de quina part de la cultura parlau, tan àmplia com és?

— Per la meva formació, és una història cultural centrada en els textos. M’interessa tot el que han escrit sobre Menorca els menorquins i els no menorquins.

Per què és singular la història cultural de Menorca?

— Menorca, després del món medieval i fins al XVII, té una història d’illa petita, pobra, amb alguns textos molt valuosos, però no havia pogut excel·lir en res. Menorca excel·leix durant el segle colonial, que és quan es pot obrir a Europa des de la llengua pròpia. La riquesa del món il·lustrat menorquí és impressionant. Aquí hi havia una feinada immensa a fer per estudiar-ho i donar-ho a conèixer. Som moltes les persones que hi hem treballat. En tot cas, la grandesa d’aquesta Menorca explica també les misèries contemporànies, perquè aquella illa tan potent és la que després es veurà castigada en el XIX i la que patirà, la darrera, el procés de castellanització. En la Renaixença, quan els altres territoris de parla catalana es posaven a caminar, a recuperar, Menorca reculava. La cultura menorquina del XIX està marcada pel procés de castellanització, en el millor dels casos per tenir una literatura molt dialectal. El procés de recuperació de Menorca no s’inicia fins al 1900. I la Guerra Civil l’escapça. I aquí sí que tots ens trobam allà mateix.  

L’IME, com a gran centre del coneixement a Menorca, ha mantingut l’esperit de la seva fundació. Com el definiríeu?

— L’IME es crea amb la voluntat clara que sigui la institució que construeixi coneixement de i des de Menorca. Es va estructurar d’una manera molt acadèmica, amb el referent de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquí hi ha la gran diferència: Menorca no té universitat, hi ha la UIB però no de la mateixa manera, i Menorca se sent responsable de construir aquest coneixement en col·laboració amb el món universitari, institucional i des d’una perspectiva oberta. Locals sí, localistes no.  

Les Illes Balears són una comunitat cultural?

— Sense cap dubte. Som comunitat cultural, tenim una llengua, una cultura, però el fet de ser illes ha determinat trajectòries culturals i dinàmiques econòmiques diferents. Ara sembla que tots ens hem retrobat embarcats en el vaixell del turisme. En tot cas, ens hauríem de demanar com ho hem de fer per estructurar aquesta comunitat cultural. Estructurada, no la tenim. 

Enguany que tots celebram l’Any Joan Fuster, com veis la seva idea de Països Catalans?

— Fuster va significar un bot qualitatiu del qual vivim ara. El problema és que el terme Països Catalans, que és molt vàlid, ha despertat urticària en els que en darrer terme no juguen a favor de la nostra llengua i la nostra cultura. Per la nostra banda, la relació entre els territoris de cultura catalana és del tot insuficient, perquè també s’ha fet tot perquè sigui insuficient. L’estructura autonòmica ha jugat en contra de la nostra identitat cultural, que és el que es pretenia. S’han volgut crear territoris estancs, i el camí és rompre aquests compartiments a partir de propiciar el coneixement mutu que, de moment, és molt insuficient.

Hi veis qualque perill a Menorca ara que l’illa és assenyalada entre l’elit del comerç de l’art?

— El perill és que això es desbordi i que li tregui a Menorca una naturalitat que encara conserva. Totes les naturalitats són fràgils. Caldrà recórrer a l’autoestima menorquina, que és forta, perquè el que ens ve de fora té molt poder. Però a Menorca no hi ha una actitud embadalida, hi ha autoestima i orgull del bo. Per mi, Menorca és un món. Els menorquins no la sentim petita, l’illa. De fet, des de Menorca, vivim el món.