L’'Eugenio Oneguin' de Loy, una exhibició de tot

Les direccions artístiques o són controvertides o no són. La de Christof Loy ho va ser l’any 2023 a Barcelona i ho és en aquests moments a Madrid. Loy ha remarcat les característiques dels personatges sense trair l’original, però a més compleix amb dues premisses bàsiques per a no estar-hi en contra. La història, el bessó de la narració, brilla amb llum pròpia i transcorr fluida. En cap moment esbocina la columna vertebral de l'argument i a més no interfereix gens ni mica en el treball dels protagonistes. A partir d’aquí, la lectura de Loy és tan vàlida com qualsevol altra, perquè serveix per entendre a la perfecció aquest petit gran decàleg de l’amor i el desamor, de l’amistat, del penediment, de la fidelitat, l’honor, la frivolitat o la vanitat dels diferents estereotips de la condició humana reflectits en els personatges de la història original de Puixkin i de la readaptació de Loy.

“Em sembla que estic dotat per expressar amb música, de manera verídica, sincera i senzilla, els sentiments i els estats d’ànim suggerits per un text”. Gustavo Gimeno va ser l’encarregat de corroborar aquestes paraules del compositor i va fer que rere les seves indicacions l’orquestra del Teatro Real sonàs amb la vehemència que es requereix per donar vida a tota una caterva d’esdeveniments, marca de la casa, és a dir, una orquestració impecable i d’una bellesa que sempre et transporta on cal, ja sigui tant dins la cuina d’un casal senyorial com a un escenari blanc, minimalista i intemporal per a tan pulcra, autèntica i rigorosa resolució. Una simbiosi perfecta entre textos i música més enllà de l’embolcall.

A més a més, el repartiment va fer una immensa exhibició de tot. Tant vocalment com dramàticament els tres protagonistes de tan brutal i delicat triangle, Tatiana, Oneguin i Lenski, interpretats per Kristina Mkhitaryan, Iurii Samoilov i Bogdan Volkov, varen lluir les millors gales possibles. Així, la primera va interpretar l’escena de la carta, una autèntica marató, amb tanta delicadesa com color, un fraseig incontestable i un saber estar dins el personatge que aportava tota la credibilitat necessària. Per la seva banda, qui dona nom a la narració, executà una metamorfosi impecable, polivalent i poderós a la seva aparició i enfonsat a la darrera escena amb una eficàcia imponderable. Cert que la gran estrella de la nit fou ella, però no ho és menys que Bogdan Volkov, com a Lenski, una mica més apaivagat al seu arioso del primer acte, potser es reservava per cantar un Kudá, Kudá, també conegut com l’ària de Lenski, meravellós, amb el qual aconseguí el més fragorós aplaudiment de la vetlada. 

Tot plegat, res a dir, i tan sols afegir que Victoria Karkacheva fou una Olga molt acurada, el Monsieur Triquet de Juan Sancho, sòlid i divertit, impecable, vestit, disfressat de Joker. I què? El cor, no cal dir que tornà a exhibir versatilitat, volum i textures. Què més es pot demanar?