'Reis del món': L’èxit abans de l’estrena

PalmaSegurament estam davant l’estrena més important dels darrers anys. Una afirmació força discutible per subjectiva, però el que no ho és gens és el fet d’haver d’augmentar el nombre de funcions molt abans de l’estrena. Un èxit, un esdeveniment indubtable, com ho és el que ha perseguit l’original des del dia que va arribar a les llibreries i que molt probablement revifarà les vendes després del seu passeig triomfal pel teatre Principal, on flameja la banderola d’entrades exhaurides. Hauria de figurar el títol de l’obra, com a mínim a la primera línia d’aquesta crònica. No està fet per crear misteri, ni de bon tros. Està fet tan sols perquè qui més qui menys sap que del que parla aquest paper és de la versió teatral de la novel·la de Sebastià Alzamora, Reis del món.

Un tête à tête entre dos personatges universals, a anys llum de la seva Santa Margalida natal. Són Joan March i Joan Mascaró. Dos savis que, tot i utilitzar i dirigir el seu talent envers direccions tan diferents, varen viure unes vides gens paral·leles, ans al contrari, entre moltes circumstàncies perquè la seva mútua admiració va fer que es creuassin en més d’una ocasió. Són aquests episodis i confluències les que varen servir a l’autor per esbrinar i imaginar com podia haver estat la relació entre aquests dos paisans i coetanis, tan antagònics com complementaris, un model perfecte per explicar el yin i el yang. I que ningú pensi què són l’un i l’altre. Tot va començar el dia que Sebastià Alzamora va saber de l’existència d’un captaire, que no era altre que Martí Mascaró, el fill de l’humanista, però aquesta és una altra història. O no.

Millor elecció resulta impossible

El teatre Principal va posar tots els mecanismes al seu abast fins a aconseguir fer realitat l’adaptació teatral de la novel·la. Va encarregar l’adaptació i la dramatúrgia al reconegut Josep Maria Miró i la direcció a José Martret. El que crec que era clar des d’un principi era qui seria Joan March, Toni Gomila, mentre que la resta va haver de passar càsting. Millor elecció resulta impossible. Qualsevol altra potser podia igualar el resultat, però en cap cas millorar-lo. Jordi Figueras és Emili Tremulles, el fidel lacai i palafrener de l’il·lustre delinqüent, a qui alguns també anomenen financer. Una interpretació que tan sols es pot titllar d’impecable, sense màcula, fins al punt que neix secundari i esdevé també gran protagonista, arrodonint la peça amb la darrera escena entre ell i Mascaró, la que més fa pensar en qui és què.

Blai Llopis, superior en els seus registres amb els quals perfila Joan Mascaró i Fornés, el traductor a l’anglès del Baghavad Gita, entre altres publicacions, professor a Cambridge i capaç d’embadalir amb la seva bonhomia i saviesa fins i tot els Beatles, però també queda clar que tots, sense excepció, tenim cara i creu. Carme Conesa és bàsicament Kathleen Ellis-Mascaró, brillant i poderosa des de l’ombra del seu marit, tant en el dibuix del personatge com la interpretació, però també és Elionor, l’adúltera esposa del “financer, polític i banyut empresari”, un moment que no està ben resolt a causa de la intrincada dramatúrgia, perquè ve de ser una massa endiumenjada prostituta. Possiblement l’única hipotètica errada d’aquest tetris tan difícilment encaixable.

El repte d’una adaptació tan ambiciosa com envitricollada, des d’una narració amb tants capítols de l’existència d’ambdós protagonistes, s’ha assolit amb nota i sense fer concessions ni gairebé retallades. La història de Reis del món és complexa i l’estructura, farcida de caires i racons. Per això, s’ha de ponderar la feina, arrodonida amb un espai escènic signat per Rafel Lladó, que ens proposa un habitacle esbaldregat que va girant per canviar la ubicació: un paisatge enrunat, metàfora de la destrucció i les guerres en les quals ‘col·laborà’ l’escassament escrupolós ‘empresari’; des del Rif, amb les armes que va vendre al cabdill Abd-el-krim, contra l’exèrcit espanyol; la Segona Guerra Mundial i, per descomptat, també hi és la seva ‘participació’ en la Guerra Civil espanyola, o la bomba que va fer partir d’Anglaterra a Martí o la referència a una actualitat tossuda. L’espai sonor corre a càrrec de Jaume Manresa, la garantia; i la videocreació, a Toni Bestard, una altra. Grinyolen una mica el “si vas a Calatayud” de March i l’escena de la prostituta. Potser era per alleugerir tanta densitat, però dins un context tan ampli i atapeït, la cosa queda en pura anècdota.