Albert ‘Tuco’ Martín Martín: “Amb l’experiència, veus les fotos abans que passin”

PalmaAlbert ‘Tuco’ Martín Martín (Granollers, 1981), català accidental. El seu pare era de Torrox, Màlaga, i la mare, de Zamora. Ella treballava a la Bimbo; ell, a la Camp, fent detergent. El d’Albert és per Albert Hammond (la mare n’era fan); el de Tuco per Albertuco. Tenia un any quan tornaren a Andalusia. Es dedicarien la resta de la vida a la restauració. A la costa de Torrox tenien el bar El Quinto Pino, un entorn perfecte perquè el fill deixàs a lloure el seu caràcter extravertit. Després de passar per Màlaga capital i Barcelona per estudiar Comunicació Audiovisual, Tuco Martín va acabar de càmera de televisió a Mallorca. Dins l’escena rock de l’illa no hi ha qui no el conegui. Encara que costi distingir-lo per la rigorosa etiqueta negra que imposa la militància en el Metal, és una presència habitual als fossats i escenaris sempre que es preveuen decibels. Ningú no té més terabytes d’història gràfica del rock dur mallorquí, del fet aquí i del que ha estat de pas.

Ens citam amb Tuco Martín en Es Gremi, un dels escenaris on ha fet més fotografies. També és aquí on es duen a terme els concerts de Deathlight Music, la promotora de metal extrem de la qual forma part.

Com va entrar la música heavy a la vostra vida?

— Això, el meu oncle Placi. Sempre. Va ser ell, el típic heavy de la vella escola, de tota la santa vida. Era el menor dels germans de la meva mare i sempre m’he duit molt bé amb ell. Em duia als bars, em presentava els seus col·legues. Jo era encara un nin i allò em feia molta gràcia. I va ser ell qui em va començar a dir: “Escolta això, escolta això altre”. Un dia em va dir: “Mira quin directe, del 1981 com tu”. Era el No Sleep ‘til Hammersmith, de Motörhead. Em va volar el cap. Des de llavors he estat de Motörhead tota la vida.

I la fotografia?

— Sempre m’han agradat les càmeres. Sempre n’he tingut a les mans, les típiques càmeres aquestes petites i primes, d’aquelles que ta mare et feia fotos i et tallava el cap perquè tenien defectes de paral·laxi i el que veies i el que sortia no era el mateix. Em cridaven l’atenció. Jo volia estudiar Periodisme, equivocadament, perquè pensava que aquesta era la manera de fer coses als mitjans, fins que una amiga meva em va fer veure que jo no volia escriure. Jo ni sabia que existia Comunicació Audiovisual. Imagina’t com n’estàvem, de perduts. Gràcies a aquesta amiga vaig fer la carrera a Màlaga i després, a Barcelona, vaig fer el curs general de l’Institut d’Estudis Fotogràfics. Un dia, un col·lega de carrera em va telefonar des de Mallorca perquè necessitaven gent. Era un divendres i el dilluns vinent ja era a l’illa fent feina.

Va ser a Barcelona que vàreu començar a fer fotografies de concerts?

— El punt clau va ser quan vaig entrar a treballar per alguns mitjans com Mondosonoro i Rock Estatal. Hi vaig començar de rebot: un dia, un amic havia de cobrir un concert i el fotògraf no hi va podia anar, i em va cridar a mi, que havia fet coses semblants per amor a l’art. Va ser la primera vegada que vaig publicar a Mondosonoro, cobrint un festival pop a Sant Adrià de Besòs [somriu].

Els fossats han canviat molt de llavors ençà: ara hi ha moltes més càmeres.

— El canvi va venir amb el pas de la fotografia analògica a la digital. Les càmeres són de cada cop més potents, més intel·ligents, i la gent, a més, sap editar. Abans tenies un rodet de 36 fotos i amb una sensibilitat baixa. Te l’havies de jugar. El que dispar ara no té ni punt de comparació amb el que feia abans. Record haver anat a festivals amb rodets i potser al cap de cartell n’hi dedicaves només un, perquè d’allà t’havia de sortir el sou. Amb l’altre rodet de 36 et feies quatre bandes, així que havies de disparar molt bé. I si era de dia encara era fàcil, però de nit... No era tan senzill com ara. Ara no és que sigui fàcil, però és que abans t’ho havies de pensar molt, cercaves el moment. Amb l’experiència, comences a preveure coses. No saps per què, però veus les fotos abans que passin.

Com condiciona la música la qualitat de les imatges? Hi ha una correlació?

— És més senzill que et surtin fotos bones si el concert és bo, però també depèn de l’estil. He anat a concerts amb un rodet de 36 i m’han sobrat fotos perquè tanmateix sabia que no en trauria res més del que ja tenia. Si el concert és potent, hi ha bones llums i bona infraestructura, és més fàcil que et surtin imatges espectaculars. Però també he tret fotografies brutals de concerts dolents. Les fotos no sempre fan justícia a la música.

Blanc i negre sempre, no?

— Sempre! Dispar a color, és clar, però el meu blanc i negre em flipa. No ha estat intencionat, però supòs que com que tots vàrem començar en blanc i negre i ja n’he trobat el meu... Jo sé disparar per aquell to en concret. Quan veig la llum que hi ha, ja sé quines fotos quedaran bé.

Amb molts de grups locals, hi teniu una complicitat considerable, quasi de membre honorífic.

— Després de tants d’anys, molts són amics. I també és molt més senzill fer fotos perquè ja no se’ls fa estrany que hi hagi una càmera al voltant. Arriba un punt en què sé que ni em veuen.

Així i tot, insistiu a pagar la vostra entrada...

— Als concerts locals, sempre. És un acte de fe.

Mai us heu plantejat professionalitzar-vos?

— Dedicar-se a la fotografia de concerts en aquest país ho fan quatre o cinc i és gent molt top, que a més viu a la Península i tenen més facilitats per desplaçar-se. I després hi ha gent que no viu exclusivament de la fotografia de concerts. No està prou ben pagat. Ross Halfin va viure una època brutal i només d’arxiu deu treure un bon sou, però ara és molt més complicat.

Em fascina que sempre hi hagi aquest element entre la música i vós, que escoltau la música a través de la càmera...

— Però és que és des d’on ho gaudesc més. A més, jo em moc molt. Em trob col·legues entre el públic, ball una estona, faig una birra i tot seguit estic damunt l’escenari fent fotos. No m’atur. Surt, entr. Em costa molt estar aturat. Ho visc d’una manera més intensa. De fet, veig el concert des de tots els angles, i més quan organitzam el concert nosaltres, que recull els músics a l’aeroport, els duc el càtering, els faig fotos, dormen a casa…

Parlau del vostre treball amb la promotora Deathlight Music. Què significa per a vós?

— La millor manera de perdre doblers [riu]. És com una ONG d’aquestes dels nins de l’Àfrica, però amb heavies. És apadrinar l’escena extrema en una illa que no dona. Però, bé, hi estam ficats gent molt compromesa que creim en això i intentam dur concerts potents de metal extrem a Mallorca. En la majoria de casos, hi perdem, però hi ha gent que ve a qualsevol cosa que organitzam. Dels concerts que hem organitzat amb Deathlight sobretot en record el de Cannibal Corpse, per com va sonar i per la dimensió de la banda, o quan varen venir Brujería, que és un dels meus grups fetitxe. Vaig dur Juan Brujo amb el meu Seat Ibiza. Flipava.

Sou capaç d’anar a un concert sense la càmera?

— Sí, però el que no puc evitar és fixar-me en la llum, els gestos... veure la foto.