L'altre Gabriel Alomar

PalmaPotser actualment no és tan reconegut com el seu oncle, Gabriel Alomar i Villalonga (1873-1941), destacada figura de la política i la literatura. Però l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar Esteve fou també una personalitat de primer ordre: redactor del Pla General de Palma del 1943, dissenyador de la avinguda de Jaume III i dels jardins de l’Hort del Rei, creador del Museu de Muro, investigador de la història medieval mallorquina, amic de Joan March i la seva família, membre d’organitzacions europees i internacionals i defensor del patrimoni. El recordam ara, quan es compleixen 25 anys de la seva mort, el 25 de desembre del 1997.

Va néixer a Palma el 28 d’octubre del 1910. L’altre Gabriel Alomar, el polític, era cosí germà del seu pare, i diu d’ell l’arquitecte, a la seva autobiografia, Memorias de un urbanista, que “ha tingut una gran influència sobre la meva vida intel·lectual”. Entre els cosins “existia un afecte veritablement fraternal. Quan era a Palma, venia gairebé tots els vespres d’hivern a passar la vetllada a ca nostra”.

Amb només 25 anys, Gabriel Alomar Esteve fou un dels signants, el juny del 1936, de la Resposta als catalans dels intel·lectuals mallorquins al Missatge que des de Catalunya els convidava a col·laborar per la cultura comuna. El mes següent es produïa el cop d’estat, que triomfà a Mallorca, i aquella Resposta generaria problemes als seus participants. En acabar la Guerra Civil, Alomar estava destinat a Pamplona amb el grau d’alferes, i “no em volgueren ascendir perquè tenia la ‘taca’ d’haver estat uns dels signants”, recorda.

En aquell primer franquisme, el jove arquitecte va haver de fer de defensor –sense gaires possibilitats– d’enemics del nou règim sotmesos a consells de guerra. Entre ells, dos capellans: Jeroni Alomar, “familiar llunyà meu”, que fou afusellat tot i la seva condició eclesiàstica, “i un altre de Bunyola anomenat Rosselló que va salvar la vida però va haver de complir uns quants anys de presó. No cal dir que aquestes sentències eren terriblement injustes”.

“En cap moment –assegura a les seves memòries– vaig renunciar a les meves conviccions liberals, democràtiques i autonòmiques”. Però se les va haver de reservar per a ell mateix, gairebé quaranta anys. De la seva designació com a comissari del Patrimoni Artístic estatal, el 1963, subratlla el seu caire “consultiu, sense rang polític, la qual cosa ja m’anava bé, perquè jo no estava d’acord amb el règim per qüestió de principis”. Als anys setanta, encara al franquisme, Alomar, amb Marià Villangómez i Miquel Alenyar, era un dels convidats a les activitats de la jove Obra Cultural Balear (OCB), segons recull l’historiador Joan Mas Quetglas.

Joan March i Salvador Dalí

Cap al 1940, Alomar, amb la seva esposa i fills, s’instal·lava en una casa al barri de Gènova que abans havia estat propietat de Ramón Franco, el germà republicà del dictador, i de Natacha Rambova, qui fou dona de Rodolfo Valentino. Més tard viurien a Son Armadams i des del 1953, a la casa planejada per ell mateix al carrer de Sant Alonso. El 1941 s’inicià la seva llarga col·laboració i amistat amb el financer Joan March i la seva família, per als quals va dirigir la remodelació de la finca de S’Avall. Fou cap del Servei d’Arquitectura de l’empresa d’energia FECSA, de la qual era president Joan March (fill).

El mateix 1940, l’Ajuntament de Palma va convocar un concurs, l’objectiu del qual era un pla d’ordenació, i Gabriel Alomar el va guanyar: va ser el Pla General del 1943, vigent fins al 1963. Eren 12 intervencions d’allò que ara diríem d’impacte, per fer accessible la ciutat vella al que semblava el vehicle del futur: l’automòbil. D’aquestes, només dues s’arribaren a posar en pràctica: l’avinguda de Jaume III, ara una artèria essencial, i la plaça de l’Olivar, amb el seu mercat, que des del 1935 esperava a ser edificat. Mentrestant, es feia servir la plaça Major per al mercat.

L’arquitecte Martí Lucena i el ja desaparegut historiador de l’art Miquel Seguí es mostren prou crítics amb aquestes dues actuacions, ja que “suposaren una radical transformació de l’entorn”. De Jaume III, assenyalen “la seva nul·la atenció a la trama preexistent”. De fet, les bases del concurs preveien la demolició del puig de Sant Pere i la Calatrava. Alomar no estava d’acord amb aquest atemptat: “Em vaig veure obligat” a incorporar aquella mesura al seu projecte, si bé “convençut” que mai no es posaria en pràctica, com així ha estat –afortunadament.

El que no va poder evitar va ser la construcció d’habitatges per a militars, que ompliren de terra el fos del Baluard del Príncep. Alomar considerava “un disbarat destruir un espai monumental tan bell” i va proposar al batle un intercanvi de terrenys, però la proposta no arribà a bon terme –si bé aquells habitatges acabarien per esbucar-se, el 2007. Sí que va poder aturar, en canvi, la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil a les murades d’Alcúdia.

Alomar confessa sentir-se “secretament avergonyit” de les seves creacions a Jaume III pel seu “anacronisme”, si bé puntualitza la dificultat de trobar materials adients a l’Espanya de postguerra. L’empresa constructora –assenyala el col·lectiu Palma XXI– fou Edificios y Urbanizaciones S. A., “establerta uns anys abans per Alomar juntament amb l’arquitecte Josep Ferragut i altres persones”. Ferragut era, per a Alomar, “excel·lent company i amic de sempre”. L’obra la va finançar Joan March, “a canvi de quedar-se amb el 50% de les accions. Un pic acabada la urbanització (...), March va vendre els solars que li corresponien”.

Des del 1943, en què ho va fer a Puerto Rico, Gabriel Alomar fou un viatger infatigable, que aprofitava els desplaçaments per aprendre, investigar, establir contactes, fer conferències o participar en congressos. El desembre del 1948, a Gibraltar, conegué Salvador Dalí, “amb qui em lligaria una cordial amistat”. L’arquitecte mallorquí li va dissenyar un estudi a Port Lligat: un icosaedre, de vidre i plata, amb una olivera dins i tapissos penjant –“que amb els mitjans tècnics de l’època era irrealitzable”.

Joan Carles i el catalanisme

En aquell entorn endarrerit de la dictadura, Alomar fou pioner en alguns aspectes. Ja el 1954, feia servir el terme ‘ecològic’ en un dels seus articles. Qualifica de “lamentable i escandalosa” la desaparició de les zones verdes que preveia a Palma el seu planejament, envaïdes “per l’edificació especulativa sens dubte il·legal”, amb “la complicitat interessada i a penes encoberta de certs regidors i tècnics municipals”. També acusa “alguns polítics” del règim, “especuladors ells mateixos”, de fer fracassar la Llei del sòl del 1956, que “proporcionava armes contra l’especulació”.

Fou un article seu a Diario de Mallorca, el 1974, el que donà la veu d’alarma sobre el desastre que s’estava perpetrant al peu de la Seu i generà el moviment ciutadà per a la construcció d’una veritable zona verda, l’actual parc de la Mar. A l’epíleg de les seves memòries, el 1986, ja avisa de la “desertització progressiva”, “esgotament dels recursos naturals” i “contaminació de l’aire, de l’aigua i fins i tot del sòl”. Sí, és això que ara diem canvi climàtic.

Cap a començament dels seixanta, el matrimoni Alomar es va plantejar cedir a l’Estat una propietat seva al carrer Major de Muro, perquè fos un museu –actual Secció Etnològica del Museu de Mallorca. Per suposat, ell va continuar amb la seva activitat professional, amb obres a Palma com la Casa de Cultura –actual Arxiu del Regne de Mallorca–, l’Estudi General Lul·lià o els jardins de l’Hort del Rei.

En aquells anys en què el franquisme, per la seva condició de dictadura, era exclòs dels organismes internacionals que només admetien sistemes democràtics, Gabriel Alomar Esteve, un europeista convençut, participà en els fòrums més rellevants de l’urbanisme i el patrimoni. El 1964 intervingué en la fundació del Consell Internacional dels Monuments (Icomos) i assistí a la primera reunió del Comitè dels Monuments del Consell d’Europa. També fou president de l’Associació Espanyola d’Amics dels Castells i membre del consell executiu de la federació conservacionista Europa Nostra.

El 1970, Alomar tractà el llavors príncep i hereu de Franco Joan Carles de Borbó, de qui diu: “Em produí una impressió excel·lent” i “parlava el castellà amb lleuger accent estranger”. Poc abans, en una reunió a Brussel·les, havia assegurat al llavors primer ministre belga que el príncep era “l’únic camí per a la transició de la dictadura a la democràcia”. En mostrar-se escèptic el premier sobre la dificultat de restablir una monarquia a l’Europa dels setanta, l’arquitecte mallorquí li va respondre que restablir una república “era encara més difícil”.

Amb l’arribada de la democràcia i amb la perspectiva de l’autonomia, Gabriel Alomar Esteve va expressar la seva antipatia cap al “pancatalanisme” i el terme “Països Catalans”, si bé sense negar, en cap moment, que la nostra llengua fos el català –de fet, era amic de Francesc de Borja Moll, signant, com ell, d’aquella Resposta als catalans de quatre decennis abans. Va dedicar a aquesta qüestió tres articles, però es va negar a reunir-los en una publicació “per no atiar el foc d’un anticatalanisme que es totalment indesitjable”.

A l’epíleg de les seves memòries, el 1986, Alomar es considera a sí mateix “una mica fracassat, en part perquè he viscut fora del meu temps”. Pròxim al socialisme, s’havia mogut en entorns elitistes. Home religiós però al mateix temps heterodox, viatger lligat sempre a Mallorca, potser era –diu– “un urbanista utòpic i somniador de felicitats humanes i un romàntic i passat de moda nostàlgic del passat”.