BarcelonaAquest desembre els nets del dictador van entregar les claus del Pazo de Meirás a l'Estat. Ho van fer el dia abans que la magistrada del jutjat de primera instància número 1 de la Corunya, Marta Canales, fes complir provisionalment la sentència del 2 de setembre, la qual va establir que la casa pairal i els béns de l'interior eren un bé públic perquè la compravenda que se'n va fer a Franco era fictícia. Avui l'Audiència Provincial de la Corunya ha confirmat que Meirás és propietat de l'Estat, però també ha reconegut el dret dels nets de Franco a rebre una indemnització.
La "mala fe" no s'hereta
Els magistrats del tribunal provincial creuen que els nets tenen dret a ser compensats per les despeses que han tingut en la conservació de l'immoble. El tribunal considera que van fer "múltiples obres de rehabilitació i manteniment". A més, afegeixen els jutges a la sentència, després de l'incendi que hi va haver el 1978 els hereus –Franco ja era mort– van fer moltes reparacions. Els jutges consideren "obvi" que si l'edifici s'hagués abandonat al llarg dels 45 anys que va servir de residència d'estiu per a la família del dictador, ara estaria en un estat “ruïnós". La quantitat que l'Estat haurà de pagar als Franco no es definirà fins que no s'executi la sentència. La jutge de primera instància número 1 havia sentenciat que els nets del dictador no tenien dret a una indemnització perquè havien actuat de "mala fe" en el moment en què van incorporar al seu patrimoni una propietat que no havien pagat.
Els magistrats de l'Audiència Provincial en discrepen perquè consideren que els hereus no eren conscients que el seu avi no va pagar ni un cèntim per la casa i tots els terrenys que l'envolten. Ho argumenten així: "Per als hereus, l'inici de la seva propietat és una inscripció al Registre de la Propietat de Betanzos el 1941 d'una escriptura de compravenda, davant notari, en què el seu avi va comprar la propietat a la jove d'Emilia Pardo Bazán. La finca va passar a mans de la seva àvia, després a la seva mare i finalment a ells. Tota aquesta cadena de transmissions és impecable". En resum, segons els magistrats, la "mala fe" de Franco no és responsabilitat dels seus hereus.
L'Audiència Provincial reconeix un dels altres al·legats dels Franco i assegura que la finca va ser un regal personal al colpista i no a l'Estat: "Va ser un regal personal al general que estava guanyant la guerra i volien guanyar-se els seus favors". Tanmateix, aquesta donació no va ser mai efectiva perquè no hi va haver cap escriptura. Franco va acceptar la donació del Pazo de Meirás el 5 de desembre del 1938. Hi ha un telegrama que el governador civil de la Corunya va enviar el 1938 al ministre i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, i que diu: “Hemos comprado el bien y se lo daremos al Generalísimo”. No obstant això, el 24 de maig del 1941 es va formalitzar una escriptura de compravenda (fictícia) a favor de Franco. En aquest sentit, l'Audiència Provincial descriu com a "fantasia absoluta" aquesta escriptura, però diu que, encara que es va fer per "crear una ficció i plasmar un negoci jurídic inexistent, va permetre obtenir un títol aparent que sí que es podia presentar davant el Registre de la Propietat”.
La sentència de l'Audiència Provincial no és el final de la trama a l'entorn del Pazo de Meirás, per a molts gallecs un dels grans símbols de l'espoli franquista, perquè la sentència encara es pot recórrer davant del Tribunal Superior de Junta de Galícia. Tampoc està clar encara quin serà el futur de la finca. El govern espanyol no vol que s'oblidi la dictadura i la Xunta vol retre homenatge a Pardo Bazán.